«Han caigut totes les caretes i avui veiem actuacions que podia haver fet perfectament un govern de Franco»Des de l’inici de la Revolució Industrial, fa gairebé 200 anys, Catalunya ha apostat per la modernització de les seves estructures econòmiques i socials. Aquest propòsit es manté viu, envigorit fins i tot per l’anhel col·lectiu de construir un país nou.
Òbviament, no partim de zero, sinó que hem prosperat molt, homologant-nos en força aspectes a les societats avançades d’Europa. Tanmateix, els potencials de Catalunya continuen essent enormes i podrien aflorar plenament si disposéssim de les eines adequades per tal de ser no només un país modern sinó un referent en modernització. De fet, sense bandejar l’autocrítica, podem estar orgullosos del que som i, sense abandonar la ponderació, podem ser ambiciosos en el que volem ser.
Aquests dies, però, no només no podem oblidar sinó que hem d’emfasitzar un punt crucial: la primera eina perquè un país sigui modern és la llibertat. Res del que puguem fer en infraestructures, en sostenibilitat, en urbanisme, en qualsevol altre àmbit d’acció del govern té cap mena de sentit si no és per a servir una societat lliure, una societat de persones lliures. I aquests dies ens estan negant aquesta eina primordial, essencial.
La vulneració flagrant, sense manies, dels nostres drets civils; la supressió efectiva de l’autogovern de Catalunya; la indecència amb què ocupen empreses i amenacen mitjans de comunicació o es tanquen pàgines web; la falta de respecte amb què tracten els alcaldes; el menyspreu amb que assalten les nostres institucions i la satisfacció amb què detenen alts càrrecs i treballadors de la Generalitat... no constitueixen només un atac frontal a la democràcia sinó que també és un intent deliberat de perjudicar la nostra economia i el nostre benestar.
El lamentable espectacle d’encerclar empreses, escorcollar els seus treballadors i amenaçar els seus directius és l’antítesi d’un estat amb les garanties jurídiques que una societat moderna reclama. Tanmateix, a Espanya, fabricar armes per a bombardejar poblacions civils al Iemen no és cap delicte. Fabricar urnes o imprimir paperetes per a exercir els drets bàsics d’un ciutadà, sí. Unes empreses són avalades pel rei, les altres són ocupades per la Guàrdia Civil.
Res del que passa és nou, òbviament, però tampoc no és sobtat. Fa molt temps que va començar. La sentència que el Tribunal Constitucional va dictar el 2010 contra l’Estatut d’autonomia va ser una reforma encoberta de la Constitució a través d’una interpretació que restringeix enormement els marges polítics de joc. La Constitució avui vigent, passada pel filtre de les restriccions que ha anat introduint el Tribunal Constitucional els últims 10 anys, ja no és la Constitució que la majoria del poble de Catalunya va avalar el 1978.
Amb aquest marc retrògrad, l’autogovern ha estat retallat dràsticament pels governs de Rajoy, sense diàleg, sense misericòrdia. De fet, ha deixat l’autonomia tocada de mort. Però sobretot n’ha sortit perjudicat l’autonomisme, és a dir, la convicció que l’autonomia política pot ser una solució viable. El PP ha aconseguit que bona part dels que avalaven la via autonòmica hagi deixat de fer-ho.
En aplicar aquesta concepció d’Espanya, han posat en risc la nostra economia. El boicot a infraestructures bàsiques, l’incompliment sistemàtic de tots els compromisos d’inversió, les dificultats a la projecció exterior, els esforços per a espantar inversions internacionals... són exemple d’una política de terra cremada. El que hem patit els últims dies i el que patirem sens dubte els pròxims representa una concepció de l’estat, de la societat i de la democràcia que són incompatibles amb un país modern i amb una economia sana.
Han caigut totes les caretes i avui veiem actuacions que podia haver fet perfectament un govern de Franco, probablement amb els mateixos ministres i el mateix fiscal general.
No se’n sortiran, òbviament. Si algun efecte tenen els excessos d’aquests dies, és que les generacions més joves, que no van viure directament el franquisme, han après la necessitat de defensar les llibertats, la democràcia i la nostra realitat nacional perquè es poden perdre si no hi ha una societat amatent i disposada a conquerir-les i conservar-les.
En resum, si volem un país modern, necessitem un país lliure. Si volem modernitzar el país, hem de defensar la seva llibertat. Ens hi van els drets, ens hi va l’economia, ens hi va el benestar.
Font: NacioDigital.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada