Crònica de la conferència «L’Europa que han fet fracassar»

El passat divendres 17 de febrer, a la sala d’actes del Centre Cívic Sagrada Família, una conferència conduïda per Aleix Sarri, assessor al Parlament Europeu, i Pere Cardús, periodista, ens va donar una visió molt més real del que significa pertànyer a la Unió Europea.

Els dos ponents, tots dos amb una gran projecció en els seus camps respectius, van saber mantenir l’atenció al llarg de tota la conferència, sense deixar ni un moment a l’ensopiment, i amb prou temps fins i tot per contestar totes les preguntes del públic, amb assistents tan reconeguts com Lloll Bertran, Celdoni Fonoll o Adrià Alsina.

Una ponència molt distesa, amena i interessant, que va captivar tots els assistents, amb la sorpresa del canvi de visió sobre la Unió Europea (UE): no és que la UE en si mateixa sigui un fracàs, com sovint ens volen fer creure, sinó que són els estats membres els responsables directes que la UE estigui fracassant (Brexit, crisi dels refugiats, auge del populisme de dretes...). Els incompliments constants de les directrius que marca, tal com fa l’Estat espanyol, i la visió contínua que tot el que va bé és gràcies a les reformes imposades pels estats i el que va malament és culpa de la UE són exemples del perquè la ciutadania arriba a percebre la UE com una nosa en lloc d’una oportunitat.

Jofre Llombart: «O jugamos todos o se rompe la baraja»

La incapacidad de resolver cuestiones cotidianas ha favorecido que muchas personas que no se lo habían planteado nunca quieran la independencia

Una de las acusaciones que se lanzan contra el movimiento independentista es que sus dirigentes se han olvidado de los problemas reales de la gente. Y, datos en la mano, es justamente al contrario. Es precisamente la incapacidad de resolver estas cuestiones cotidianas la que ha motivado que muchas personas que no se habían declarado nunca independentistas hoy votarían Sí en un referéndum. Hay dos grandes obstáculos: recursos y poder político real para hacer las cosas. Cada año, los catalanes, voten lo que voten, pagan en impuestos 16.000 millones de euros, que después no vuelven a Cataluña en forma de inversiones. Con este dinero de más, la Generalitat tendría garantizadas cada año las partidas de Sanidad, Educación y Transporte. Pero al margen de este agravio económico, que supone un freno en el desarrollo de cualquier país, hay otra cuestión que cambiaría si Cataluña tuviese total libertad de movimientos: poder decidir sobre todos y cada uno de los ámbitos de la vida. Sin ir más lejos, en los últimos años, el Tribunal Constitucional ha tumbado decenas de medidas de carácter social aprobadas por el Parlament. Es el caso conocido de la pobreza energética, pero también la posibilidad de cobrar un impuesto a los bancos para grandes fortunas, proteger a los ciudadanos que han sido estafados por hipotecas o preferentes, cobrar un impuesto por cada piso vacío para dedicarlo a alquiler social o hacer políticas de igualdad entre hombres y mujeres. Todas estas medidas, que no tienen nada que ver con el 9-N, se podrían estar aplicando si no fuese porque este alto tribunal las ha suspendido a instancias del gobierno español al considerar que la Generalitat invadía competencias. Es aquello que la sabiduría popular resume diciendo que «o jugamos todos o rompemos la baraja». Pues bien, el gobierno español ha roto 22 barajas en los últimos cuatro años.

Imma Tubella: «Educació: una prioritat nacional»

Catalunya té totes les condicions per ser un espai de coneixement i de talent de referència al sud d’Europa excepte la sobirania que li cal

Imma Tubella, doctora en Ciències Socials i Catedràtica de Comunicació de la Universitat Oberta de Catalunya

Catalunya és un país que no té grans recursos naturals en el sentit clàssic del concepte. El seu gran recurs natural són les persones, les persones amb una educació de qualitat adaptada al món del segle xxi. Avui, les nacions fortes i d’avantguarda es construeixen amb ciutadans ben preparats, creatius i emprenedors en qualsevol àrea en què treballin, sigui en el sector de la salut, industrial, acadèmic o de serveis, per esmentar alguns exemples, i això només s'aconsegueix amb una educació capaç d’oferir respostes a les necessitats i a les preocupacions de la societat, en cada època i en cada moment. La riquesa de les nacions depèn, per damunt de tot, de la qualitat de l’educació, de la plena integració del conjunt de la població al sistema educatiu i de la fluïdesa en la relació entre les institucions de la societat i el sistema educatiu i de recerca, no sempre evident.

Des de fa vint anys, el món s’està transformant a marxes forçades i, amb ell, tots els sistemes educatius, mentre nosaltres, subjectes a un Estat espanyol que no té l’educació com a prioritat, estem lluitant per salvar els mobles de les ocurrències d’un ministre o de la immobilitat d’un altre, de llei d’educació a llei d’educació, a quina més retrògrada.

Josep Pinyol: «Catalunya es regeix per l'Estatut de la Prevaricació»

Fa pocs dies el govern suís va respondre a una pregunta d'uns parlamentaris sobre la negativa del govern espanyol a permetre un referèndum sobre la independència dient: "El Consell Federal estima que no ha de posicionar-se sobre una qüestió de política interior d'un Estat de dret com Espanya"

Cal proclamar alt i fort davant els governs democràtics i l'opinió pública internacional que el Regne d'Espanya no és un Estat de dret pel que fa a Catalunya. No és el primer cas, perquè el Regne Unit no es va comportar com una democràcia a Irlanda abans de la seva independència.

Hem de recordar amb totes les nostres forces que Catalunya es regeix avui per l'Estatut de la Prevaricació i no per l'Estatut que van votar els ciutadans catalans en referèndum l'any 2006. L'Estatut de la Prevaricació és el resultat de la modificació feta per la sentència del Tribunal Constitucional de 2010, que vulnera l'article 152.2 de la Constitució espanyola que estableix: "Una vez sancionados y promulgados los respectivos Estatutos, solamente podrán ser modificados mediante los procedimientos en ellos establecidos y con referéndum entre los electores inscritos en los censos correspondientes". Si els magistrats consideraven anticonstitucionals articles de l'Estatut, havien d'ordenar la repetició de tot el procediment que culmina en un referèndum. És el que va fer el Tribunal Constitucional d'Àustria que va ordenar repetir les últimes eleccions presidencials: els magistrats austríacs no podien imposar un determinat president.

Albert Carreras: «Els problemes reals de la gent? Ni fan ni deixen fer»

¿El govern central es cuida adequadament dels problemes de la gent?¿O només pateix per deixar clar qui mana?

Ens hem quedat tots ben sorpresos de les declaracions del president Rajoy segons les quals el seu govern només s’interessa per solucionar els problemes reals de la gent de Catalunya, no com altres, que només demanen impossibles. Però jo em pregunto: de què hem estat parlant a Catalunya tots aquests darrers anys si no era dels problemes reals de la gent?

Pot ser útil recordar que tots aquests problemes venen per acció o omissió del govern central. Cal recordar que alguns dels més punyents, per repetits gairebé cada dia, són responsabilitat exclusiva del govern central. Mencionar la subinversió i el pèssim manteniment dels ferrocarrils de Rodalies és un problema real de molta gent. Però la solució només la té el govern central, i no vol ni sentir a parlar que des de Catalunya vulguem contribuir a donar una solució. El govern central és molt gelós de les seves competències, que sempre considera més importants que els problemes de la gent. Ni fan ni deixen fer.

El corredor mediterrani també és un problema de tota la gent que treballa a Catalunya i de la seva capacitat de creixement. Però el govern central deu estar convençut que no és un problema de la gent de Catalunya o que els problemes de la gent d’altres territoris de l’Estat són més importants. Seguint amb les inversions, bona part de les que fa -particularment en la xarxa d’alta velocitat- no resolen cap problema real de la gent, només es justifiquen per la unitat nacional, que sembla que és un principi que té un valor infinit.

David Miró: «Operació teranyina»

La Moncloa volia atrapar el Govern amb el finançament

Amb la trobada entre Rajoy i Puigdemont de l’11 de gener ja tenim l’última peça que faltava per completar el puzle de l’anomenada operació diàleg. Tot plegat només tenia un objectiu: aconseguir que el president català participés en la Conferència de Presidents del 17 de gener. L’assistència de Puigdemont resultava tan estratègica que el mateix Rajoy es va involucrar en persona per resoldre-ho en un cara a cara discret i allunyat del focus. La pregunta és: per què era tan important per a la Moncloa aquella cita autonòmica? I la torna: per què ha resultat tan determinant l’absència catalana?

El pla de Rajoy era caçar Puigdemont en la teranyina de la negociació del finançament autonòmic. Convençuts com estan encara a Madrid que el procés sobiranista es pot solucionar amb una mica de diners, van creure que amb aquell moviment deixarien l’independentisme fora de joc. La idea era atorgar a Catalunya un paper important en la negociació i, si fos possible, que s’esbatussés amb Andalusia, perquè així Rajoy s’estalviava el paper de dolent de la pel·lícula. A la Moncloa pensaven que Junqueras estaria encantat de denunciar els privilegis del sud (a l’estil Duran i Lleida) i de protagonitzar un combat de sumo amb Susana Díaz. Els catalans assumirien aquest desgast gustosos perquè al final, com havia passat sempre fins ara, podrien vendre a la seva clientela un augment considerable dels recursos, el millor sistema de finançament de la història, bla, bla, bla. Fi de la cita.

José Antich: «La Justícia, al servei de la ideologia»

El PP ha pres la Justícia per assalt. Haurà de passar molt, molt temps, per trobar un dia tan nefast com aquest 23-F -deu ser una casualitat- perquè la Justícia espanyola pateixi un abús de dimensions tan colossals per part del poder polític. Del govern i del partit que el sustenta, però també del PSOE i de Ciutadans, que en aquesta espècie de cameo que practiquen a la vista de tothom permeten la vulneració permanent de drets fonamentals. Sense cap pudor i amb els partits com a ostatges d'una investidura que haurien d'haver rumiat dos cops abans de facilitar-la, s'està desmantellant -millor enderrocant- la separació de poders, norma característica de qualsevol Estat i sense la qual la democràcia no pot arribar a funcionar.

Què es pot dir de l'actuació fiscal amb Undargarin, retractant-se de la petició de presó immediata, corregint-la per una multa menor i posant l'Audiència de Palma el llacet final que torna l'exduc a Suïssa, sense fiança i amb l'única obligació de passar pel consolat espanyol a firmar? O del cessament fulminant dels fiscals de Múrcia que acusaven el president de la comunitat, casualment del PP? O del nomenament de fiscal anticorrupció el fiscal que va intentar enterrar els correus secrets de Miguel Blesa, l'expresident de Caja Madrid? Cadascun per si mateix deixaria a qualsevol altre país molt tocats els diferents estaments judicials, però aquest govern ha après a actuar per acumulació. Desbordant l'imaginable amb un control també mediàtic desconegut en què la patum de la comunicació espanyola es permet parlar de la supressió de l'autonomia catalana, l'empresonament de Mas o l'enviament de la Guàrdia Civil com qui tria una ampolla de vi en un restaurant de cinc forquilles.

Vicent Partal: «Sense separació de poders, ens amenaça el poder absolut»

«El govern espanyol, l'executiu, ha paralitzat el legislatiu posant el PSOE en la seua òrbita, dòcil i disposat a tot, i alhora ha malmès completament el poder judicial: l'ha despullat de qualsevol credibilitat»

La gravetat de la situació de la democràcia a l’estat espanyol és majúscula. I, en aquest sentit, ahir va ser un dia que recordarem durant molt de temps. La sentència ridícula d’Iñaki Urdangarin i la querella, no pas menys escandalosa, contra la mesa del Parlament de Catalunya dibuixen un escenari tenebrós, fins i tot més enllà de la batalla política concreta. Si voleu, encara podem afegir-hi la polèmica entorn del fiscal encarregat de perseguir la corrupció a Múrcia, per constatar que el mal que rosega la democràcia espanyola ja s’ha escampat fora dels límits de la persecució de l’independentisme català.

Sobre l’alliberament d’Iñaki Urdangarin, se’n poden dir poques coses. És tan descarat, és tan escandalós… No és únicament que aquest home haja robat diners a cabassos: és que ha comès tota mena de delictes. Des de no pagar l’IVA fins a falsificar documentació, passant per qualsevol cosa que us pugueu imaginar. I no tan solament el deixen al carrer, lliure, sinó que li permeten de signar davant un jutge suís, perquè puga sentir-se còmode i no haja de donar la cara a Espanya. És tan desmesurat i demostrat el robatori que ell –o ells?– va fer que una sentència com la que vam veure ahir pràcticament no l’esperava ningú. Era impensable. Tots, més o menys, teníem coll avall que la seua dona, germana del rei actual, n’escapava només perquè és qui és. Però Urdangarin també? Ni tan sols ell no entrarà a presó? És veritat que els Borbons no han tingut mai mesura, però aquesta vegada la burla del règim a la societat és d’una dimensió tan colossal que sembla impossible que s’hi hagen atrevit.

Cinema «La revolució cantada», l'1 de març

Concentracions en suport de Francesc Homs «Mai no caminaràs sol!» el 27 de febrer

El dissabte 11 de febrer, el Secretariat Nacional va aprovar mobilitzar-se pel judici contra Francesc Homs al Tribunal Suprem a Madrid, que començarà el 27 de febrer i, en principi, està previst que duri tres dies.

Un cop més, la justícia espanyola pretén culpar els nostres governants per fer el que el poble els va demanar: poder votar.

D’acord amb el sentiment de les assemblees territorials, al plenari del dissabte 11, es va acordar fer concentracions dilluns 27 de febrer, a les 19.30 h, davant de les delegacions provincials del govern espanyol a Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona.

Paral·lelament, l’AT de Madrid va proposar llogar autocars per a qui pugui anar a donar-hi suport. Des del Barcelonès, igual que la resta d’AT i en contacte amb l’AT de Madrid, estem organitzant autocars que tindran un cost de 20 €, anada i tornada.

Estem a l’espera de rebre els horaris definitius de sortida i tornada, però es calcula que sortirem cap a les 22 h o 23 h del dia 26 per arribar a Madrid al voltant de les 7 del matí, amb prou temps per esmorzar i ser a temps de donar suport al conseller abans que entri a declarar. Allà ens rebrà l’AT de Madrid i ens guiarà durant la jornada.

L’horari de tornada es preveu cap a les 14 o 15 h per arribar a Barcelona a les 23 h.

Vam acompanyar el president Mas, la vicepresidenta Ortega i la consellera Rigau; ara toca acompanyar el conseller Homs.

Ara comptem amb tu!

Per apuntar-s’hi cal omplir el formulari que vas rebre en el comunicat del 20 de febrer. Els tiquets es cobraran a l’autocar.

Gràcies pel teu suport incondicional!

T’hi esperem! Junts ho farem possible!

Xevi Xirgo: «Operació Confusió»

Agafin-se fort, que hi tornen. Hem passat l'operació Catalunya, l'operació Diàleg i, com que no se'n surten, ara anem cap a l'operació Confusió, Desordre, Desconcert, Embolic, Rebombori o diguin-li com vulguin. Perquè ara és del que es tracta, de sembrar confusió. I de sembrar, sobretot, desconfiança entre uns i altres. Ha passat que fins ara a Madrid no han fet gaire res (o res de res) confiant en allò que va dir Aznar, que els partidaris del procés ja es barallarien entre ells. Però resulta que no ha estat així i que, tot i els estira-i-arronses que hi ha hagut, el PDeCAT i ERC han fet de Junts pel Sí de veritat i la CUP s'ha blindat per tirar endavant fins al final, fins al referèndum. I ara al govern Rajoy li passa que ha vist que la cosa va seriosament. Vist que no ho fan tot sols, que els independentistes no es barallen entre ells, ara provaran de generar-la ells, la desconfiança. Un dia parlant de si hi ha reunions d'alt nivell o no entre els dos governs (a mi a hores d'ara fins i tot això em sembla menor, perquè si hi fossin tampoc en sortiria res de nou), un dia fent publicar que el govern espanyol es refia més de Junqueras que no pas de Puigdemont, o fent sortir tota l'artilleria mediàtica a parlar de l'article 155. Provaran això. De posar nerviosa la CUP fent-los creure que hi ha negociacions amb Madrid i que ells n'estan al marge; fent posar nerviosos els del PDeCAT perquè es creguin que sí, que Junqueras està negociant al marge del govern perquè li interessa més anar a unes eleccions que no pas al referèndum; o fent circular que hi ha aquest conseller o aquest altre que no està per la labor i que no és només ell sinó que part de la direcció del PDeCAT té dubtes sobre el full de ruta de Puigdemont. Suposo que sentirem totes aquestes coses i algunes altres que ni ens imaginem. Preocupin-se només el dia que sí, que la cadena de confiança entre JxSí i la CUP es trenqui, que no és el cas. Si Junqueras parlava dilluns en aquest diari de ‘conjura' amb Puigdemont per anar fins al final, per alguna cosa deu ser. I si la CUP ha aprovat els pressupostos, també. Keep calm, un cop més. No caiguin en la trampa.

Font: elPuntAvui.cat

Bernat Dedéu: «Cebrián i el Club 155»

El Club 155 ha parlat per boca de Juan Luís Cebrián, que podria haver-se fet entrevistar per El Mundo o pel full dominical de la parròquia madrilenya de San Romualdo, perquè del que es tracta aquí és de ventriloquar (se me’n fot si el verb existeix o no, que aquí som vinguts a inventar coses) l’esperit de les elits espanyoles que malden per ocupar el poder a Catalunya mitjançant la violència disfressada de llei. D’això va el Club 155, com ja sabíem, per altra banda: retirar el poder legítim al Parlament i al Govern que d’ell emana i agenollar els catalans perquè acabin suplicant un retorn a l’autonomisme. Cebrián, passada l’època progre, retorna al més pur estil franquista i treu el sabre del cole El Pilar. L’Operació Diàleg era això: Soraya vestida de gala fent el paperina al Cercle del Liceu i Cebrián demanant la intervenció de la Guardia Civil. Ar!

Salvador Cardús: «En quina teulada és la pilota?»

L’única i més poderosa arma dels adversaris de la independència és buscar la desmoralització, ja sigui provocant divisions internes o bé fomentant la desconfiança en les possibilitats d’èxit

Sembla raonable pensar que si el desafiament independentista s’ha llançat des de Catalunya, la iniciativa per empènyer-lo ha de venir de Catalunya. I més ara que hi ha una majoria absoluta parlamentària que hi està a favor i té el mandat democràtic d’impulsar-lo. (Recordem-ho. Sobre el cens, Rajoy governa amb el 23 per cent de vots, mentre que el Regne Unit deixa Europa amb la mateixa proporció que aquí té l’actual majoria parlamentària: un 37 per cent del cens.) De manera que no és gens estrany que sembli que la pilota del conflicte gairebé sempre és a la teulada dels independentistes. I per això ens passem dies i mesos preguntant-nos pels fulls de ruta, per les dates decisives, per quan es podran recaptar els impostos, per si es podran pagar les pensions, per com es farà el referèndum...

A AQUESTA IMATGE hi ha contribuït la manca de resposta política del govern del PP, més enllà del no. Un no expressat amb la remissió del conflicte al sistema judicial, a quatre amenaces ridícules, al joc brut de l’Estat i a les falsedats i els insults que les xarxes i bona part del món mediàtic espanyol dediquen a l’independentisme. Però com que a l’altra banda hi ha una paret, el camí cap a la independència és més propi d’un partit de pilota valenciana en un frontó i amb un equip jugant en contra d’ell mateix que no pas d’un partit amb dos equips competint amb joc net.

Jose Rodríguez «Trinitro»: «L'acord imaginari d'"El País"»

«L'objectiu no és fer notícies, sinó construir un relat: que hi ha un acord possible i que segurament és culpa dels independentistes que es trenqui a darrera hora»

Aquests dies el diari El País ha construït tot un seguit d'informacions, cadascuna més lisèrgica. Va començar anunciant que el president Mas oferia una tercera via per a cercar un acord. Tot fruit d'una interpretació (com a mínim imaginativa) d'una resposta d'Artur Mas a un estudiant a Madrid sobre si hi ha una alternativa federal i on el president li va respondre que si n'hi ha una, l'ha de fer l'estat espanyol i si n'hi ha, es podria votar al referèndum juntament l'opció independentista.

Això que no és una novetat (els independentistes mai s'han negat a que es voti independència i enfront hi hagi una alternativa ferma que presenti l'Estat), per a El Pais ha sigut el tret de sortida d'una construcció de realitat alternativa. El segon pas va ser preguntar-li a membres del Gobierno de España si estaven d'acord a escoltar la suposada alternativa a la independència que oferia Mas. Clar que davant fer un referèndum el Gobierno de España no diria no a “parlar” (que no vol dir negociar). D'aquí ja van extreure un altre article i editorial en que el Gobierno de Rajoy acceptava la "negociació" que oferia Mas. La postveritat estava ja en construcció.

Suso del Toro: «Encara que l’Estat negui la realitat»

Els mitjans de comunicació construeixen i ordenen la vida social d’un país. Buscant informació en mitjans espanyols -és a dir, madrilenys- i catalans, constato cada dia que informen i retraten dos països diferents.

Els mitjans espanyols estan molt preocupats per Amèrica, Trump i Veneçuela fonamentalment i, pel que fa al més proper, per la infanta Cristina, encara que en cap moment qüestionen la monarquia, inqüestionable com el fred a l’hivern. Als mitjans catalans, particularment els que són en català, el tema principal és l’estat del conflicte polític entre la Generalitat i l’Estat. Per al futur, si es vol acceptar la realitat, cal partir d’aquesta evidència que retraten i construeixen diàriament els mitjans de comunicació: es tracta de dos països diferents i amb interessos enfrontats.

Precisament, els mitjans són part d’aquest enfrontament. Fa anys polítics bascos van qualificar els mitjans de comunicació madrilenys de “Brunete mediàtica” per referir-se al seu caràcter d’armes polítiques partidàries, i això han sigut i són en aquest conflicte. Tant els mitjans públics com els privats han compartit agenda i directrius, competint entre ells en bel·ligerància i guanyant-se a pols el seu descrèdit com a mitjans informatius.

Marina Llansana: «Silenciar les entitats»

Òmnium Cultural va ser escorcollada i clausurada per ordres del governador civil Antonio Ibáñez al desembre del 1963, pocs dies després de les declaracions de l'abat Aureli M. Escarré a Le Monde en defensa de la identitat catalana. Era una acció a la desesperada i per impotència del govern franquista, que sabia perfectament quina era la càrrega simbòlica de tancar Òmnium: prohibint Òmnium pretenien prohibir la llengua, la cultura, el moviment associatiu, el país. No ho van aconseguir; Òmnium Cultural va continuar treballant clandestinament sota la batuta dels seus fundadors.

Ara, 54 anys després, l'entitat ha tornat a rebre una patacada semblant del govern espanyol de torn. Però com que ara vivim en democràcia –encara que sigui de baixa intensitat com la que practica el govern del PP– opten per una forma més sibil·lina d'atac: l'ofec econòmic. Igual que l'Assemblea Nacional Catalana, Òmnium ha rebut una multa i l'avís d'embargament de 240.000 euros per una suposada infracció de la llei espanyola de protecció de dades, que no és més que un pretext per imposar una multa política. Als representants polítics els inhabiliten i a les entitats les embarguen, però tot forma part de la mateixa operació politicojudicial de l'Estat per intentar silenciar aquells que han impulsat el procés democràtic que viu avui Catalunya.

Núria Bosch: «El procés i l’economia»

El procés polític i social que està vivint Catalunya i la situació de l’economia catalana s’han relacionat diverses vegades. És a dir, s’ha intentat argumentar que s’influencien mútuament: que la salut de l’economia afecta el procés i que el procés afecta l’economia. Que jo sàpiga no hi ha estudis científics que corroborin ni una cosa ni l’altra, però sí evidències que ajuden a desmuntar afirmacions fetes sense cap fonament.

La setmana passada catedràtics d’economia de Madrid m’argumentaven que una de les causes de l’increment de l’independentisme ha sigut la crisi econòmica. Segons aquest criteri, la insatisfacció i les mancances que ha provocat la crisi s’han canalitzat cap a desitjar un altre estat, diferent de l’espanyol. Si això fos cert, ens podríem preguntar per què altres crisis passades no van provocar el mateix efecte. I també s’hauria de constatar si entre les classes socials més afectades per la crisi l’independentisme hi és proporcionalment més present. Per exemple, ¿hi ha més independentistes entre els aturats? No crec pas que es pugui afirmar. Precisament les dues principals característiques del moviment independentista són la seva transversalitat i que és interclassista. Són els trets d’on prové la seva força.

Empra Moliner: «Les famílies dividides»

Potser a les famílies no es pot parlar d’independentisme, no pas pels independentistes, sinó perquè no és un debat normal

En una entrevista a TV3, el delegat del govern, Enric Millo, explica que “el procés ha trencat grups d’amics i ha dificultat la convivència d’algunes famílies”. I que, per a ell, és millor no parlar d’independència amb la família. Com que el dia del judici a Mas, Ortega i Rigau se’m va acostar el seu germà, Vicenç, per dir-me que era independentista, i que de la colla d’amics l’únic que no n’era era l’Enric, em sobten les seves paraules. No em va semblar gens que son germà no hi enraonés.

Però sento, sovint, aquest mantra. A les famílies no es pot parlar d’independència. Ho va dir el ministre Fernández Díaz (l’amic de Daniel de Alfonso) i ara ho diu Enric Millo. I no puc pensar, esclar, que menteixin, perquè els tinc en gran estima. Per tant, penso. D’independentisme jo en puc parlar amb qui calgui. En parlo tot el dia. En parla el Toni Soler, el Pepe Antich, el Joel Joan, el Joan Reig, la Maria, la del quiosc i la meva sogra andalusa. Però potser a les famílies no es pot parlar d’independentisme, no pas pels independentistes, sinó perquè no és un debat normal. És a dir: quan parlem del Barça, de l’eutanàsia, dels toros, de feminisme, de la dieta sense carn, tothom pot expressar les seves idees lliurement. Hi ha debat, de vegades baralla. Però quan parlem de la independència de Catalunya és diferent, perquè hi ha un grup que vol que Catalunya voti si vol ser independent i hi ha un altre grup que vol que Catalunya no voti res. Si parlem d’aquest debat (al contrari que del del Barça, del de l’eutanàsia, del dels toros...), figura que no podem decidir què volem. Simplement, decidir no és legítim. Llavors és normal que no en puguem parlar. No perquè ens barallem (si no ens barallem pel futbol...) sinó perquè una part no accepta que decidim. I decidir que no vols que els altres decideixin és molt incòmode. Molt, molt, molt incòmode. Jo tampoc voldria ser ell. Preferiria ser el germà.

Font: ara.cat

Germà Capdevila: «Una proposta creïble»

«Qui podrà resistir-s'hi, quan Millo expliqui que es faran Consells de Ministres a Barcelona, o que podrem tenir un passaport bilingüe?»

"Li faré una oferta que no podrà rebutjar" deia Vito Corleone a Johnny Fontane en una escena del mític El Padrí de Francis Ford Coppola. El delegat del govern espanyol a Catalunya, Enric Millo, sembla haver repetit la mateixa frase a Mariano Rajoy.

El pla ordit pels estrategues de l'Estat sembla infalible. A canvi de la renúncia al referèndum que demana tres quartes parts del Parlament i un 80% dels ciutadans de Catalunya, Madrid posarà sobre la taula un catàleg de promeses de millores a Rodalies, blindatge de competències, millores del finançament i "nomenaments consensuats". Irresistible.

Ja se sap que la paraula de l'Estat gaudeix d'una confiança absoluta. Cap català no recorda –per exemple– que Adif i Renfe només van invertir en 2016 un 9% del que s'havien compromès i estava pressupostat. Tampoc no té cap influència en la confiança dels catalans el fet que l'Estat incompleixi sistemàticament les sentències del TC quan afavoreixen a Catalunya. O que sigui el membre de la UE amb més plets per incompliments de la normativa comunitària.

Quim Torra: «L'oferta de Madrid»

«De les ofertes colonials de Madrid només poden sortir més noves i vistoses ensarronades i ximpleries»

Ara farà gairebé dos anys, en unes jornades sobre Reflexió i Debat (ja es veu que la cosa anava forta), el senyor Miquel Roca va fer un encès elogi de l'ambigüitat com a eina per a gestionar la relació entre Catalunya i Espanya i, en general, la vida política del país. Només així, segons ell, era possible fugir dels "radicalismes".

A les quatre "formes de vida catalana" assenyalades per Ferrater, continuïtat, seny, mesura i ironia d'aquell moment, calia afegir-hi, doncs, una cinquena: l'ambigüitat. De fet, el senyor Roca senzillament elevava a la categoria de principi polític el que havia estat una praxi constant des de la transició. Així van quedar les coses en el seu moment: llibertat, amnistia, Estatut d'Autonomia i ambigüitat.

Un discurs ambigu que només era possible que emergís i triomfés dins d'un panorama polític i cultural ambigu. A un país ambigu li correspon una política ambigua i una cultura ambigua i uns polítics ambigus, mai és a l'inrevés. Els anys pujolians van regnar sota la bandera de l'ambigüitat, i Miquel Roca va ser-ne el seu príncep blau.

Conferència «Les infraestructures a debat» amb Josep Amat i Joan Amorós, el 23 de febrer

Xevi Xirgo: «Keep Calm and Carry On»

Uns quants anys després que a Catalunya es posés de moda el famós Keep Calm que en aquest país vam fer servir per demanar tranquil·litat davant algunes andanades que ens venien del govern de l'Estat, com la llei Wert o allò que donaríem voltes eternament per l'espai sideral, a mi em sembla que ara més que mai l'hauríem de tornar a rescatar. De fet, posats a copiar, que és el que vàrem fer en un moment determinat amb el Keep Calm, gairebé que podríem rescatar els tres lemes que hi havia en els cartells de propaganda del govern britànic l'any 1939 per tranquil·litzar la població davant d'una hipotètica invasió nazi. Keep Calm and Carry On (“Mantingueu la calma i tireu endavant”); Freedom Is In Peril. Defend IT With All Your Might (“La llibertat està en perill. Defensa-la amb tot el que puguis”) i Your Courage, Your Cheerfulness, Your Resolution Will Bring Us Victory (El teu coratge, la teva alegria, la teva resolució, ens portarà a la victòria), deien els tres eslògans que anys més tard han servit per a un munt de campanyes publicitàries de tot tipus. Els podríem incorporar tots, però jo em quedo amb el Keep Calm and Carry On del primer cartell. Toca calma. Ara més que mai. L'error més greu que ara podríem cometre és perdre els nervis i caure en la provocació. Bé sigui d'una fiscal Magaldi que es posa nerviosa tota sola, bé sigui d'una vicepresidenta del govern espanyol que amenaça veladament amb substituir Carles Puigdemont per Enric Millo. “No ens deixem endur per les provocacions que vindran, perquè això ens portaria a la derrota”, deia dimecres Puigdemont en l'acte que aquest diari va organitzar amb ell i Anna Gabriel a El Born. És exactament on som. En el moment aquell en què la tensió (que evidentment hi és i anirà a més) pot fer perdre la paciència a alguns, Keep Calm. Perquè això és probablement el que pretenen, que perdem la calma. Perquè continuen sense entendre com més de dos milions de persones voten pel 9N o es manifesten fent una V baixa i no hi ha ni una trista paperera ni un simple vidre trencat. I aquesta és la nostra arma. De provocacions en vindran més, i probablement més grans. I com que aquesta és també una guerra de nervis, del que es tracta és de no perdre'ls. Menys que mai. Kepp Calm.

Font: elPuntAvui.cat

Activitats pels nens i xerrada d'infraestructures, salut, pensions i República, el 19 de febrer

Vicent Partal: «El dia que deixàreu de sentir-vos còmodes»

«Quan som quasi dos milions de catalans que fem el pas plegats i amb això construïm una majoria parlamentària viable, no hi ha legalitat que es puga oposar a aquesta legitimitat social»

Ahir el Tribunal Constitucional espanyol es va enfrontar al parlament de Catalunya en una nova interlocutòria en què deia que ‘no hi ha cap més legitimitat que la legalitat constitucional’. Es veia venir que tard o d’hora arribarien a aquest punt de deliri, que equival a proclamar que la llei, només perquè és la llei, està per damunt de la democràcia. Una tesi que té precedents il·lustres en totes les dictadures que hi ha hagut i hi ha sobre el planeta, però que és incompatible amb cap proposta democràtica. La filigrana teoricista del TC resulta encara més xocant tenint en compte que la diferència, tècnica, entre legalitat i legitimitat s’ensenya a primer de carrera. Es veu que als membres del tribunal ja no els preocupa ni tan solament perdre el crèdit acadèmic que puguen tenir. Deu passar això, quan la funció de pensar és substituïda per la d’obeir.

La discussió és tan clara que entrar-hi fa mandra i tot. Però ho hem de fer. És evident que legitimitat i legalitat són conceptes diferents. Això és indiscutible, perquè aquesta diferència ha estat magníficament argumentada per autors de totes les èpoques i països. Des de la famosa sentència de Locke, segons la qual un govern no és legítim si no té un consentiment explícit dels governats, fins a la precisió sobre la impossibilitat de crear estructures efectives de govern sense una legitimació popular prèvia, tesi molt ben formulada per aquell Habermas que els nacionalistes espanyols van preferir usar d’eslògan buit abans que entendre’l. I segurament abans que llegir-lo també.

Xerrada «La Catalunya Estat en l’Europa post-Brexit» amb Aleix Sarri i Pere Cardús, el divendres 17 de febrer

El proper divendres, 17 de febrer, a la sala d’actes del Centre Cívic Sagrada Família, a les set del vespre, els ponents Aleix Sarri, assessor al Parlament Europeu, i Pere Cardús, periodista, presentaran el llibre L’Europa que han fet fracassar.

La conferència versarà sobre el procés que estem vivint a Catalunya, però s’entrarà en l’impacte que causen els esdeveniments internacionals. Quina relació tindrà Catalunya amb la Unió Europea? Catalunya assolirà el grau de benestar social i econòmic de què gaudeixen els països europeus?

Després de la ponència, podreu preguntar tot allò que us inquieta i que vulgueu aclarir. I, si ho desitgeu, podreu comprar el llibre a la mateixa sala d’actes.

T’hi esperem! Moltes gràcies!
Endavant República!!
Fem futur!!!

Equip de Coordinació

«Vinguis d’on vinguis, REPÚBLICA CATALANA». Manifestació a Barcelona en suport als refugiats, dissabte 18 de febrer

El proper dissabte 18 de febrer, Casa Nostra, Casa Vostra organitza una manifestació a Barcelona en suport als refugiats, a les 16 h, a la plaça d’Urquinaona amb Via Laietana. L’ANC forma part de la campanya i, per tant, també n’és convocant.

Us cridem a participar en aquesta mobilització en la qual participarem amb pancarta pròpia sota el lema:

Vinguis d’on vinguis, REPÚBLICA CATALANA.

Les territorials del Barcelonès ens farem càrrec de gestionar la nostra participació a la manifestació, per la qual cosa hem preparat pancartes, fullets per repartir i tota la logística necessària. Per això, comptem amb la participació de tots els socis i simpatitzants.

Sortirem, com sempre, de l’avinguda de Gaudí amb Provença, a les tres del migdia, una hora abans del començament de la manifestació, per arribar a temps per repartir-nos les pancartes i la resta de material. Porteu estelades: les grans, les més grans, amb pal o sense, totes les que tingueu a casa, ja que hem de mostrar que defensem que la república és l’única via per poder desenvolupar lliurement la nostra solidaritat.

Us hi esperem! Junts ho farem possible!

Fem futur!

Equip de Coordinació

«Sardanegem» al barri, aquest diumenge 19 de febrer a les 11:30. T'hi esperem!

Diumenge passat una forta ventada va fer malbé una de les nostres paradetes, però això no va impedir que els voluntaris es mantinguessin ferms donant informació, venent marxandatge i ballant sardanes.

Malgrat el mal temps dels darrers diumenges, el taller de sardanes funciona prou bé, i això ha fet que els companys que el porten hagin demanat començar-lo mitja horeta abans, ja que amb una hora no n’hi ha prou. El proper diumenge, 19 de febrer, recorda venir a dos quarts de dotze!!

Moltes gràcies!
Endavant República!!
Fem futur!!!

Equip de Coordinació

Albert Noguera: «AVE, quan Espanya roba als espanyols»

L’Alta Velocitat a Espanya és un negoci particular d’uns pocs, que no genera riquesa i que paga el conjunt de la ciutadania

Com s’ha demostrat arreu del món, l’Alta Velocitat ferroviària és una infraestructura que no genera nous desplaçaments (els pren sobretot a l’avió) i, per tant, no genera riquesa. Afavoreix la concentració de població en grans ciutats (perquè les seves estacions han d’estar molt allunyades entre si), afavoreix les desigualtats socials (perquè és car i beneficia un estrat social determinat) i no permet el transport de mercaderies, cosa que perjudica la indústria exportadora. En canvi, les inversions en Rodalies generen riquesa per si mateixes: la disminució dels costos relacionats amb la congestió en les grans ciutats, com ara la reducció del temps i de les despeses de desplaçament per mobilitat obligada i de les emissions de CO2, NOX i altres contaminants.

En contra del que dictaria el sentit comú, l’Estat espanyol inverteix molt més en AVE que en Rodalies, i aquest fet és encara més sagnant si es posa el focus a Catalunya, on les inversions en Rodalies no han passat mai de ser insignificants. Per això, aquesta oferta de transport perd viatgers mentre Ferrocarrils de la Generalitat o el metro en guanyen. La comparació entre les inversions que fa l’Estat espanyol a l’AVE i a Rodalies no aguanten un debat seriós, com mostren clarament les gràfiques següents:

Jordi Muñoz: «Els plans B»

Un excés repressiu de l’Estat podria fer d’espurna per a l’expansió d’una onada d’indignació de gran abast i de conseqüències imprevisibles

Tant la majoria parlamentària i de govern a Catalunya com el govern espanyol han posat clarament sobre la taula quins són els seus plans per als propers mesos. Per part catalana, tot queda resumit en l’afortunada expressió “referèndum o referèndum”. Fins al darrer moment es provarà d’arribar a alguna mena d’acord amb l’Estat per celebrar un referèndum acordat o tolerat. Però si això, com serà el cas, no fos possible, la decisió del Govern i del Parlament és celebrar-lo igualment.

Per part espanyola, a banda d’esperar que tot plegat sigui foc d’encenalls i no acabi passant res -per indecisió o per divisions internes en el sobiranisme-, hi ha l’esperança de dissuadir, preventivament, el govern català i els seus funcionaris de fer més passes en la direcció del referèndum amb la mera amenaça de la inhabilitació.

Però, òbviament, tots els actors pensen, necessàriament, en cursos alternatius d’acció, per si de cas els fallés el pla A. La majoria parlamentària catalana apunta a gestos unilaterals en l’esperit del full de ruta de Junts pel Sí i la declaració parlamentària pactada amb la CUP al novembre. És un camí plagat d’obstacles i molt incert, però el sobiranisme català no té més remei que plantejar-lo. Fins i tot si l’horitzó anhelat és una sortida negociada, és evident que només si la part catalana és capaç de plantejar una amenaça creïble de gestos unilaterals el govern espanyol tindrà algun incentiu per negociar, en el curt termini, una sortida a l’atzucac actual.

Miquel Riera: «Les veritats del corredor»

Per què el corredor ferroviari mediterrani de mercaderies des d'Algesires fins a la frontera francesa segueix a les beceroles? Per què no hi ha línia d'alta velocitat, ni se l'espera en uns quants anys, entre Barcelona i València i Alacant? Per què en una línia que recorre una de les zones turístiques més importants d'Europa hi ha encara un tram ferroviari amb una sola via, com si fóssim al segle XIX?

Bàsicament, perquè les elits polítiques (PP i PSOE) i econòmiques espanyoles han preferit mantenir una xarxa radial que connecta Madrid amb la “perifèria” i no aquesta entre si, com seria més lògic. Sobretot si és en aquesta “perifèria” on es concentra la major part de la població i del teixit productiu (només al corredor mediterrani hi viu el 50% de la població espanyola, s'hi genera el 47% del PIB i hi ha el 47% de la producció industrial i agrícola, per no parlar del sector de serveis).

Marc Solsona: «La realitat supera la ficció. #9Njudicipolític»

Si a algú li diguessin que posar les urnes per votar és delicte.

Si a algú li diguessin que un President (el 129è de la història de Catalunya), una vicepresidenta i una consellera d’un govern elegit democràticament són jutjats per promoure un procés participatiu per conèixer l’opinió de la ciutadania.

Si a algú li diguessin que ho fan en compliment d’un programa electoral i unes resolucions aprovades al Parlament, per tant, per mandat democràtic.

Si a algú li diguessin que un dilluns del mes de febrer, a les 8 del matí, més de 50.000 persones es van concentrar a les portes del Tribunal Superior de Justícia per donar suport pacífic i cívic als encausats cridant consignes com : #9Nsomtots o Jo m’autoinculpo.... en nom dels més de 2’3 milions de persones que van participar i votar el 9 de novembre de2014.

Si a algú li diguessin que tot això està passant al segle XXI en un estat del primer món i democràtic dins de la Unió Europea.

Ramón Cotarelo: «Xafarranxo de combat»

"La legitimitat del full de ruta és tan inqüestionable com la seva inevitabilitat"

El Congrés de cap de setmana del PP, a diferència del de Podemos, venia marcat pel signe de la unitat. Per si aquesta fos poca, es va reforçar assenyalant un enemic exterior, cosa que encara uneix més: l'independentisme català. Des del començament es va entonar l'himne de la igualtat de tots els espanyols, un principi que no s'invoca mai davant de bascos i navarresos però sí davant de catalans, fet que dóna una idea de la seva equitat.

Per l'encesa arenga final de Rajoy va quedar recordada l'obligació universal d'acatar i obeir la llei (la que va establir el seu partit legislant arbitràriament gràcies a la seva majoria absoluta). S'afegeix magnànimament que cal reformar la Constitució, però això és una cosa que també han de decidir tots els espanyols. Els espanyols sempre van de tots. Ni esment al fet que aquest tots conté un greuge estructural als catalans, que sempre seran una minoria, sotmesa a la tirania de la majoria. Una altra vegada un assumpte d'equitat que és justament el que tracta de resoldre la convocatòria d'un referèndum.

Vicent Partal: «Un cas Scala contra l’independentisme?»

«Poden intentar el que vulguen, però ara guanyar ja només depèn de nosaltres, de la nostra fermesa, de la nostra calma, de la nostra seguretat, dels nostres somriures»

El dia 15 de gener de 1978 al matí una manifestació convocada per la CNT va recórrer Barcelona. Era per a oposar-se als pactes de la Moncloa, signats feia poc, en què la majoria dels sindicats de classe havien acceptat d’asseure’s al costat del govern nascut de la transició. Entre els sindicats importants que no acceptaven aquells acords, la CNT era el principal.

Acabada la manifestació, algú va llançar uns còctels Molotov contra el restaurant i sala d’espectacles Scala, al xamfrà de Consell de Cent i passeig de Sant Joan. De resultes d’aquell llançament, es va botar foc a l’edifici, l’incendi el va destruir i hi causà la mort de quatre treballadors. Immediatament, el govern espanyol va acusar la CNT de terrorisme, acusació reforçada per la major part de la premsa i acceptada acríticament per la majoria de partits democràtics. Van detenir uns quants militants d’aquest sindicat, que, després d’un judici ple d’irregularitats, foren condemnats a disset anys de presó. L’atemptat va estroncar la progressió de la CNT a Catalunya, gràcies a una campanya de criminalització com no s’havia vist mai. Ja no se’n va recuperar.

Vídeo en record de Muriel Casals

Veure video

Carme Forcadell: «El somni continua»

«Avui, un any després, et recordem, sentim la teva absència, et trobem a faltar Muriel»

Fa un any que ens vas deixar i el teu record ens acompanya sempre. Dotze mesos durant els quals han passat moltes coses, arreu del món, evidentment, però també al nostre país, a la nostra societat. En aquests 365 dies el Parlament ha hagut de compaginar la seva activitat habitual -reunions, comissions, debats i votacions-, amb fets excepcionals, com els requeriments judicials que tenen com a únic objectiu impedir que al Parlament es pugui debatre i votar sobre tot allò que vulguin els diputats i les diputades de la cambra. Una situació inèdita, complicada, però que malgrat tot no ens impedirà, com vam dir fa un any, continuar fent camí seguint el teu exemple.

Durant aquest temps, la societat civil, l’espai que més temps vam compartir, continua sent el principal tresor i baluard del país en la defensa dels drets i les llibertats. Ho és omplint els carrers l’Onze de Setembre, o un dilluns a les vuit del matí per defensar la democràcia contra la judicialització de la política. Ho és també quan lluita indignada pels drets dels refugiats, perquè tenim memòria i sabem d’on venim; recordem el que van passar i patir els republicans que fugien de la guerra, la repressió i la intolerància. I ho continua sent sortint al carrer per defensar drets i per empènyer les institucions, aquest espai que poc pensàvem que acabaríem compartint tu i jo.

Pere Pugès: «Toc d’alerta»

«Alguns cervells de Madrid ja han calculat i explicat que amb un centenar llarg de detencions aconseguirien escapçar el procés»

Llegir la premsa madrilenya quan parla del nostre procés aporta molta informació sobre la mentalitat que guia els articulistes i contertulians, els alts funcionaris de l’estat i, sobretot, els polítics, que com més va més depenen dels anteriors, del poder mediàtic i funcionarial. La majoria han sortit de l’elit de les dinasties de funcionaris i es mantenen al poder, o en cauen, segons el suport que reben dels grans mitjans de comunicació. Tota una mostra del provincianisme ranci de sempre.

El dia 6 de febrer, a El Mundo, una senyora amb nom i cognoms de rancio abolengo i una estreta relació amb la FAES, publicava un article que em va sorprendre, no tant pel contingut com perquè descrivia amb força detalls allò que podria ser el desenllaç final de la nostra història vist des del seu punt de vista. Vaja, que explicava allò que potser té al cap –i amaga– el president del seu govern. I ho feia de manera figurada, com si expliqués una historieta més, amb la diferència que, així i tot, posa els pèls de punta. Faríem bé de no menystenir la intel·ligència de l’adversari i de no creure, ingènuament, que la democràcia sempre triomfa.

Germà Capdevila: «Amputacions»

«S'han acabat les giragonses. El que des de Catalunya veiem com un divorci, des d'Espanya es veu com una amputació. No hi ha diàleg previ possible»

Aquest cap de setmana, a Madrid, es van acabar les mínimes esperances de comprensió mútua que quedaven entre Catalunya i Espanya. Si algú albergava l'esperança d'un diàleg o una negociació que permetés resoldre el conflicte polític més greu del sud d'Europa, que s'ho tregui del cap.

Al congrés de Podemos vam veure com l'únic líder que semblava entendre amb més o menys dificultats el que passa a Catalunya perdia de manera contundent el pols pel control del partit. Íñigo Errejón, que admetia que els catalans tenim el dret d'autodeterminar-nos sense permís de ningú, ha estat doblegat per un Pablo Iglesias que no veu amb bon ulls un referèndum no pactat.

Ja ho va dir el líder del partit a Catalunya: No veuen cap altra solució per a Catalunya que esperar que Podemos tingui majoria absoluta a Madrid. Si sou dels que volen la República Catalana en aquest segle, aquesta opció no és la vostra.

Víctor Alexandre: «Mas, Ortega i Rigau, judici a Catalunya»

"Els ‘reformistes’ que mai no han volgut jutjar el franquisme, són els mateixos que ara jutgen l’independentisme"

Una riera, per sec que estigui sempre el seu llit, no és bon lloc per a fer-s’hi una casa. Tard o d’hora se’n paguen les conseqüències. Durant molts anys hem sentit cantar les excel·lències de l’anomenada transició espanyola pel fet d’haver optat per la Reforma, en comptes de la Ruptura, tot fent valer l’entabanada que amb la mort de Franco havia mort també el franquisme. Però el franquisme era viu, ben viu, i la Reforma no va ser res més que un ardit del nacionalisme espanyol per perpetuar-se indefinidament sota un vernís democràtic. El retorn dels Borbons, per exemple, és fruit d’aquells dies. I també ho són moltes altres qüestions, com ara l’element que unia i que continua unint franquistes i antifranquistes: La Sagrada Unitat d’Espanya. Aquest element explica, entre altres coses, perquè Franco va morir al llit i perquè ser comunista era pecat venial comparat amb el pecat mortal que suposava ser catalanista. La diferència de tracte que van rebre el Partit Comunista d’Espanya i Esquerra Republicana de Catalunya, en aquest sentit, queda per a la història. I la negativa, encara avui, a anul·lar el judici sumaríssim al president Lluís Companys, també.

Joan Amorós: «Si aconseguim la independència, pobres d’ells»

Entrevista al president de Ferrmed, una de les principals associacions impulsores del corredor mediterrani

El corredor mediterrani s’endarrereix i el govern espanyol no té voluntat política de construir-lo. Mentrestant, va prioritzant inversions en infrastructures que formen part d’un fals corredor mediterrani, el que passa per Madrid. Per això, tant els governs com les principals associacions d’empresaris del Principat i del País Valencià han dit prou. Demà hi haurà una trobada d’associacions empresarials a Tarragona, on s’exigiran les inversions necessàries per a impulsar el corredor. Hi serà present també Joan Amorós, president de Ferrmed, l’associació que més força ha fet en favor d’aquest gran eix ferroviari. En aquesta entrevista, Amorós es manifesta indignat pel paper del govern espanyol i, en una opinió que expressa a títol estrictament personal, avisa: ‘Si aconseguim la independència, que l’aconseguirem, seran ells que tindran un problema, i ben gruixut.’

- Ara resulta que els fons prevists per al corredor mediterrani també serviran per a pagar la connexió de Barajas amb l’AVE.
- Mira, recordo perfectament a final dels vuitanta una reunió a Madrid amb Albert Vilalta, del gestor d’infrastructures predecessor d’Adif, on li vaig dir que suposava que farien passar l’alta velocitat per l’aeroport del Prat. I des del seu despatx em va dir: ‘Veus tota aquesta munió de gent que hi ha aquí? Doncs, tots s’hi oposen. Si no us espavileu vosaltres, aquest tren no passarà pel Prat.’ Ara ells el tindran a Barajas, i nosaltres amb un pam de nas, com sempre. El dia que menys ens ho pensem ens trobarem que tots aquests trànsits passaran per Madrid i evitaran la costa.

Toni Soler: «La Moncloa té un problema»

MOLESTAR. Tenir raó, tenir relat, tenir marca, està molt bé. Però en una batalla política i diplomàtica, aquesta mena d’arsenal és insuficient. No diré, Déu me’n guard, que per fer una truita cal trencar els ous. Només diré, si se’m permet, que el sobiranisme català ha de canviar d’estatus si vol captar l’atenció dels agents polítics i econòmics. És a dir, ha de deixar de ser una molèstia, o una ofensa, per esdevenir un problema. Perquè davant d’un problema els poders actuen (sobretot si tenen un informe que diu que el preu de la inacció serà superior al preu de l’acció). Exemple de problema: l’agència Moody’s ha reconegut recentment que, en cas de conflicte, un impagament del deute per part del govern català podria ser interpretat pels mercats com un impagament de l’estat espanyol. Fins ara era la tesi de Junqueras. Ara és la de Moody’s.

REPRIMIR. El repte català és de primera. Fer un referèndum sense acord és molt difícil; aplicar les lleis de transitorietat, en cas de victòria del sí, encara més. Però posem-nos a la pell de Mariano Rajoy, forçat a fer respectar la seva autoritat en un territori díscol. Imaginem que la Moncloa, per la força, desarticula el referèndum i evita que es compleixi el mandat del Govern i del Parlament. Si Rajoy se sent magnànim, ho podria deixar aquí; però si el govern català hi torna, haurà d’acabar portant els seus membres als tribunals. Tot i així, el Parlament seguirà existint, i el seu mandat es tornarà a aplicar. Per evitar-ho, al final el govern espanyol haurà de suspendre l’autonomia i dissoldre el Parlament, democràticament elegit, la qual cosa a Europa farà lleig, i a Catalunya significarà, aquest cop sí, una ruptura mental difícilment reversible. (L’efecte a Espanya tampoc no serà gaire bo, perquè ¿algú creu que una mascarada com és l’estat de les autonomies durarà gaire, si Catalunya passa a ser un territori no autònom?)

Pere Pugès: «La postindependència»

"No tenen exèrcit per fer el que els demana el seu “cerebro cojonudo”, però faran el que calgui per no perdre Catalunya, la joia més rendible de la corona"

Aquests dies m’ha arribat per whatsapp i des de diferents fonts un fragment d’una carta que fa cent deu anys, l’Unamuno li va enviar a l’Azorín i que deia “Merecemos perder Catalunya. Esa cochina prensa madrileña está haciendo la misma labor que com Cuba. No se entera. Es la bárbara mentalidad castellana, su cerebro cojonudo (tiene testículos en vez de sesos en la mollera)”.

A part de demostrar que la cosa no ve d’ara i que la història es repeteix, aquest fragment i la proposta d’en Partal de fa no massa dies més, proposant-nos que parlem de la sisena República Catalana que ens proposem construir, ens dibuixen un escenari força plausible pels propers mesos.

Aquesta mentalitat castellana, que impregna la premsa madrilenya tant com als polítics i a tota la colla d’alts funcionaris de l’estat, ens assegura el manteniment de l’estratègia que ja coneixem –escampar por entre la ciutadania, judicialitzar el procés cada cop més, fer créixer la tensió a tots els nivells, escampar “merda” o crear-ne si no existeix amb l’objectiu de posar falques entre els ciutadans i els polític catalans, amenaçar amb la intervenció de la Generalitat, etc. etc. etc...- fins arribar, si cal, a l’aplicació de l’article 155 o més enllà i tot. No tenen exèrcit per fer el que els demana el seu “cerebro cojonudo”, però faran el que calgui per no perdre Catalunya, la joia més rendible de la corona.

Eric Herrera: «Xamans de l'anàlisi política»

«Ja ens anuncien que això va de debò i que potser sí que el president Puigdemont convocarà el referèndum però que no es podrà celebrar mai i anirem a unes altres eleccions autonòmiques»

Existeix al nostre país una mena d'espècimen saberut que des de ja fa uns anys va de tertúlia en tertúlia anunciant el final del procés independentista mentre cínicament fa burla de tot el que faci referència a les mobilitzacions populars. Com si Catalunya fóra l'únic lloc del planeta on les manifestacions han de ser ridiculitzades. Gent de pedestal de cartró, acostumen a ser la mateixa espècie de xamans en anàlisi política que en cada pantalla passada pel procés ens diuen que tot això és un suflé i que la febrada està en vies de desaparició.

La realitat, però, segueix sent tossuda i després de cinc anys mantenint a nivells alts la tensió del conflicte catalanoespanyol el xoc de trens cada vegada és més aprop. De fet, amb el reguitzell de casos judicials que ens cauen a sobre sembla que ja el tindríem a la cantonada. Ara ja no se n'escapa ningú, ni tan sols en podran fugir els burletes xulescs que ens donen lliçons diàriament com si això no anés amb ells. Fixeu-vos que les seves cares i el seu to van canviant a mesura que res defalleix i tot segueix endavant. Riurem.

«Sardanegem» i l’intercanvi cultural, aquest diumenge 12 de febrer a les 11:30. T'hi esperem!

El gran èxit de l’intercanvi cultural entre l’Asociación de Coros y Danzas Santísima Cruz, de Abanilla (Múrcia), i els nostres sardanistes el passat diumenge, 5 de febrer, va trencar la creença que entre el poble espanyol i el català no hi pot haver bona sintonia. Jotes, sardanes, agraïments, somriures, llàgrimes d’emoció, bona entesa, fotografies, turistes, intercanvi d’obsequis, abraçades i molts «¡Hasta pronto!» van omplir el carrer de la Marina aquell diumenge al matí, i tot era tan gran i tan espectacular que ni la forta ventada va ser capaç d’emportar-s’ho.

Agraïm als balladors d’Abanilla la seva presència i el seu bon fer, ja que en tot moment es van mostrar molt contents i molt agraïts per la nostra invitació. Sabem que per a ells va ser una diada molt important, però també ho va ser per a nosaltres: ens han obert un camí d’interculturalitat que intentarem no abandonar.

I diumenge que ve, més sardanes! Atenció: com que amb una hora no n’hi ha prou, el taller arrencarà a les 11.30 h!! Vine més aviat!

T’hi esperem!!

Moltes gràcies!
Endavant República!!
Fem futur!!!

Equip de Coordinació

Xerrada «La Catalunya Estat en l’Europa post-Brexit» amb Aleix Sarri i Pere Cardús, el divendres 17 de febrer

El proper divendres, 17 de febrer, a la sala d’actes del Centre Cívic sagrada Família, a les set del vespre, els ponents Aleix Sarri, assessor al Parlament Europeu, i Pere Cardús, periodista, presentaran el llibre L’Europa que han fet fracassar.

Després de la ponència, podreu preguntar tot allò que us inquieta i que vulgueu aclarir. I, si ho desitgeu, podreu comprar el llibre a la mateixa sala d’actes.

T’hi esperem! Moltes gràcies!
Endavant República!!
Fem futur!!!

Equip de Coordinació

Discurs contundent de Puigdemont al Parlament: «La democràcia espanyola ha emmalaltit»

Veure el vídeo

Font: NacioDigital.cat

Jofre Llombart: «Us vaig a adoctrinar una mica»

"Els mateixos que diuen que a Catalunya s’adoctrina estan adoctrinant dient que a Catalunya s’adoctrina"

Els mateixos que diuen que l’ascens de l’independentisme es deu a l’escola són els mateixos que van dir que a la manifestació de suport a Mas, Ortega i Rigau només hi havien jubilats. Si són jubilats, el més jove que ara tingui 65 anys va acabar l’escola el 1968, és a dir, encara quedaven quinze anys pel traspàs de les competències educatives de l’estat a la Generalitat. Potser sí que els van adoctrinar a l’escola, però per la franquista i ara han aconseguit l’efecte contrari a la “formación del espíritu nacional”.

Els mateixos que proclamen la Catalunya real com aquella massa majoritària i que no vol ni sentir a parlar d’independència obvia que a Catalunya hi ha 564 centres d’educació secundària i només una directora va denunciar pressions aquell 9 de novembre del 2014. La Catalunya real també és això.

Els mateixos que parlen, de manera despectiva, de l’oasi català com aquell territori en què uns i altres es tapen vergonyes són els que aquesta setmana han silenciat que aquesta única directora va ser candidata de Ciutadans en dues eleccions (municipals i espanyoles del 2015).

Xevi Xirgo: «La catenària»

A mi em fa l'efecte que si vostès volten pel món, a la majoria de països no saben què és una catenària. En tot cas, no sé si els alemanys parlen tan sovint de l'obereitung, o els francesos de la caténaire com nosaltres de la catenària. Nosaltres sí. Hem incorporat el terme catenària com si fos el més normal del món. S'espatlla un tren, se n'espatllen tres, s'espatlla tota la línia, s'organitza un caos a Rodalies i sempre és culpa de la catenària. “És culpa de la catenària”, se sent a dir en un moment o altre mentre a l'andana s'hi van apilonant viatgers. I la gent, a mesura que ho va sabent, diu allò de “ahhh, és clar, la catenària!”. I s'ho diu com si fos la cosa més normal, com si la catenària no fos el “conjunt de cables elèctrics que van penjant suspesos per damunt de les vies del tren” (ho he tret del diccionari) sinó gairebé un membre més de la família. És com si jo ara a vostès els parlés amb tota normalitat dels cíceros, que és una unitat de mesura tipogràfica per la qual es regeix el material d'impremta. O que ara tots plegats parléssim amb tota normalitat de si ens cal o no un tonòmetre, que és aquell aparell que es fa servir per monitoritzar la tensió arterial, sanguínia o intraocular, durant unes quantes hores. Per a tots nosaltres, la catenària hauria de ser com el cícero o el tonòmetre, que poguéssim saber què és per cultura general o per si un dia juguem al Trivial, però que no n'haguéssim de parlar mai amb la normalitat amb què parlem de la catenària. I si no, facin marxa enrere mentalment i preguntin-se per què carai vostès saben què és la catenària. S'imaginen que bé que viurien sense que n'haguessin de parlar mai, d'ella? Doncs no. La catenària, gràcies al servei de Rodalies, forma part de les nostres vides diàries, i aquesta setmana n'hem tingut alguna mostra més. Un dia sí, un dia també, col·lapse ferroviari i línies sense servei amb retard. En quatre anys, apuntin-s'ho bé, del 2012 al 2016, a Rodalies es van produir 1.597 incidències. Dels 4.000 milions que l'Estat va anunciar el 2008 que destinaria a posar al dia i modernitzar la infraestructura viària, només se n'han executat un 13%. Si no fos per això, segur que ara vostè i jo no podríem parlar de la catenària amb aquesta familiaritat que és l'enveja de tothom.

Font: elPuntAvui.cat

Vicent Partal: «L’Espanya que ens expulsa»

«No és tan solament una qüestió d'un judici trucat que no s'hauria d'haver fet mai. És molt més que això. L'estat espanyol cada dia és més agressiu amb els qui no són espanyols tal com ells voldrien que ho fossen»

Aquesta setmana tots hem parlat, hem hagut de parlar, del judici a Mas, Ortega i Rigau pel 9-N. Però m’ha cridat l’atenció alguna gent que ha fet mans i mànigues per traure’l de context, per a presentar-lo com un fet susceptible d’aplicar-hi una mirada quirúrgica puntual, com despullant-lo de tota càrrega ideològica. Pretenien dir-nos que això passava, el judici, només perquè hi havia un fet delictiu concret que calia castigar, com si tot plegat fos ben neutral. Però la realitat és ben distinta.

Mireu-ne el context. En una sola sessió del senat espanyol, aquesta setmana, la vice-presidenta del govern es va enganxar furiosa amb el senador Estradé, negant-li els drets democràtics més elementals; i la presa de possessió del senador d’Esquerra Republicana Robert Masih, d’origen indi, va servir per a desfermar una riuada de racisme que va xopar diaris i diariets, ràdios, televisions i més objectes. Fins i tot hi hagué qui s’atreví a dir que el català del nou senador era un ‘mal espanyol’.