-T.: Com és que ja no està a la junta del Cercle Català de Negocis?
-J.C.: L'any 2008, vam impulsar el Cercle Català de Negocis (CCN), junt amb Ramon Carner, per fer una tasca de conscienciació en sectors sensibles per explicar la necessitat per Catalunya de tenir un Estat propi, i no pas un Estat hostil, com tenim. Aquesta feina ja l'hem feta, i crec que ja ningú qüestiona la necessitat que Catalunya disposi d'un Estat propi. Un "lobby" en favor d'un Estat propi ja no cal l'any 2015. La societat catalana ja va per aquí. Vam obrir una via d'aigua. Jo utilitzo molt la metàfora d'una molla, comprimida per l'Estat espanyol. Quan treiem aquest topall, comprovarem el nostre potencial com a poble.
-T.: I aleshores, què està fent pel procés en aquests moments?
-J.C.: Continuo vinculat al CCN, però ara des de fora de la seva direcció. Ara mateix estic acabant un llibre que sortirà en breu, que es diu "Potencial d'Estat". Ja no es tracta de defensar la idea d'un Estat propi, sinó d'estudiar les potencialitats que tindria. I és el que estic fent. En el llibre presentaré una anàlisi de cent empreses catalanes de diversos sectors de l'economia, que són úniques al món, que se n'estan sortint molt bé. Fixi's, si tenint un Estat en contra, hem estat capaços de ser líders en molts sectors sensibles, què no farem quan puguem disposar de tots els estris d'un país lliure.
-T.: N'està satisfet del que han aconseguit des del CCN?
-J.C.: Sí. Des de l'inici buscàvem sobretot fer forat en el petit i mitjà empresari, en l'emprenedor. També ho hem aconseguit en algunes empreses grans, les que tenen 300 o 400 treballadors. Però hem incidit més en un espai amb una majoria d'empreses que en tenien deu o vint de treballadors. Persones conscients que Catalunya no pot seguir així, gent amb consciència nacional.
-T.: Com és que hi ha una majoria del gran empresariat, del gran diner, que és reàcia al procés? És per allò que diuen que el capital és covard?
-J.C.: Jo no ho diría així. No hi estic d'acord. El que podríem anomenar el gran diner, què és? Jo sempre separo dos segments dins del que és la gran empresa. Hi ha tot un bloc d'empreses que són molt dependents del BOE, que necessiten de manera vital un vincle i una complicitat amb l'Estat. En definitiva, viuen de l'Estat. Fan negoci a base de decrets. Aquestes sí que són clarament reticents al procés sobiranista i no s'estan de manifestar-ho. Són les elèctriques, el sector de la banca, les grans empreses de serveis, les grans constructores… El sistema els ajuda i fins ara els ha anat bé fent-li el joc. Però hi ha un altre bloc d'empreses, algunes filles de la burgesia catalana tradicional o familiars, d'altres de noves, que s'han creat i han anat creixent. Són empreses com Mango, Agrolimen, Bonpreu, Grífols… Per exemple, la Caixa està dirigida per uns executius. En canvi, Grífols és una empresa familiar qe s'ha anat fent gran amb els anys. Agrolimen és una creació de la família Carulla. Són marques que no depenen del BOE per a la seva existència. No sempre és així, hi ha excepcions, però sovint coincideix aquesta diferenciació amb la posició que adopten davant del procés. I després tenim tot un bloc de mitjanes empreses que actúen una mica en funció de cert temor a represàlies de l'Estat. L'Estat és molt matusser. I en moltes empreses hi ha por a una inspecció fiscal barroera.
-T.: Quina relació heu mantingut amb les grans institucions econòmiques? Amb Foment del Treball, per exemple.
-J.C.: Hem fet un treball de pressió i marcatge envers les grans corporacions oficials. Potser per això la relació no ha estat molt cordial. Amb Foment, hem tingut contactes i reunions. Hi va haver un moment de certa tensió, l'any 2013, quan des de Foment es va voler fer l'acte "Anem per feina" i que volia mostrar que l'empresariat optava per romandre a Espanya. Moltes associacions empresarials van manifestar la seva discrepància amb aquesta iniciativa de Foment, i nosaltres vam decidir sortir-ne al pas. Finalment, Foment va fer el seu acte, però sense l'abast que pretenia.
-T.: I amb el Cercle d'Economia?
-J.C.: També hi vam manifestar desencontres. En l'etapa en què era presidit per l'exministre d'Afers Exteriors, Josep Piqué, ells van llançar un dels seus documents en què expressen el seu punt de vista sobre la realitat política i discrepant obertament de la independència. En aquell moment, nosaltres vam expressar la nostra discrepància, punt per punt, i crec que vam poder rebatre el seu argumentari.
-T.: Vostè nega la major pel que fa a la idea que l'empresariat mira el procés amb recel.
-J.C.: Això té molt de tòpic. La idea que la independència és un mal negoci no s'aguanta per enlloc. Al contrari, la independència és un bon negoci i s'ha de reblar aquesta idea. Diria que ni CDC ni ERC subratllen prou aquest aspecte Per nosaltres, és clar que l'empresa és la gran beneficiada del procés. Hi ha enquestes fetes per la Pimec, per la Cecot, la patronal terrassenca, i per la Cambra de Comerç, que assenyalen que entre la petita i mitjana empresa es veu amb bons ulls la independència. Les majories varíen, però están entre un 50% i un 60% llarg. I el segment nítidament hostil és migrat, amb prou feines arriba al 10%. El que hi ha és una minoria important que voldria un acord amb l'Estat i que podría more's entre un 20%. Però aquestes enquestes són de fa un temps. Crec que ara la majoria és més consistent encara.
-T.: Quina anàlisi en fa de les eleccions municipals?
-J.C.: Per mi, l'unionisme és mort. Ho vaig explicar en un article. El Partit Popular ha obtingut a Catalunya menys del 8% dels vots. Si li afegim els vots de Ciutadans, que beu bàsicament de l'antic votant del PP, arribaría al 15%. Ciutadans estava destinat a fer créixer aquest espai, però es limita a prendre vot del PP. El que representa el PSC és més complex, però encara que s'afegissin a ells, es tractaria d'una minoria clara. L'hegemonia de CiU dins del camp del centre dreta català és indiscutible.
-T.: I Ada Colau?
-J.C.: Jo era molt crític amb el que representa Colau. Però, vist en fred, crec que pot ajudar al procés i estic segur que s'anirà decantant en favor. Ja ha fet algún gest. Els votants de Nou Barris, per exemplificar-ho, no voten Colau en funció de si és més o menys independentista, sinó perquè pateixen fortament la crisi. Això és molt indicatiu. Crec que el que representa Colau aconseguirà, al capdavall, arrossegar cap a una posició sobiranista persones i sectors nous que ara n'estan al marge. Cal tenir present que hi ha figures en aquest món, com la mateixa Teresa Forcades, que s'han manifestat obertament independentistes. I Colau també tindrà en compte els vots, i on són les majories. Ni que sigui per càlcul, bascularà cap aquí.
-T.: I Unió?
-J.C.: Representa cert conservadorisme català. No hem de dir que la direcció està en contra del procés. De fet, en cap momento ni el mateix Duran Lleida s'ha pronunciat en contra de la independència. Tampoc podem exigir que tothom faci el mateix al mateix ritme. Cadascú té les seves velocitats. Jo sóc molt optimista, molt més que abans de les municipals. Hem d'evitar el soroll de la immediatesa. Si el 9-N va suposar la fi de la tercera via, crec que el 24-M és, a la pràctica, la mort de l'unionisme.
-T.: Com a persona del món econòmic, coincideix amb Mariano Rajoy quan diu que la crisi ja és passat?
-J.C.: No pas. És cert que s'ha aturat la caiguda del PIB i que s'ha començat a créixer. Però l'atur continuarà sent un problema durant anys perquè fuit d'un model molt concret de creixement, que ens ha sortit car. Estic convençut que una Catalunya independent es posaria al nivell de països com Dinamarca, Holanda, Flandes o Àustria, que són nacions quasi amb plena ocupació. Compartim en bona part un model econòmic semblant. En generació de riquesa, per exemple. En capacitat d'exportació. Pensem que Catalunya exporta aproximadament un 65% del que produeix, el que no poden fer gaires països del nostre entorn. El nostre balanç comercial és positiu. Si fóssim Estat, tindríem superàvit de caixa.
-T.:Així doncs, el model espanyol per sortir de la crisi no ens el recomana.
-J.C.: Espanya intenta sortir de la crisi a través de la devaluació. Sempreho fa així. Ara ja no pot devaluar la moneda, perquè es trova dins de la Unió Europea, i de la zona euro, però en aquest cas el que fa és la devaluació dels salaris. Això ens obliga a ser competitius amb el nord d'Àfrica, amb alguns països de l'Àsia i potser amb les nacions del Bàltic. Però si volem superar la crisi, hem de ser capaços de ser exportadors. I per això hem de ser molt competitius, que és l'única opció per aconseguir ser una empresa exportadora.
-T.: I no creu que en molts aspectes el nostre model és espanyol? No em refereixo tan sols al camp econòmic, sinó al de valors, cultura…
-J.C.: Sí, perquè el franquisme ha fet que el que definia el tarannà català i el castellà s'han diluït i s'ha generat una barreja. Això es veu en moltes coses. Es veu en la incapacitat de la nostra burgesia de liderar un canvi en les infraestructures, cosa que havia fet fa cent anys, en la relació entre patronal i centrals sindicals, que a Espanya es caracteritza per una enorme confrontació. Per entroncar amb la millor tradició del país, ens hem de taslladar a molt abans del franquisme.
-T.: Vostè no creu que una Catalunya independent s'assemblés més a Sicília que a Ginebra?
-J.C.: No, en absolut. Catalunya ha demostrat que, quan disposa d'un Govern propi, aquest ha estat al costat dels seus sectors més innovadors, dels emprenedors, de la gent amb iniciativa. Una Catalunya sobirana seria similar quant a model al cas austríac, o al britànic. La conjunció entre l'Estat i el món empresarial farà funcionar el país. No crec en un model jacobí espanyol, on l'Estat ho és tot, fins que fa fallida.
-T.: L'Estat i l'empresa farà funcionar el país. El farà funcionar seguint un model neoliberal, potser?
-J.C.: Jo crec que no. L'Estat i l'empresa es coordinaran bé, però també serà bàsic l'eix social, sense el qual el procés nacional no es podrà completar amb èxit. Aquests dies he escoltat algú que em deia que els catalans tenim el cap a la dreta, però el cor a l'esquerra. Trobo que està bé. Pensem que un Estat propi voldrà dir unes finances més sanejades, i això implica més repartiment social. Serà un Estat amb superàvit. No som un cas com Portugal. No ens equivoquem a l'hora de cercar comparacions. Ens acosten més a Suècia, i cal tenir en compte que a nostra economia és més dinàmica que la dels països nòrdics.
Font: Tribuna.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada