"És bo tornar als clàssics en moments de neguit i ànsia"En plena guerra del desastre nacional, Joan Sales va enviar una carta al seu amic Màrius Torres on l'advertia que: “si no donem grandesa al nostre nacionalisme, no entusiasmarà les multituds; si la renaixença no havia de ser total, potser més hauria valgut no iniciar-la”. És bo tornar als clàssics en moments de neguit i ànsia.
El catalanisme, és a dir, l'independentisme, viu aguantant la respiració, massa temorós, massa inquiet, pendent sempre dels altres. No podríem fer la V baixa, no omplirem la Gran Via ni la Diagonal, no votarem el 9N i no arribarem al milió de votants, etc.. El que necessitem és una tramuntanada. Netejar les pors i les boires de les enquestes electorals. L’independentisme ha de generar confiança en la victòria, saber que som majoria i que tenim a l'abast el que cap generació abans que la nostra havia somniat. Per què? Senzillament perquè estem al bell mig del país. Que ningú no s'equivoqui: l'espai central de la Catalunya política, aquell màgic lloc anhelat per qualsevol força política, l'ocupem nosaltres. I no hi ha majoria alternativa.
Fem-ho, donem grandesa al moment històric que vivim, obrim la porta a l’esperança d’un futur en llibertat pel nostre poble. Ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí i res ni ningú no es pot amargar la il·lusió d’aconseguir-ho.
Catalunya s’aboca al que ella decideixi, i ara decidirà la seva llibertat. Una llibertat que suposa justícia social i democràcia radical. Fulminant els arguments dels partits espanyolistes sobre la necessitat d’evitar caure en temptacions independentistes i centrar-se en la crisi. Ara ja sabem que la millor manera de centrar-se en la crisi és, precisament, caient de ple en la temptació independentista.
Hem anat falcant les fases del procés. Passos sense retorn.
L’independentisme ja no és cap excusa, ni un somni, ni un eslògan, ni un roc a la faixa, ni, molt menys, un esport que es practica els caps de setmana. Existeix un anhel transformat en un objectiu indefugible, el que en termes managerials en diríem una “missió”. El fet és d’una transcendència absoluta, cabdal.
No exercim el dret a l’autodeterminació; ens hem imposat el deure a decidir. Cada u de nosaltres és responsable d’aplicar-se aquest deure a la seva vida i actuar en conseqüència. Que ningú no esperi solucions màgiques, ni estigui pendent de cap llista. Que cadascú treballi amb tota la seva força per ser lliures. Per exemple, participant com a voluntari en 'la macroconversa', que aspira a fer 1,2 milions de trucades, gràcies a l'ajuda de centenars de voluntaris, per a conversar amb milers de persones sobre el que hi ha en joc el 27-S. Fes-te voluntari, inscriu-te, vés al carrer Wellington a la seu de la campanya, agafa un telèfon i truca. O participa en la campanya “10+”, acompanyant deu persones del teu entorn en la reflexió, i de fer-ho de manera de poder compartir i escoltar les seves opinions, en la idea de fer no només un nou país, sinó un país millor.
Fora el soroll i les bronques. Un objectiu: la independència. Recuperem l’esperança, l’alegria i el somriure en la revolta. I a treballar dur aquests poc més de 90 dies que falten.
Font: elSingular.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada