No hi ha massa persones disposades a trencar abruptament amb una vida que els fa feliços, desmuntar plans i fer un salt que potser serà al buit. Però en Lluís Llach (Girona, 1948), , tot i que va tenir molts dubtes, va acceptar encapçalar la llista de JxSí per Gironacom a independent. Després de dos mesos i mig de negociacions amb la CUP, que el van "incomodar molt", i de tres mesos de vida parlamentària, assegura que conserva intacte "l'entusiasme" i posa la mà al foc que JxSí i la CUP van a fons amb la independència. Tant, que "per dignitat i fidelitat als votants", tornaria a trencar abruptament amb la seva nova vida si el seu grup parlamentari fes un sol pas enrere.
Com ha viscut el trànsit de la vida civil a la vida política? Ha canviat la percepció que tenia de la política professional?
Donades les circumstàncies que es veien a venir, vaig pensar que em podia oferir per donar suport tancant alguna llista electoral. Això ho vaig decidir abans que es formés Junts pel Sí, i quan vaig veure que en Pep Guardiola tancava la llista de Barcelona vaig pensar, 'fantàstic, tanco la llista de Girona i perfecte'. Però les coses es van anar complicant d'una manera que no sé explicar massa bé, i de cop i volta se'm va demanar que ocupés un lloc important.
Va tenir dubtes?
I tant que sí! Perquè sabia que destrossava la vida que jo havia planificat, encara que sempre deixo moltes finestres obertes i la planificació que faig és sempre molt relativa. Estava en una situació que estimava molt, escriure i fer activitats de caire social al Senegal. En aquest país es va posar en qüestió el meu sistema de valors culturals i socials, fins i tot religiosos. Jo havia triat aquest entorn em feia feliç, però de cop i volta se'm trencava abruptament.
És un trencament temporal, en principi. Aquella felicitat és recuperable.
Sí, és un any i mig, però jo ja en tinc 67 o 68, no és la mateixa mesura del temps quan en tens 30. Vaig trencar sobtadament amb la meva vida, no hi havia cap previsió que les coses anessin per aquí i per tant, no vaig tenir temps de planificar massa res. Ara bé, vaig començar amb molt d'entusiasme i encara el conservo. Sóc conscient que aquesta actitud entusiasta comença a ser una mica original...
Va trencar amb una vida i n'ha començat una altra amb una campanya electoral abrupta i unes negociacions post-electorals duríssimes. No està pas malament!
Em va fascinar la campanya electoral, sobretot perquè en el cas de JxSí va ser molt especial. Teníem la percepció que estàvem provocant gairebé un aixecament massiu. I quan arribo al Parlament, tinc diverses sorpreses, sobretot després de dos mesos i mig de discussions.
Van ser dos mesos i mig perduts per al procés?
En absolut! Malgrat les tesis que corren pel mateix Parlament i per molts mitjans de comunicació, durant els dos mesos i mig de negociació el procés va avançar. I molt, perquè mentre discutíem amb la CUP hi havia gent que s'estava preparant a les conselleries. La Dolors Bassa s'estava preparant, en Toni Comin sortia de les negociacions del pla de xoc i se n'anava a documentar-se per assumir la conselleria de Salut, com d'altres consellers. No només no es va perdre el temps, sinó que quan es constitueix el Govern, ja és extraordinàriament actiu i efectiu. Constato que a Govern treballen com bojos.
Una part de l'independentisme té la percepció que no s'avança al ritme necessari.
El Govern ha fet un fotimer de coses i el Parlament no ha parat. Hem fet coses del dia a dia i també del full de ruta. Això és indiscutible! Les etapes que s'havien de fer estan fetes, i les que s'hauran de fer es troben en procés. I tot plegat, malgrat que l'Estat no para de fer filigranes vergonyoses per tapar la feina que fem cada dia. S'han pres moltes mesures que sembla que la gent ignora però que han capgirat el panorama de molts problemes socials.
Gràcies a aquells dos mesos i mig de negociacions, tenim uns consellers totalment imbuïts de les estructures de les seves conselleries, sabent quins són els mecanismes que han de fer servir. I això fins ara no era habitual, deixem-nos de punyetes, perquè en algunes experiències anteriors de canvi de paradigma polític, el consellers van trigar mesos a assabentar-se de què anava la pel·lícula. Ara bé, hauria preferit que no haguéssim hagut de negociar tant de temps!
El van incomodar, les negociacions entre JxSí i la CUP?
Sí, jo estava molt a prop d'algunes tesis de la CUP i em sentia desplaçat en haver de discutir i barallar-m'hi. Però finalment comença l'activitat parlamentària, amb sorpreses variades, i deixem enrere la tensió d'aquelles negociacions.
Què s'hi ha trobat, al Parlament?
La primera sorpresa és que una de les dificultats per entendre la complexitat de la política és que el temps polític i el temps social són gairebé antitètics. El temps polítics s'expressen a través de la sobirania parlamentària, però són lentíssims, garantistes, difícils, feixucs, i en canvi, a la societat la gent vota i l'endemà va a mirar què ha canviat. I aquí comença el primer conflicte, mires per la finestra i no ha canviat res, la setmana vinent tampoc...
Vostè també mirava per la finestra l'endemà de les eleccions abans de ser diputat?
Sí, i tant! Pensava que això de la política funcionava d'una altra manera, que la voluntat política del Govern i del Parlament es podien executar molt més fàcilment. Però descobreixes que les barreres garantistes, que són necessàries, et fan frenar i t'obliguen adaptar-te a tempos massa lents per al meu gust.
Encara existeix l'oasi català del Parlament pel que fa a la bona relació entre diputats al marge d'ideologies?
Jo entro a formar part d'un grup on la renúncia als principis ideològics personals et predisposen a un altre tarannà. Per als diputats de JxSí és una experiència totalment enriquidora i positiva, malgrat que la major part són de dos partits que de vegades competeixen. Vivint-ho com a independent, és una experiència fantàstica. I al Parlament, és veritat que hi ha un tipus de feeling entre els diputats que és diferent al que podem percebre al parlament de Madrid. El tarannà és molt més respectuós, és una mica com el Camp del Barça, és una altra història. Els somriures i les salutacions sempre hi són, malgrat la duresa en la defensa de principis ideològics.
A Junts pel Sí els independents són un bloc?
Dins de la nostra independència, sí que som un bloc. I tenim dinars conjunts i bon rotllo! La convivència a JxSí és fantàstica, i us diria que l'exercici que fan la Marta Rovira i en Jordi Turull em desperta gran admiració. La pèrdua de la Muriel Casals va ser un trauma, però ens ha servit per ser més conscients del nostre paper com a independents. No sé si som molt determinants, però la nostra sola presència obliga a determinades coses. Prenent com a exemple la Muriel, la seva sola presència, el seu tarannà i les seves ganes de trobar el costat positiu a tot eren una gran aportació, i aquesta és la funció dels independents. I tant CDC com ERC ens han acceptat tal com som. Aquesta és la raó per la qual JxSí expressa una gran riquesa en tots els sentits.
De vegades, aquesta riquesa és interpretada com una divisió interna. No és així, aleshores?
Gens! A JxSí quan hem de votar separats no ens causa cap trauma, cap ni un! Al contrari, considerem que ens enriquim, perquè tot allò que no està en el programa ens donem la llibertat de ser coherents cadascú. Quan votem diferent, per comptes de parlar de crisi estem contents perquè no hi ha hagut cap mullader! I tots parlem amb orgull d'aquesta llibertat. Junts pel Sí és una eina de treball per aconseguir la independència. És el resultat de molta reflexió i de sis anys de treball social al carrer. Com voleu que ens carreguem això?
És imprescindible culminar el full de ruta en els 18 mesos establerts?
