Ara que ja han passat les eleccions municipals és moment de començar a pensar en el 27-S, una data en què tindran lloc les eleccions més transcendentals de la història del nostre país. I en aquestes eleccions hi ha un partit, Podem, que concorrerà per primer cop al Parlament de Catalunya amb el repte de convèncer un bon gruix d’electors indecisos sota el paraigües de la renovació i la transformació social i intentant no sortir escaldats del debat independentista.
Perquè sembla força evident que aquest discurs poc clar i sovint ambivalent, és calculat i té la voluntat d’atraure tant votants del Sí com del No. És veritat que els seus dirigents catalans aposten per fer un referèndum i anar fins al final si el 27-S guanyen les forces del Sí, però s’abstenen de concretar què votarem en aquest referèndum i tampoc expliquen quina posició tindran en les eleccions del setembre. Però també és veritat que l’omnipresent Pablo Iglesias diu i defensa que vol una Catalunya dins d’una Espanya molt diferent. I quin discurs trobaran més atractiu els seus votants, el de Pablo Iglesias o el dels desconeguts Gemma Ubasart i Albano Dante?
Pablo Iglesias ha passat de defensar un referèndum com el d’Escòcia a supeditar primer la voluntat dels catalans a una reforma prèvia de la Constitució que va ser escrita i pensada per no ser mai reformada en els seus apartats clau. I ens ofereix aquesta reforma de la Constitució convençut que l’Espanya que en sortirà serà tan integradora de les diferents nacions existents dins l’Estat que no en voldrem marxar.
Malauradament, al llarg del segle XX i en el que portem de segle XXI ja hem escoltat vàries vegades aquests cants de sirena de l’esquerra espanyola, oferint-nos un encaix còmode, com a país, dins un Estat plurinacional. Va ser el cas, per exemple, dels republicans espanyols al 1931, que van ser capaços de convèncer el president Macià d’aparcar la República Catalana a canvi d’un estatut d’autonomia dins un Estat que havia de tenir un caràcter federal. El resultat, però, va ser un Estado integral compatible con la autonomía de municipios y regiones.
Semblant va ser el cas del PSOE de la transició, que al congrés de Suresnes de 1974 reclamava una República Federal de las nacionalidades que integran el Estado español i reconeixia el dret a l’autodeterminació. Però que uns anys més tard era capaç de pactar amb la UCD la famosa LOAPA que liquidava el desplegament del ja de per si limitat Estat de les autonomies.
El darrer cas sonarà més a la memòria de tothom. És el famós “Pasqual! Apoyaré…”de Zapatero. Després d’aquesta coneguda proclama al Palau Sant Jordi, Catalunya li va donar a Zapatero ni més ni menys que 21 diputats, que van ser determinants per a la seva victòria de 2004. I fins i tot va rebre el suport parlamentari de partits independentistes d’esquerra, com ERC, BNG o Nafarroa Bai, tot pensant que mentre el PSOE pogués complir amb la seva agenda social no s’oblidaria de la seva promesa sobre l’Estatut. Però tots sabem com va acabar aquella història.
L’esquerra espanyola ha demostrat moltes vegades que és capaç d’aprofitar-se de la voluntat dels catalans de transformar l’Estat per arribar al poder i després deixar-nos tal com estàvem. Per què ara Podem i Pablo Iglesias haurien de ser diferents? L’estratègia sembla que ja està dibuixada i deixa una gran sensació de déjà vu: despistar tant com puguin sobre la independència i fer creure que una altra Espanya és possible però només amb ells. Ara només falta veure si els catalans serem capaços de caure un altre cop a la mateixa trampa o sabrem aprendre dels errors i de mirar, d’una vegada per totes, cap a un nou horitzó.
Font: NacioDigital.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada