Corren els dies i passen els mesos i, si bé és cert que quan hom ha esperat 300 anys, pot encara allargar l'espera una mica més i no és qüestió que siguem esclaus d'una data si la fruita no és madura, tampoc no podem esperar eternament perquè, com deia el poeta, "els anys passen de pressa". Desconec absolutament, com és lògic, quina és l'estratègia concreta i real de l'actual govern tripartit (CDC-ERC-DC) en relació als propers mesos, però és evident que, en un moment o altre, es produirà una topada de legalitats en la qual la llei catalana anirà en una direcció i l'espanyola en una altra. Això, com no sigui el cas més que improbable que, finalment, es pugui produir un acord civilitzat entre el govern català i l'espanyol pel qual Catalunya expressi la seva voluntat a les urnes en un referèndum de debò, que sigui percebut així per la comunitat internacional, no com unes eleccions fent una altra funció, sinó com un plebiscit com cal. Quan la bifurcació legal es produeixi, en el moment més decisiu de la confrontació política, cal triar molt bé quins són els detonants públics, els motius reals, que duen ja a una situació del tot irreversible, sense marxa enrere possible.
Després del 48% de vots inequívocament independentistes de fa mig any, tots els discursos s'orienten a reflexionar sobre la necessària ampliació de la base social favorable a la independència o, com m'agrada més dir-ho, com fer possible que el nou projecte nacional sigui compartit per més gent. Però, en aquesta direcció, s'ha actuat sovint amb més patriotisme que ciència. I, en no poques ocasions, amb un paternalisme insòlit i sense sentit, com per exemple amb l'actitud dels partits governamentals en relació a la llengua del país, pensant que si s'utilitza el castellà per a relacionar-se amb els catalans d'altres orígens s'afegiran al procés a carrera feta. Deixo per a un altre moment les reflexions sobre l'estatus lingüístic de la Catalunya independent, però no crec que, ara mateix, se sumi a la causa independentista més gent que la que ho ha fet fins ara, simplement perquè li parlin en castellà, encara que, alhora, brandin una bandera quadribarrada, amb triangle o sense.
Els catalans que no en són per l'origen o el naixement, sinó per la voluntat, assumiran com a propi el projecte alliberador no pas per la llengua en què se li adrecin, sinó perquè ja ara mateix, no pas el dia gloriós i taumatúrgic de la independència, el Govern de la Generalitat i els municipis li faciliten unes condicions de vida més dignes de les que tenia fins ara: prou desnonaments a gent que no pot pagar la hipoteca i es queda sense lloc on viure; combat contra la pobresa energètica perquè ningú no es quedi sense llum i ningú no passi fred en no poder engegar la calefacció o no pugui connectar-se a internet patint la fractura digital; cap nen mal o poc alimentat a l'escola, perquè a casa no s'arriba a finals de mes; un sistema de transport ràpid i eficaç que connecti els barris amb els nuclis urbans i posi fi als guetos sense mobilitat; una atenció particular a la gent gran que viu sola o està en situació de dependència; fi de la discriminació salarial per motius de gènere, per via legal; mesures específiques per a les famílies on no treballa cap membre i es passa com es pot amb la pensió dels avis; un sistema de salut que recuperi nivells de prestació i celeritat que ara s'han perdut, etc.
D'això, alguns, ja fa temps que en diem patriotisme social, com encertadament ho anomenà a finals del segle XIX J.N.Roca i Farreras. La llengua i la bandera són molt importants per a tota nació, també per a la nostra, però en el moment actual no crec que ni l'una ni l'altra hagin de ser els motius públics i visibles del trencament/confrontació amb Espanya. Mentre un quiosc de Barcelona no tingui gairebé cap diferència visible amb un de Madrid, o un cinema, un jutjat o un electrodomèstic d'aquí amb un d'allà, és evident que només la llengua no farà decantar majories. Mentre la bandera espanyola onegi a totes les dependències de la Generalitat -llevat d'una...-, al Parlament o a la majoria de municipis, el nombre d'independentistes no creixerà per una qüestió de banderes. Sí, però, que podrà fer-ho per motius pràctics i concrets de benestar que afectin la vida quotidiana de la gent, tant se val on visquin o què parlin. El dia D a l'hora H, doncs, no caiguem en l'error d'alçar com a factors de diferència amb l'Estat la llengua o la bandera, sinó factors fonamentalment de caràcter social. Qui voldrà renunciar a una millora notable de la qualitat de vida per a continuar a Espanya? Ningú no s'ho deixarà perdre i, a més, digui el que vulgui la Constitució i la legalitat espanyola, si la Generalitat tira endavant amb les mesures apuntades, algú creu que Catalunya sí que es pot hi votarà en contra, per a posar-se al costat de C's i el PP, i no de Junts x Sí i la CUP? I què farà en aquest el PSC, la S del qual vol dir socialistes? Votaran contra mesures socials favorables als interessos de la majoria, les classes populars i les capes mitjanes de la societat, com una dreta qualsevol, només perquè la llei espanyola no ho permet? Cal, doncs, que quan el dia arribi, l'expressió detonant de la sobirania sigui la més social possible, perquè serà, alhora, també la més nacional de totes ja que afectarà tothom. I, en aquesta situació de qualitat de vida i igualtat d'oportunitats, en una societat que compartirà la sanitat i l'educació, el transport i l'atenció social, per quins set sous no hauria de compartir també la llengua del país?
Font: Mon.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada