Si això fos Londres el 7 d’agost de 2013, Alex Salmond i David Cameron haurien anunciat plegats que, en vista dels resultats electorals, tots dos governs consideraven que hi havia un problema polític major entre Escòcia i la Gran Bretanya i que l’única manera de resoldre’l era fent que les urnes de l’antiga nació del nord parlassen en llibertat i amb plena claredat. Amb un referèndum, tal com va passar.
Si això fos el 27 de gener de 1999 s’haurien trobat a Nova York Bacharuddin Jusuf Habibie i Jose Ramos-Horta, sota l’auspici de les Nacions Unides. Haurien acordat que la situació ja no podia continuar com fins aleshores i que calia resoldre el conflicte entre Timor i Indonèsia. Amb un referèndum, tal com va passar.
Igual que en aquests tres casos, això d’ahir hauria pogut passar infinitat de vegades. El 1905 a Noruega, el 1918 a Islàndia, el 1945 a Cambotja, el 1946 a les illes Fèroe, el 1958 a totes les colònies africanes de França, el 1961 a Samoa, el 1967 a Puerto Rico, el 1969 a Papua Nova Guinea, el 1974 a Niue, el 1977 a Aruba, el 1990 a Eslovènia, el 1991 a Armènia i a Croàcia i a Estònia i a Kossove i a Lituània… el 1992 a Bòsnia i Montenegro, a Moldàvia i les illes holandeses del Carib el 1994, el 2005 al Kurdistan, el 2006 a Tokelau, el 2011 al Sudan del Sud, el 2014 a Sint Eustatius…
Si no m’he descomptat, i he fet els càlculs unes quantes voltes, des del 1846, quan Libèria va fer el primer referèndum d’independència, en 107 ocasions els ciutadans d’un territori han passat per les urnes per a ser preguntats en un referèndum si volien continuar essent membres de l’estat on vivien o si volien constituir un estat independent. Ho han fet a tots cinc continents i sota tota classe de governs i en tota mena de circumstàncies. I de vegades han dit que sí i de vegades que no. Però el problema sempre ha entrat en via de solució.
La diferència, lamente haver de dir-ho així, és que la reunió d’ahir entre Rajoy i Puigdemont va passar a Madrid…
Font: VilaWeb.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada