El procés a l'exconseller i actual diputat Homs és un procés polític de principi fins al final. Com ho és el que afecta Mas, Rigau i Ortega davant el TSJC. El sol fet de que es produeixin aquests procediments indica que la qualitat de l'Estat democràtic de dret és baixa a Espanya. El mateix Homs així ho valora amb una mica de dramatisme ja que suposa que, si hi ha sentències pel 9N, seran la fi de l'Estat espanyol. Això és dubtós. A l'Estat espanyol actual les coses segueixen "ben lligades", com les va deixar el seu autèntic fundador, el qual descansa al Valle de los Caídos. No és tan dubtós, en canvi, si es tracta de l'Estat de dret.
Per al govern central, els seus aliats i els mitjans en general, aquests processos són activitats purament judicials que demostren, segons diuen al PSOE, el bon funcionament de la justícia. No hi ha res polític. No es jutja Francesc Homs per independentista; això seria un atemptat a la llibertat de pensament i d'expressió. Se li jutja per desobediència al Tribunal Constitucional. En concret per haver desobeït una prohibició d'aquest tribunal. Quin? La de fer o deixar de fer alguna cosa en benefici de l'independentisme. Sí, són judicis polítics contra l'independentisme disfressats d'una altra cosa.
S'ha dit fins a la sacietat: judicialitzar un problema polític és agreujar-lo. La instrumentalització de la justícia no fa cap favor a aquesta i atia el conflicte.
Però, al mateix temps, aclareix suficientment el panorama. L'Estat no té cap intenció de negociar res si la Generalitat no retiai la previsió del referèndum. La recent retòrica del "diàleg" també exigia renúncia prèvia al referèndum. En conseqüència, cal suposar que el seu càlcul estratègic sigui provocar una situació de xoc, posar a l'adversari, l'independentisme, en situació d'oposició a la llei, de rebel·lia. D'aquesta forma es podria justificar una acció repressiva.
El problema a continuació és determinar l'abast d'aquesta acció repressiva i, si és possible, les seves conseqüències. L'Estat es resisteix a emprar els mitjans coercitius més forts (encara que diversos publicistes adverteixin que si les normes d'excepció estan previstes, ho estan per fer-les servir), però, al mateix temps, és incapaç d'oferir solucions alternatives.
En aquestes condicions el més probable és que els sectors radicals de l'independentisme demanin avançar la convocatòria del referèndum, una idea amb la qual la Generalitat ha jugat. La justificació, força còmoda, és que no té sentit esgotar el termini i deixar passar uns mesos en què hi haurà tot tipus de joc brut, amenaces i tensions. Si no es fa així, si no s'escurcen els temps, segons es diu, és per elaborar un bon corpus legislatiu que serveixi de transició de l'autonomia a la independència. Però la situació ve a ser similar: l'aprovació d'aquestes lleis serà el punt de ruptura del tot igual a la que es donaria amb la convocatòria del referèndum.
En qualsevol dels dos casos s'apunta a situacions d'inestabilitat permanent. No és raonable que les relacions ordinàries entre el govern central i una autonomia passin pels tribunals. És una situació molt perjudicial en totes les esferes de l'acció social i un malbaratament de recursos de tota mena.
L'independentisme català no és una decisió personal dels encausats, ni un caprici d'una minoria, ni tan sols una acció de partit. És un moviment social amb un tipus de solidaritat mecànica, que diria Durkheim, la de la gent que es coneix, amb la qual simpatitza, que té també un objectiu ideal, dins d'un altre conjunt més ampli, que abasta a les quatre cinquenes parts de la societat catalana, que reclama el seu dret a decidir, el seu dret a tenir drets.
El processament d'Homs és polític, com ho són els de Mas, Rigau i Ortega i no parlo ja del de Forcadell. Se'ls jutja per independentistes, encara que es digui una altra cosa i, a través d'ells, es pretén l'absurd de jutjar i condemnar l'independentisme, és a dir, un moviment social d'àmplia base.
Font: elMon.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada