La gravetat de la situació de la democràcia a l’estat espanyol és majúscula. I, en aquest sentit, ahir va ser un dia que recordarem durant molt de temps. La sentència ridícula d’Iñaki Urdangarin i la querella, no pas menys escandalosa, contra la mesa del Parlament de Catalunya dibuixen un escenari tenebrós, fins i tot més enllà de la batalla política concreta. Si voleu, encara podem afegir-hi la polèmica entorn del fiscal encarregat de perseguir la corrupció a Múrcia, per constatar que el mal que rosega la democràcia espanyola ja s’ha escampat fora dels límits de la persecució de l’independentisme català.
Sobre l’alliberament d’Iñaki Urdangarin, se’n poden dir poques coses. És tan descarat, és tan escandalós… No és únicament que aquest home haja robat diners a cabassos: és que ha comès tota mena de delictes. Des de no pagar l’IVA fins a falsificar documentació, passant per qualsevol cosa que us pugueu imaginar. I no tan solament el deixen al carrer, lliure, sinó que li permeten de signar davant un jutge suís, perquè puga sentir-se còmode i no haja de donar la cara a Espanya. És tan desmesurat i demostrat el robatori que ell –o ells?– va fer que una sentència com la que vam veure ahir pràcticament no l’esperava ningú. Era impensable. Tots, més o menys, teníem coll avall que la seua dona, germana del rei actual, n’escapava només perquè és qui és. Però Urdangarin també? Ni tan sols ell no entrarà a presó? És veritat que els Borbons no han tingut mai mesura, però aquesta vegada la burla del règim a la societat és d’una dimensió tan colossal que sembla impossible que s’hi hagen atrevit.
Al costat d’aquest escàndol, fereix molt més encara la condemna contra el raper mallorquí Valtònyc i tots els altres casos semblants que no cessen i que demostren que la justícia espanyola és parcial, submisa al poder i enormement partidista. Ho rebla encara més la nova querella presentada contra la mesa del Parlament de Catalunya. Especialment per la manera com la interlocutòria aparta un digníssim Joan Josep Nuet de la llista d’encausats, a còpia d’interpretacions sobre el seu pensament i sobre què pensen que volia fer. En dret penal, les responsabilitats només es poden dirimir sobre fets, de cap manera sobre intencions i encara menys mirant qui fa què. Això, això que han fet de separar els membres de la mesa segons la ideologia que tenen, simplement és propi de dictadures.
I al final, la qüestió és aquesta, sí. La situació de la democràcia a l’actual estat espanyol és molt greu. Perquè la tradicional separació de poders que va definir Montesquieu pràcticament hi ha desaparegut. El govern, l’executiu, ha paralitzat el legislatiu posant el PSOE en la seua òrbita, dòcil i disposat a tot, i alhora ha malmès completament el poder judicial: l’ha despullat de qualsevol credibilitat i ha demostrat desvergonyidament, sense dissimular, que el manipula com vol i quan vol. I sense poders separats ni contrapesos l’alternativa és el poder absolut.
Que és el que té Rajoy a les seues mans ara mateix. El PP ha dissenyat un estat que pràcticament només obeeix els seus designis, un sistema pensat per a reduir la democràcia a una simple aparença. I el fa jugar com vol i quan vol. Perquè, qui es pot creure que la sentència contra Rato, que ja veurem com acaba, apareix per casualitat minuts després de l’escàndol Urdangarin…?
L’amenaça que avui tenim tots els ciutadans de l’estat espanyol és el poder absolut del PP. I crec que no cal pas recordar que aquest és un partit descarnat, que de tants i tants delictes com ha comès ja no tens manera de saber si és una formació política o bé una organització criminal disfressada d’instrument polític.
Font: VilaWeb.cat
Fantàstic, com sempre, el senyor Partal i els seus escrits.
ResponEliminaFantàstic, com sempre, el senyor Partal i els seus escrits.
ResponElimina