No, si no ho fem en 18 mesos ni s'acabarà el món ni s'acabarà el procés. Ara bé, tampoc no donem per fet que ho hem d'allargar. Aquí la qüestió és tenir una actitud política intel·ligent i activa davant de les coses amb què ens anem trobant, perquè hi ha molts factors que no dominem, des de l'actuació de l'Estat fins a qüestions internes que puguin aparèixer, passant per desacords o acords que poden precipitar o allargar el procés. El més important és actuar amb intel·ligència política, i si són 16 mesos, 17, 20 o 14 mesos, fantàstic. Ara bé, no hem de perdre ni un segon més en aquest debat. Hi ha qui d'aquests terminis en fa una exigència perquè té por, però jo no en tinc cap, de por. No tinc el més mínim indici, ni ho penso, que JxSí retardi voluntàriament el procés. Si algú li passa pel cap aquesta possibilitat, que actuï en conseqüència.
Si en Lluís Llach creu en el procés, és que va de debò?
Jo no sóc garantia de res, pobre de mi! La gent si em veu aquí i que interpreti el que vulgui. Cada setmana faig diverses trobades amb la gent al carrer perquè vull estar en contacte amb els 115.000 candidats i candidates de JxSí, i és veritat que quan arribes, la gent està com deprimida i et pregunta "vols dir que anem bé?". Quan els expliques què estem fent, està entusiasmada. La meva teoria és que el nostre procés és una serra, passem de la depressió col·lectiva a l'eufòria volcànica, com el Barça. Però hi ha una evidència, cada vegada la punta de la serra està més alta, i així des de fa cinc anys. Ara estem en els 2 milions i hem d'aconseguir que la punta de la serra passi d'aquesta xifra la propera vegada que la mesurem.
La Diada 2016 ha de ser una nova mesura d'aquesta punta de la serra?
Sí, hem d'anar al carrer, perquè ens oblidem massa sovint que els protagonistes de tot això som la gent. Aquest procés és tan especial i potent que la gent encara no hem assumit el nostre propi poder. No ens adonem que quan algú planteja què farem l'11 de setembre, les antenes es posen en funcionament i en pocs mesos tornem a l'eufòria. No tenim aquesta consciència i encara busquem excuses i diem que ens hem mobilitzat per fer una V. No, ens hem mobilitzat per la independència, que és més poderós, sobretot en un moment dificilíssim perquè l'Estat té tics poc democràtics.
Quin paper té el Parlament, en aquest procés?
Per fer aquest procés, el Parlament no se'n surt. El Govern tampoc no se'n surt, qui se'n surt és la gent, que ens posa aquí i ens empeny. Aquesta és la gran veritat, i la gent encara no ho ha assumit i es pensa que ens segueix. I no, algun dia els haurem de posar el mirall davant i dir-los 'veieu que esteu al davant i nosaltres -els polítics- al darrere?'. Per això sembla que es desinfla tot, perquè la benzina és la gent i de vegades està massa pendent de què fem nosaltres. El poder el té la gent, i si els mateixos catalans encara no ho hem entès del tot, la democràcia espanyola no ho ha entès gens. Això és una sort.
Tornem a la serra. Perquè el pic sigui més alt, vostè considera que cal incorporar la dreta catalana, una tesi que contrasta, per exemple, amb el parer de la CUP.
Hi ha una realitat que treballa a favor nostre. Un empresari intel·ligent sap que tota la legislació laboral i les estructures que s'han posat en marxa a l'Estat espanyol des de fa trenta anys, han estat sempre contràries als interessos catalans. L'Estat està obsedit amb els oligopolis i les oligarquies, però Catalunya té unes circumstàncies econòmiques totalment diferents i no té res a veure amb tot això. Mireu, cada vegada que parla en Montoro, ens ajuda. I a banda dels del Pont Aeri i alguns integrants de Foment del Treball, resulta que l'empresariat català és proindepedentista. Però això ha tingut una traducció política difícil precisament perquè a CiU se li despenja un sector de la dreta, representat per Duran Lleida. La bona notícia és que per aquesta banda es pot recuperar moltíssima gent.
L'esquerra que ara s'aglutina a l'entorn de Podemos és el gran filó per aconseguir eixamplar la base independentista?
Sens dubte, el gruix ens ha de venir de la gent que ara està per l'autodeterminació... Això sí, si ens donen permís. Jo tinc la confiança que, amb la seva exigència democràtica, que és d'esquerres i que té pressa per aplicar mesures socials, algun dia afegeixi un 'i si no ens donen permís, també'. Els qui esperen els permís, que ens diguin si estan disposats a esperar quatre anys, vuit o dotze, i nosaltres anirem fent. En qualsevol cas, benvinguts siguin, perquè estar per l'autodeterminació és un mínim reflex democràtic individual i col·lectiu. En aquest sentit són companys de viatge.
Se sent més proper a Ada Colau que a Catalunya Sí que Es Pot?
No vull fer comparacions. Els dos espais que representen són espectres socials molt interessants i jo ja he dit que si fos de Valladolid, votaria Podemos. Ada Colau em sembla genial, el seu camí el trobo molt interessant i impactant, i allò que ella defensa socialment m'atrau profundament com a persona d'esquerres que sóc. El que passa és que, malgrat que ella ha votat sí-sí a la consulta del 9N, i que molta gent que l'envolta té sensibilitat sobiranista, encara no ha fet el pas. Però estic convençut que Colau i CSQP, quan vegin que no poden aplicar mesures socials per millorar el seu país perquè Espanya no els deixa, voldran intentar crear un país nou.
De la mateixa manera, com a president de la comissió d'estudi del Procés Constituent, estic convençut que CSQP no renunciarà a participar d'aquest procés democràtic de construir un nou país. Aquí hi pot haver confluències, després cadascú decidirà segons les seves conviccions polítiques si en un referèndum vota sí o no. Sigui com sigui, allò que passi a Madrid en els propers mesos pot accelerar o endarrerir els seus tempos.
Quin paper pot jugar la comissió que presideix, que no pot legislar?
No podem legislar però podem aprendre, conèixer, escoltar gent de prestigi i entitats, tant favorables al procés com contraris, i acabar entenent, per després elaborar informes i propostes que adreçarem a la mesa del Parlament. Allà decidiran si ho tramiten o no. Però espero que al mateix temps que hi ha aquesta comissió funcionant, hi hagi també un procés constituent social i cívic molt potent, una eina de participació ciutadana per decidir col·lectivament quin país volem, que marqui el camí als diputats i diputades presents i futurs.
Si es fa així, el procés que faci el Parlament es veurà blindat per l'existència d'un procés constituent públic, de tal manera que si mai perdéssim protagonisme polític per una inhabilitació, res no s'aturaria. I això tampoc no ho entenen a Madrid. A més, aquest procés constituent pot ajudar a acostar forces polítiques a les quals en aquests moments els resulta més rendible estar separats, però poden tornar a estar junts.
Entén que la CUP vulgui tenir perfil propi, i de tant en tant demani a JxSí alguns gestos que els poden incomodar?
A nosaltres no se'ns va donar majoria absoluta! Els catalans volien que hi fos la CUP, i per tant hem de respectar que en l'independentisme, que gràcies a Déu és tan transversal, hi ha una part en l'extrem d'aquesta transversalitat que posa a prova el dia a dia. Siguem clars, és evident que a mi m'agradaria que amb la CUP funcionéssim molt més lleugers, molt més. Dit això, el que fan és absolutament coherent, un partit ha de marcar perfil i ha de tenir contentes les seves bases. Entenc que la CUP digui que anem a poc a poc, perquè si digués que anem de pressa, perdria el protagonisme de cara a les seves bases. Però tot això entra dins de la lògica política. Allò important és que tenim els objectius essencials clars.
Tothom els té clars?
En el dia a dia de l'estabilitat parlamentària, nosaltres tenim queixes de la CUP, perquè tant en el ple com en comissions no és prou generosa, o és massa exigent. Però insisteixo, en els objectius essencials, JxSí i la CUP mantenim el timó ferm. I us diré més, també gràcies a la CUP hem fet avançaments que segurament haurien estat impossibles sense aquest partit. De la mateixa manera que jo puc dir legítimament que pertanyo al grup majoritari de la Cambra, no puc menystenir que el país ha dit que volia la CUP i no una majoria absoluta. A JxSí som rarets, i mentre alguns es pensen que ens barallem perquè votem separats, nosaltres som feliços! Però la CUP també és rara, són deu persones, deu tarannàs cupaires diferents que han de ser fidels a aquesta pluralitat. Potser algunes tendències de la CUP s'imposen a altres. A mi, que vinc de Girona, de vegades se m'arrufa el nas. I no dic res més. Aquesta és la complexitat política que com a país hem decidit.
No li passa pel cap que el procés es pugui engegar a rodar per aquesta "complexitat" política, tant de la CUP com de JxSí?
No veig la CUP impedint la independència, impossible. Tampoc veig JxSí fent un pas enrere, encara que alguns ho diguin cada dia. Tenim dos grups parlamentaris que sumen majoria absoluta i que estan determinats a assolir la independència. I tenim també un Govern que s'ha tret del damunt qualsevol dubte sobre la seva determinació, amb un president que també està totalment determinat. Si jo detectés qualsevol indici de retrocés a JxSí, plegaria immediatament. Per coherència i per fidelitat a la gent que em va votar. Si estic aquí és perquè tinc la convicció més absoluta que el procés va endavant. Jo, i també els professionals de la política, no en tinc cap dubte, ni de Puigdemont, ni de Junqueras, ni de Romeva... Quan sento algunes televisions semi nostrades, penso que visc en un altre país, perquè parlen del meu Parlament i jo veig i visc una realitat totalment diferent a la que expliquen! Però ja s'ho faran, perquè no aconseguiran canviar la realitat.
Vostè va ser cap de llista per Girona, devia coincidir amb Carles Puigdemont en campanya. Com va viure el seu nomenament com a president?
Jo vaig passar molt de temps, per sorpresa de molta gent, defensant Artur Mas com a president de la Generalitat. Dit això, el nomenament de Puigdemont em va entusiasmar. No ho puc descriure de cap altra manera. I aquest entusiasme no em va venir després del seu nomenament, sinó que setmanes abans ja hi havia pensat. Tenia les meves espelmes enceses...
L'intuïa com a substitut d'Artur Mas?
De la meva experiència electoral amb ell, va tenir tres o quatre moments que em van fer pensar que era una persona amb conviccions fortes, amb una humilitat pràctica fantàstica, que és capaç de posar-se al servei del país. Aleshores vaig tenir la intuïció, que la mantinc avui, que els seus egos personals estan molt arraconats, i que quan s'expressen, ho fan per viure d'una manera diferent, per aprendre més coses de la vida. Estic molt content, sé que serà un president de servei. I és una persona amb una gran sensibilitat social.
Finalment, si hi ha noves eleccions espanyoles, vostè seria partidari d'intentar la coalició JxSí o repetir la fórmula de llistes separades?
Hi ha la teoria, no pas mal fonamentada, que separats guanyem més perquè cadascú agafa totes les fidelitats electorals de què és capaç, i en canvi quan van junts es perden algunes fidelitats. Però si anessin juntes ERC i CDC, seríem primera força a Catalunya, que seria potentíssim, perquè ara el protagonisme mediàtic el té un grup que té la meitat dels nostres vots. Decideixin el que decideixin els donaré suport, però jo penso que la nostra presència a Madrid ha de ser efímera.
Font: Mon.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada