Aquest diumenge passat a La Fatarella. Més de 150 persones en un acte de la Territorial de l’Assemblea al Casal d’un municipi de poc més de 1.000 habitants censats. Silenci absolut escoltant dos ponents que emmarquen el “I ara què?”, intentant imaginar els viaranys que prendrà el procés els propers mesos. Tots convençuts, més aviat híper-convençuts, almenys això sembla d’entrada. Primeres preguntes: On hem de pagar els impostos aquest any? Com podem rebatre les mentides dels mitjans espanyolistes...? Què passa si són 19 i no pas 18 mesos?
De sobte, una dona gran pregunta en castellà si a la Catalunya independent ella estarà obligada a parlar en català. Està preocupada. Diu que fa molts anys que viu aquí però que té moltes dificultats per parlar idiomes que no siguin el seu. Se li explica que a la Catalunya independent podrà parlar com vulgui però que el català tothom l’haurà d’entendre perquè serà llengua vehicular de l’educació i preferent de l’administració. La resposta sembla que la convenç. Aleshores torna a prendre la paraula i pregunta, però... Com serà la Catalunya independent? Com Andorra? Com Suïssa? Com Portugal? Com quin país? Potser sense voler-ho ha fet la pregunta clau. Un dels ponents explica que tenint en compte el que diuen els experts en economia i com pensen els independentistes, és probable que tinguem una república, més rica i a la vegada amb els recursos més ben distribuïts, amb menys desigualtat. L’altre ponent respon a la dona amb una altra pregunta. I a vostè, com li agradaria que fos Catalunya? Els ulls se li il·luminen... com Suïssa, diu, amb un salari mínim de 3.000 euros! I la sala aplaudeix però ben aviat comença entre els presents el debat si és o no és Suïssa un bon model.
Aquesta pregunta formulada d’aquesta manera té dues grans virtuts. La primera és que situa un debat ideològic a l’abast de totes les persones. No tothom és expert en polítiques educatives ni els models comparats de l’estat del benestar, però bona part dels ciutadans tenen referents d’allò que els agradaria ser o no.
L’altra gran virtut és que assenyala el debat en un futur imaginable, en un futur proper i ben possible i que a més dóna la possibilitat de participar-hi i fer-lo real. Si jo vull que Catalunya sigui així, vol dir que és possible que passi i, a més, que jo puc fer alguna cosa per aconseguir-ho.
Ja ho sabeu, quan en tingueu l’oportunitat, al següent cafè o sobretaula, abans d’alliçonar a ningú sobre el què ha de pensar, llenceu subtilment la pregunta, “I a tu, a quin país t’agradaria que s’assemblés la Catalunya independent?”.
Font: NacioDigital.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada