divendres, 8 de setembre de 2017

Xavier Roig: «1-O, voteu ‘no’»

Les declaracions dels catalans que desitgen quedar-se a Espanya estan també repletes de retrets: des de la falta d’inversions fins al nul respecte al fet diferencial

En un dels seus comentaris, el senyor Iñaki Gabilondo deia que si sumàvem els catalans partidaris de la independència i els que, malgrat no voler independitzar-se, no estaven a gust a l’Espanya actual, la quantitat era majoritària de bon tros. Cert. Les declaracions dels catalans que desitgen quedar-se a Espanya estan també repletes de retrets: des de la falta d’inversions fins al nul respecte al fet diferencial.

Voldria estimular aquí, i de forma absolutament sincera, el fet que aquests catalans de bona fe dels quals parlo vagin a votar aquest 1 d’octubre. I que votin negativament. Que lluitin per guanyar, de manera aferrissada. Altrament, el resultat els disgustarà. Sigui el que sigui. Si guanya el sí, és evident el perquè. Però si el referèndum punxa, l’estat espanyol (vull dir el conjunt de maquinària formada per funcionaris, polítics i bona part de la població) no se sentirà motivat ni tan sols a fer les reformes necessàries per acontentar els catalans partidaris de romandre a Espanya. Per això, permetin-me fer un repàs de les coses que, des de Madrid, s’haurien pogut dur a terme des de la mort de Franco -amb l’antic Estatut d’Autonomia i la Constitució com a eines legals- i que no s’han fet. Són temes que, en un o altre indret d’Europa, han trobat solució.

Correcció del dèficit de balances fiscals.Reconegut, fins i tot, per experts de tots els partits. Es tracta d’un problema generat, en el seu dia, pel PSOE. Però que ha convingut a tots. S’ha espoliat Catalunya per poder comprar vots en determinades regions espanyoles. Una bossa per anar repartint prebendes. I estan decidits a no canviar-ho. El tema està resolt a Alemanya, el Regne Unit, Suïssa, Àustria, etc.

Reconeixement de Catalunya com a nació. Els pares de la Constitució van voler obrir la porta a aquest fet, que s’hauria pogut anar perfeccionant. Altre cop, gràcies a l’electoralisme del PSOE -i aprofitat per tots els altres-, el reconeixement de les nacions històriques va quedar abolit per mor del cafè per a tothom. I, a sobre, s’ha estimulat la catalanofòbia. El cas més clar de solució ens el proporciona el Regne Unit: no totes les regions són nacions.

Inversions. No només no s’ha construït l’anomenat corredor mediterrani sinó que s’ha obstaculitzat la seva construcció i el suport que, per part de la Unió Europea, es podia obtenir. ¿Parlem de l’ofensa de construir autopistes gratuïtes a tot Espanya quan haurien de ser de pagament, com aquí? O de Rodalies. O del fet que ni Volkswagen ni Nissan, ni tants altres, no puguin exportar les mercaderies en tren -una fita a només 160 km- mentre es construeixen inútils i centralitzadors AVE, començant pel que menys falta feia: Madrid-Sevilla. La solució, altre cop, existeix a tots els països federals.

L’idioma. Sabent que aquest era un punt sensible, que la nostra llengua havia estat perseguida des del 1714 fins a la mort de Franco, s’ha actuat de manera malintencionada. Queda demostrat al País Valencià i a les Illes, on s’ha volgut crear conflicte: lingüístic, acadèmic, cultural i legal. L’odi lingüístic ha quedat patent. Diverses vegades que s’ha sotmès a votació la utilització del català al Congrés de Diputats, els partits espanyols (amb el suport dels corresponents llepes catalans) hi han votat en contra. Etiquetatge? Només declarant tots els idiomes espanyols com a oficials a tot Espanya (cosa que no vol dir cap obligatorietat per als ciutadans) els productes estarien etiquetats en tots els idiomes. Sense esforç. Aquesta és la solució aplicada a Suïssa, per exemple.

Gestió de les infraestructures. Ha estat impossible aconseguir la gestió de les infraestructures. Els aeroports en constitueixen només un cas. Perquè, als ports, la Generalitat només pot nomenar el president. La resta són funcionaris de l’Estat que no es poden gestionar ni tocar. Exemple a copiar: la majoria de països europeus. Inclosa França!

Diversos. No em queda espai, però hi ha més temes: Codi Civil, gestió de l’educació, cultura, ens locals (a Alemanya, per exemple, estan sota control dels lands), divisió territorial, etc.

Conclusió. Tot el que he esmentat, tot, es podia haver fet amb l’antic Estatut (el del 1979) i amb la Constitució a la mà. I no es va fer. A voltes per desídia. D’altres, no ens enganyem, per animadversió secular. Doncs bé, si els partidaris de romandre a Espanya no deixen clara la seva protesta, tot això que s’havia d’haver fet i no s’ha fet continuarà sense tirar endavant. Catalunya necessita que guanyi algú perquè, sigui qui sigui qui guanyi, elevi la seva protesta. Per contra, l’abstenció vol dir que tots hi perdem. I jo, abans que això succeeixi, prefereixo que guanyin els catalans que discrepen de mi.

Font: ara.cat

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada