En una entrevista a TV3, el delegat del govern, Enric Millo, explica que “el procés ha trencat grups d’amics i ha dificultat la convivència d’algunes famílies”. I que, per a ell, és millor no parlar d’independència amb la família. Com que el dia del judici a Mas, Ortega i Rigau se’m va acostar el seu germà, Vicenç, per dir-me que era independentista, i que de la colla d’amics l’únic que no n’era era l’Enric, em sobten les seves paraules. No em va semblar gens que son germà no hi enraonés.
Però sento, sovint, aquest mantra. A les famílies no es pot parlar d’independència. Ho va dir el ministre Fernández Díaz (l’amic de Daniel de Alfonso) i ara ho diu Enric Millo. I no puc pensar, esclar, que menteixin, perquè els tinc en gran estima. Per tant, penso. D’independentisme jo en puc parlar amb qui calgui. En parlo tot el dia. En parla el Toni Soler, el Pepe Antich, el Joel Joan, el Joan Reig, la Maria, la del quiosc i la meva sogra andalusa. Però potser a les famílies no es pot parlar d’independentisme, no pas pels independentistes, sinó perquè no és un debat normal. És a dir: quan parlem del Barça, de l’eutanàsia, dels toros, de feminisme, de la dieta sense carn, tothom pot expressar les seves idees lliurement. Hi ha debat, de vegades baralla. Però quan parlem de la independència de Catalunya és diferent, perquè hi ha un grup que vol que Catalunya voti si vol ser independent i hi ha un altre grup que vol que Catalunya no voti res. Si parlem d’aquest debat (al contrari que del del Barça, del de l’eutanàsia, del dels toros...), figura que no podem decidir què volem. Simplement, decidir no és legítim. Llavors és normal que no en puguem parlar. No perquè ens barallem (si no ens barallem pel futbol...) sinó perquè una part no accepta que decidim. I decidir que no vols que els altres decideixin és molt incòmode. Molt, molt, molt incòmode. Jo tampoc voldria ser ell. Preferiria ser el germà.
Font: ara.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada