Dimecres i dijous el Parlament de Catalunya, molt probablement, votarà les anomenades lleis de desconnexió, que asseguren la celebració del referèndum i la proclamació de la república si guanya el sí. El PP, Ciutadans i el PSC ja han anunciat que no participarien en la votació, per mirar de treure-hi legitimitat. Com en tantes coses, però, hi ha precedents. Concretament, això mateix és el que van intentar els diputats pro-russos quan es va proclamar la independència de Letònia.
El 17 de març de 1990, els letons, que encara formaven part de l’URSS, van acudir a les urnes per escollir el seu parlament i, per primera vegada, els independentistes del Front Popular van guanyar. Amb el resultat d’aquestes eleccions es va formar el Consell Suprem de Letònia, una institució transitòria entre el Soviet Suprem letó i el parlament independent, l’actual Saiema.
La decisió més important de totes les del Consell Suprem es va prendre el 4 de maig de 1990 quan la presidència del parlament va proposar de votar la proclamació d’una república independent. Aquell parlament tenia 201 diputats. La majoria eren membres del Front Popular però també hi havia un gruix important de diputats de diverses formacions partidàries de continuar formant part de l’URSS. Aquell 4 de maig 138 diputats van votar a favor de la independència i un, un conegut sacerdot de nom Zotov, es va abstenir.
Per a la història ha quedat que el 99% del parlament letó va votar a favor de la declaració de la independència, una unanimitat impressionant que va tenir ressò en la premsa internacional de l’època. Però hi ha una cosa que pocs van explicar aleshores o expliquen encara avui: els partidaris de continuar a l’URSS no van participar en la votació. En concret, cinquanta-set diputats es van negar a votar, en el seu cas a votar que no. Aquests diputats van deixar l’activitat del parlament per no legitimar la decisió amb el seu vot. Però això no va servir de res perquè qui no vota no compta. La decisió del parlament letó va obrir la via a la proclamació de la independència i al reconeixement diplomàtic internacional que va arribar definitivament un any i mig després de la votació. Ningú no va recordar mai que una part del parlament letó no havia volgut votar.
Una sessió tumultuosa
L’ambient que va precedir la sessió de proclamació de la independència va ser molt tens. L’URSS encara era un dels dos grans poders mundials i el seu exèrcit i la seua policia, uns temibles contrincants. Poc abans de la votació s’havia fet la famosa Via Bàltica, que va unir Tallin amb Vílnius passant per Riga. De les tres repúbliques bàltiques, Letònia era la més complicada políticament, perquè els letons eren una minoria demogràfica al seu país i els russos i ucraïnesos, molt nombrosos, estaven molt vinculats a l’exèrcit i mantenien posicions molt dures contra la independència. No endebades Riga era la seu de la flota del Bàltic.
Dies abans de la convocatòria hi havia hagut importants manifestacions a favor i en contra de la independència als carrers de Riga. I quan Anatolijs Gorbunovs va obrir la sessió del 4 de maig, a les portes del parlament letó hi havia encara grups de manifestants, els uns amb la bandera ocre i blanca, els altres amb la roja de la falç i el martell.
Gorbunovs, el president del parlament letó, representa tot sol a la perfecció l’evolució de la classe política letona. No era independentista. De fet, havia estat el president del Soviet Suprem de Letònia, però s’hi va tornar. Deu ser l’única persona del món que ha presidit tres parlaments diferents, perquè va encapçalar el Soviet Suprem, després el Consell Suprem i finalment el Saiema, el parlament independent del país. Va ser un personatge molt interessant, que va ocupar la secretaria del Comitè Central del Partit Comunista de Letònia, des de la qual va anar evolucionant cap a posicions partidàries de la independència. Durant un breu període de temps fins i tot va ser el president de la Letònia independent, perquè fins que no fou elegit Gultis Ulmanis com a primer president de la nova república el president del parlament va exercir provisionalment de cap de l’estat.
Tot el bagatge polític, Gorbunovs el va haver de lluir el dia de la proclamació de la independència, car la sessió parlamentària va ser realment accidentada. Els diputats contraris a la independència ho van intentar tot per evitar a la votació. Leonid Kurdjumov, un dels dirigents del moviment contra la independència, va pronunciar un dramàtic parlament final en el qual, fins i tot, va arribar a reclamar que els diputats ajornassen la votació per gana, perquè feia hores que no menjaven. L’argúcia no li va servir de res: el president del parlament va ser molt directe a l’hora de tallar el seu filibusterisme. I va ser quan Kurdjumov ja va veure que no hi havia res a fer que va abandonar les tàctiques de dilació i va anunciar que els seus diputats no votarien ni participarien en la decisió.
En aquell moment Kurdjumov va canviar el discurs, va acusar els diputats independentistes de manipular la història, de prendre decisions contra el reglament del parlament i va afirmar que aquella decisió menystenia els interessos i la voluntat dels diputats que representaven la majoria de la població de Letònia. Després va afirmar que aquella votació violava la constitució soviètica i era il·legal. I va anunciar: ‘Com que els nostres votants no ens han elegit per a prendre decisions que són contràries a la constitució, considerem que és impossible que participem en aquesta votació, de manera que comuniquem la decisió de suspendre treballs la nostra activitat en aquest parlament’.
Ell i cinquanta-sis diputats més van abandonar l’activitat parlamentària.
Què va passar després?
El boicot dels diputats pro-russos no va servir de res. Des del punt de vista polític, Letònia va consolidar el procés d’independència i després del fallit cop d’estat a l’URSS la comunitat internacional la va acceptar com un estat més. És interessant, però, de resseguir la història de Kurdjumov en la Letònia independent.
Les relacions del parlament letó amb els grups antiindependentistes va ser molt complicada els mesos posteriors a la proclamació de la independència. Els pro-russos van organitzar al carrer tot d’activitats per a oposar-se a la independència i, fins i tot, van donar suport al cop d’estat militar contra Gorbatxov. Eventualment, l’activitat d’alguns d’aquests grups va ser prohibida legalment per aquesta raó i alguns dels seus dirigents van ser jutjats per la nova república.
Però el cas de Leonid Kurdjumov és especialment interessant i instructiu. Aquell 1990 havia estat escollit diputat de Riga, la ciutat amb més presència de russos en tot el país, en les llistes de la candidatura Igualtat i com a membre del Partit Comunista de l’URSS. Després de la restauració de la independència, Kurdjumov es va negar a acceptar la nacionalitat letona –ell havia nascut a Minsk, a Bielorússia–, decisió que tanmateix va revocar prop de deu anys després. L’any 2000 va demanar la ciutadania del nou estat i va retornar a la política activa. Un any més tard va ser elegit regidor a Riga.
La raó d’aquell canvi és que cinc anys abans havia participat en la fundació del Partit Socialista de Letònia, però no podia exercir cap càrrec perquè no era ciutadà letó. La decisió d’acceptar la ciutadania letona li va causar molts problemes amb els seus companys antiindependentistes i va anar saltant de partit en partit. Del socialista va passar a un grup anomenat Harmonia i posteriorment va fundar-ne un altre que es feia dir Nova Política. Va ser escollit unes quantes vegades regidor de Riga, sobretot gràcies al vot de la població russa, però dues voltes que va intentar ser diputat al parlament de Letònia no va aconseguir prou vots. Molt probablement perquè en cada campanya que feia havia d’explicar com era que volia ser membre del parlament que ell mateix havia intentat impedir que existís.
Kurdjumov es va morir el 2012. En el moment de la seua mort Letònia era un estat independent plenament reconegut, membre de la Unió Europea. Un any abans, Valdis Dombrovskis havia estat escollit primer ministre de Letònia, després de formar una coalició per a impedir que el partit pro-rus Harmonia, del qual Kurdjumov havia format part, entràs al govern. Dombrovskis va fer el 2013, com a primer ministre, unes declaracions de suport al procés d’independència de Catalunya que li han ocasionat una intensa campanya de mentides i desprestigi per part de mitjans espanyols. Fins i tot, la revista Interviu publicà un informe policíac espanyol en què era qualificat de ‘enemic perillós’. Avui Dombrovskis és el vice-president de la Comissió Europea.
Font: VilaWeb.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada