divendres, 8 de setembre de 2017

Bel Olid: «Somnis, esperança, acció»

«No sabem què passarà l’u d’octubre, però sabem que passarà alguna cosa. Preparem-nos, doncs, amb creativitat, amb entusiasme, i amb tota la força que sabem que tenim»

De vegades, enmig de dies de bojos com aquests darrers, em demano què pensarem quan mirem enrere d’aquí a trenta anys i recordem aquesta època. Quines anècdotes hauran merescut incorporar-se al relat col·lectiu del que està passant, quines frases apòcrifes s’atribuiran a qui, quines citacions reals quedaran silenciades per qui escrigui la història.

Em demano també com haurà canviat el nostre país. Més enllà de si ens en sortim o no d’independitzar-nos, quines coses que ara ens semblen impossibles haurem aconseguit. L’evolució de l’independentisme a Catalunya és un exemple claríssim dels processos de consecució de fites socials que explica Rebecca Solnit al seu llibre Hope in the Dark (que a l’octubre publicarà Angle amb el títol Esperança dins la foscor). És un llibre preciós que dóna forces per continuar amb la lluita quan el futur sembla més negre que mai.

Fa trenta anys, els independentistes eren una minoria i la idea que hi pogués haver un referèndum per la independència no és que semblés absurda; és que ni es plantejava. L’independentisme, però, ha anat fent-se lloc en l’imaginari col·lectiu, ha anat semblant cada cop més acceptable, fins i tot més desitjable, i ha acabat com a protagonista de l’escenari polític català. Avui dia, pocs catalans qüestionen el dret a decidir.

Per això, quan em demano en com serà casa nostra d’aquí a trenta anys, m’agrada pensar que en altres àmbits que avui semblen llunyaníssims també haurem avançat. Com explica Solnit, és molt més fàcil imaginar la fi del món, un escenari sagnant en què estiguem molt pitjor que ara. De fet, hi ha una pila d’indicadors que reafirmarien la visió apocalíptica. Però i si fem un esforç i pensem on volem arribar, en comptes de deixar-nos portar a la societat distòpica a què creiem que estem abocats?

El primer pas per aconseguir un somni és ser capaços d’imaginar-lo. M’imagino, doncs, una societat en què els beneficis siguin de tothom, i no només d’uns pocs. No només els beneficis econòmics, també el temps, la salut, la cultura, la felicitat. M’imagino un món en què ningú no passa gana, en què tothom té dret a ser com és. Un món en què hi ha justícia, solidaritat, flexibilitat.

Però aquest primer pas, que ja hem fet en el cas de l’independentisme, no serveix de gaire si no va acompanyat d’accions que ens hi portin. Cal el somni d’un futur millor, l’esperança que som capaços d’aconseguir-lo, les accions que exigeix la lluita. Exemples com la consecució del sufragi universal o del dret a casar-nos amb una persona del nostre gènere ens han demostrat que sortir al carrer serveix. Que unir-nos en una causa i lluitar-la cadascú des del seu àmbit, amb la seva perspectiva, canvia el món. Que el futur no té per què negre, que podem projectar-hi somnis lluminosos, i que allò que ahir semblava immutable avui és tan diferent que ja ningú no se’n recorda de quan no era com es ara.

No sabem què passarà l’u d’octubre, però sabem que passarà alguna cosa.Preparem-nos, doncs, amb creativitat, amb entusiasme, i amb tota la força que sabem que tenim perquè allò que passi ens porti allà on vulguem. Continuem les accions que han de seguir els somnis, mantinguem l’esperança activa davants els que ja ens donen per vençuts. I creiem-nos de debò totes aquestes frases que ens agrada lluir a les samarretes o penjar a les xarxes socials, perquè sí, és cert que tot està per fer i tot és possible (fins i tot la justícia social), i sí, potser fa temps que ha arribat el dia que no podem més, i ja és hora de poder-ho tot.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada