TINC MALA MEMÒRIA, però em costarà oblidar el 9-N. Va ser un dia feliç. Em vaig emocionar, i no ho dic en un sentit figurat, sinó físic: tenia els ulls humits i el cor encongit, i tot era d’alegria. Vaig sentir-me molt orgullós, però molt, d’aquell cos cívic de voluntaris, dels 2,3 milions de paperetes dipositades, de l’entusiasme democràtic, de la tranquil·litat, de l’obsessió pel civisme i la pulcritud. Vaig veure gent gran enfilant carrers costa amunt, torns de veïns portant amb cotxe els que no podien caminar tant, perquè la mesa que ens tocava quedava lluny, i a la gent que et trobaves li brillaven els ulls. Va ser tot un èxit. Poques coses cohesionen tant, i fan sentir l’orgull del compromís, la sensació de pertinença a un grup. I em va semblar exemplar, i encara ho aplaudeixo, que votants en contra de la independència volguessin participar d’una diada simbòlica que l’estat espanyol havia impedit que fos un referèndum legal, com cal.
Quan ens han declarat inconstitucional també aquest 9-N, el 9-N que vam poder fer, el de 2,3 milions de persones compromeses amb el projecte de país, he tingut dues sensacions. La primera és que l’Estat no només s’atreveix a posar traves al futur sinó que vol reescriure el passat. Jo hi era, allò va passar, no ho podran esborrar. La segona és que han decidit declarar inconstitucional un dels dies més feliços de la meva vida. Feliçment inconstitucional. Que t’expulsin del paradís ha de saber molt greu, però aquesta Constitució no en té res, de paradís. I ara sé, per experiència pròpia, i ho sabem 2,3 milions de catalans, que fora de la Constitució s’hi poden viure dies meravellosament democràtics. Gràcies per fer-nos-ho entendre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada