Bernat Ferrer: «L'indepessimista»

L'indepessimista va viure una campanya del 27-S apassionant. Per un moment, va creure's que tenia la independència a tocar, i va anar a votar en massa. Amb una participació rècord del 74,95% va aconseguir la majoria absoluta de la cambra. Una situació mai vista. Mai. I, malgrat això, es va deprimir. Lluny de veure que la premsa d'arreu del món reconeixia la victòria estelada, va preferir tornar a mirar l'ABC i La Razón perquè li interpretessin què havia passat en aquelles urnes.

L'indepessimista va viure amb gran angoixa el període comprès entre el 28 de setembre i el 9 de gener d'enguany. El mateix dia 10 encara no s'ho creia, que s'havia trobat una situació. Entremig, l'indepessimista va treure el pitjor de si mateix i, ja fos dels uns o dels altres, va carregar contra els uns, els altres i els propis perquè, és clar, era evidentíssim que tot plegat faria llufa.

Aquests últims quinze dies, l'indepessimista ha estat a punt de tornar a patir un cobriment. Una simple moció de la CUP li ha fet revifar tots els fantasmes. Tot plegat, amanit amb proclames d'allò més enardides d'una i altra banda que, és clar, no ajuden gens l'indepessimista ni a tenir una existència tranquil·la, ni a adoptar una actitud més positiva que atregui l'atenció d'algun indecís. Per molt que Lluís Llach li digui que "som aquí per fer el que vam dir que faríem", l'indepessimista ja pensa en els pressupostos, o en les eleccions espanyoles, o en el 10 de gener de l'any vinent... És evident que cadascuna de les famílies de l'independentisme té dret a marcar les seves prioritats, i de la interacció entre totes tres en va sortint un producte prou sòlid.

Perquè, segurament, l'indepessimista no s'haurà adonat que, sobre vot emès, aquest dijous un 57,7% del Parlament es va pronunciar a favor del full de ruta independentista. Una victòria rotundíssima. O que el Govern està posant les bases per la hisenda catalana. O que s'ha adreçat directament a Brussel·les per oferir-se com a territori d'acollida de refugiats. O que Salut preveu garantir l'atenció de tothom als centres de salut. O que JxSí i la CUP ja estan començant a redactar, des del Parlament, les tres lleis clau de la desconnexió... En canvi, a l'indepessimista li encanta rabejar-se en debats estèrils com els de Koyné, perquè tenen lloc en uns paràmetres autonomistes en què s'hi sent còmode.

Perquè, al final, si un vol ser hipocondríac, té tot el dret del món a ser-ho. Però la realitat és que el cercle virtuós ja ha començat. Amb major o menor fortuna, però s'ha posat en marxa i, com diu Romeva, els interlocutors internacionals "han entès que el procés és irreversible". Ara qui ha de formular alguna proposta política per frenar-lo mínimament ha de ser el federalisme/unionisme/espanyolisme. I, per les noves que arriben de la metròpoli, no sembla pas que se n'estiguin sortint gaire. Els 72 diputats de la majoria independentista, aliens al pessimisme -o el "tribunerisme", o fins i tot el "trollisme"-, van fent via.

Font: Mon.cat