Això que anomenem el Procés té un pecat original: la unilateralitat forçosa. En el marc occidental ja hi havia un guió democràtic per a casos com aquest: davant d’una petició solvent d’autodeterminació (Escòcia, el Quebec), els estats pactaven un referèndum. Cadascuna de les parts lluitava ferotgement per la seva posició, però era una confrontació reglada. Quan des de Catalunya es planteja aquesta demanda i la resposta de l’Estat és no voler-ne sentir a parlar, el sobiranisme queda condemnat a triar entre dos mals camins: la unilateralitat o la resignació. La tria de la unilateralitat (en molts casos, com un camí que pot aconseguir moure l’Estat del seu bloqueig) és perfectament comprensible. Però no és el camí òptim, és el mal menor. Aquest pecat original ho contamina tot. Sense aquesta negativa a plantejar una sortida pactada, ara no estaríem discutint ni de lleis de transitorietat ni de garanties del referèndum. És legítim discutir d’això, de com ho està fent el sobiranisme. Però no em sembla raonable ni honest discutir-ne com si no existís el pecat original, com si aquesta fos la via triada pel sobiranisme, no la forçada per l’Estat. Com si fes el que fa perquè vol, no perquè li han impedit fer el que volia i el que calia.
Font: ara.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada