La clau és l'acció. L'itinerari d'emancipació nacional d'aquest país no pot anomenar-se procés si, al final, no hi ha una culminació en forma de declaració unilateral. En cas contrari, la qüestió catalana, simplement, es cronificaria com una deformitat molesta -però assumible- del sistema polític espanyol. Aquest és l'escenari desitjat per Madrid. L'actual règim polític espanyol és totalment incapaç de solucionar el problema perquè l'alternativa implicaria un canvi radical de les estructures econòmiques, administratives i fins i tot simbòliques de l'estat. Per això prefereix que el catalanisme polític quedi atrapat donant voltes sobre si mateix, incapaç de trencar el cercle. D'aquí que impulsin Ciutadans, un partit pensat per apedaçar majories i que el sistema continuï perpetuant-se, amb Podemos com a punt de fuga tolerada. L'Espanya política ja funciona sense la Catalunya política.
Amb aquest escenari, la societat catalana necessita interrogar-se a si mateixa. Sí o no. Artur Mas i Convergència han de ser explícits i eliminar definitivament tot el que és i representa Duran Lleida, sense ambiguïtats ni matisos possibles. I, des de l'esquerra, els candidats que sorgeixin de l'òrbita d'Ada Colau han de deixar molt clar quina serà la seva actitud quan es plantegi la insubmissió a les lleis de l'estat espanyol. Abans de votar-los caldrà saber si s'afegiran a la declaració o la combatran. És immoral intentar amagar-se darrere d'utopies internacionals o temences nacionals. Sí o no. Sobre la resta no hi ha debat perquè ERC, PP, PSC, Ciutadans i la CUP saben perfectament què volen i què faran.
El 27 de setembre els ciutadans afrontarem una decisió que afectarà les vides de generacions que encara no han nascut, tant si el resultat va en un sentit com en un altre. O sigui que les urnes han de ser més transparents que mai. Sí o no.
Font: elSingular.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada