Ha costat Déu i ajuda, però l’independentisme torna a tenir el partit en l’únic terreny on el pot guanyar: democràcia versus demofòbia, urnes versus precintes, vots versus prohibicions, pacifisme versus amenaces d’utilització de la força, voluntat popular versus tribunals, mobilització al carrer versus joc brut policial i mediàtic. Ha costat Déu i ajuda perquè en el camí ha calgut modificar el full de ruta inicial per posar el referèndum al centre de tot plegat (gràcies, ANC, per aquella consulta interna), i perquè s’ha corregut un risc greu i molt real de descarrilar amb la discussió dels pressupostos. Però ara el camp de la batalla final ja està definit.
Potser el més sorprenent i significatiu d’aquest camp de batalla és que hi haguem arribat sense que per part de l’estat hagi aparegut una oferta política que dotés de contingut positiu el No a la independència. És realment molt bèstia que això no s’hagi produït. Molt bèstia perquè és una renúncia explícita a la política, a la seducció, a la negociació: una renúncia a convèncer. I és molt bèstia també perquè la tercera via ha estat una súplica quasi desesperada de la Catalunya lleial a Espanya, la que no vol trencar sota cap concepte, la Catalunya godoniana, zètica, fomenttreballera i pontaèrica. Si jo formés part d’aquesta Catalunya em sentiria molt humiliat, no per l’independentisme, sinó per l’estat. Madrid no els ha fet ni cas.
I és així, dèiem, com arribem a la batalla final amb l’escenari més favorable. Probablement dilluns a les 8 del matí es trobaran amb la primera sorpresa, però les pròximes setmanes i mesos en tindran més. L’embogida escalada repressiva segur que pot fer patir el sobiranisme català, i especialment les persones directament afectades, però políticament és un carreró sense sortida per a l’estat: si no compleix les amenaces, perdrà el poder coercitiu (l’únic que li queda, un cop ha renunciat a convèncer) i veurà impotent com Catalunya se’n va; i si les compleix, potser aixafarà momentàniament el país però dispararà el suport social a la independència fins als nivells on ja tot esdevé irreversible. Pot perdre encara l’independentisme? Sí, es clar. Pot perdre si als dirigents els venç la por i no fan el que han de fer, si el carrer falla i a l’hora de la veritat es demostra que no està disposat a més sacrifici que anar de mani un cop l’any, i pot perdre si s’inventa un nou motiu per barallar-se internament i arriba al referèndum parlant d’ell mateix en comptes del país. Sí, sens dubte, el partit es pot perdre. Però només per gol en pròpia porta.
Font: elMon.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada