No hi haurà cap proposta política que, com a Estat, Espanya li faci a Catalunya. Bé, més ben dit, no hi haurà cap proposta NOVA. Dic més: hi haurà una proposta d’estat cap a Catalunya que es presentarà com a nova però en realitat serà una proposta per restituir allò que s’ha retallat en aquests últims cinc anys.
És el manual de tota negociació pensada a llarg termini i més quan les dues parts a ‘negociar’ no estan equilibrades en força. Un temps abans de la negociació, la part més poderosa sotmet, resta, treu, colla, lamina, degrada a la més feble per, després, presentar la desacceleració com una cosa totalment nova i ben intencionada impossible de rebutjar.
Des de la sentència de l’estatut del 2010 però especialment des que el PP governa, hi ha hagut un procés de recentralització. Dit d’una altra manera: ja sigui amb sentències del Constitucional, lleis espanyoles que solapen les catalanes o simplement amb el tancament d’aixeta per deixar una competència sense finançament, l’estat ha anat agafant poder polític a les comunitats, totes, però ho han notat especialment les que tenien més traspassos culminats. Per posar només uns exemples: s’ha intentat restar poder a Catalunya en matèria de comerç amb una llei superior per rang. El mateix amb Educació (la llei Wert) o la llei de dependència, que –a la pràctica- s’ha asfixiat econòmicament després de deixar-la amb partides molt minses.
També se li ha tret capacitat d’actuació a la Generalitat a través del FLA. Es dóna la circumstància que l’administració espanyola encara ara li deu 1.000 milions d’euros a la catalana de comptes pendents del 2014, però malgrat això, és Madrid qui li presta diners a Catalunya a través d’aquest mecanisme. Això per no parlar de l’etern i constant dèficit fiscal que l’estat contreu amb els ciutadans catalans a través de la diferència entre allò pagat i allò rebut. El mateix estat reconeix que són 11.000 milions d’euros cada any, segons la Generalitat, 16.000 milions.
Menys poder polític i menys poder econòmic. L’autonomia de catalana s’ha anat sotmetent, restant, traient, collant, laminant i degradant. S’acosta l’hora determinant del referèndum i Espanya farà una proposta per evitar-lo. I la proposta consistirà en plantejar un retorn de tot allò retallat aquests cinc últims anys: s’obrirà una mica més l’aixeta del FLA, es retornarà alguna partida endarrerida, s’aclarirà que el comerç pot dependre un altre cop de la Generalitat i es derogarà la llei Wert. Però això, que serà tornar al 2012, es vendrà com la gran oferta que Espanya fa a Catalunya perquè es quedi. Bé, ni tan sols perquè es quedi sinó perquè ja no vulgui ni preguntar si es vol quedar.
Aquesta mateixa setmana, el president de Foment, Joaquim Gay de Montellà, ja ha fet la proposta de fer un referèndum a Catalunya però... sobre un nou estatut. Ni tan sols es planteja un pacte fiscal perquè, recordem-ho, està declarat inconstitucional amb la sentència de l’estatut del 2010. És a dir, la proposta més agosarada per part dels contraris de la independència serà tornar a la casella de sortida però vendre-ho com una oferta digna dels més brillants estadistes occidentals.
A aquesta pseudo-proposta política se n’hi pot afegir una altra de més estètica: jugar amb les penes i processos judicials en marxa. Amenaçar molt fort amb inhabilitacions o condemnes pitjors (Forcadell és una incògnita) i després aixecar el peu de l’accelerador per simular un gest amb altura de mires democràtica quan en realitat no s’haurà fet més que allò tant bàsic com permetre un debat en un parlament: actuar amb repressió per, quan es deixa d’exercir, donar la sensació que la llibertat és màxima.
Caldrà doncs estar atents als cants de sirena perquè es voldrà presentar tot això com la ‘devolution’ espanyola, a Mariano Rajoy com una mena de David Cameron i els catalans com uns insaciables quan descobreixin que ja no cola, que les remuntades són per guanyar, no per empatar en la derrota.
Font: elMon.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada