Juraria que va ser a Albert Sánchez Piñol a qui li ho vaig escoltar o llegir: els catalans sí que som espanyols, el problema és que Espanya va morir al 1714 i el que ha vingut després no és Espanya, és Castella. A mesura que avança el procés, la frase ressona amb més i més força en el meu cap, i il·lumina a la perfecció no només els darrers 300 anys d’història, sinó també, i sobretot, l’actualitat.
Certament, el 1714 culmina un procés d’apropiació indeguda del concepte Espanya per part de Castella. Abans de l’apropiació, Espanya és la suma voluntària de nacions peninsulars que pacten d’igual a igual i conserven la seva sobirania. Després de l’apropiació, una de les nacions utilitza la seva majoria demogràfica i superioritat militar per fer-se seu l’estat i construir una hegemonia basada en la dominació: Catalunya perd la sobirania i com a molt pot aspirar a l’autonomia, que és una cosa que el poder central (la nació hegemònica) pot concedir i també pot treure.
El debat actual sobre la intervenció o suspensió de l’autonomia de Catalunya té la virtut de senyalar l’arrel profunda de la qüestió. L’autonomia és una cosa que dóna Madrid i que Madrid pot suspendre total o parcialment. És una concessió, una delegació. Per això és autonomia, i no sobirania. Si és a canvi de conservar la unitat d’Espanya, a Castella li és indiferent perdre l’adhesió cívica i emocional dels catalans per a dues o tres generacions, o per sempre. És un enfoc diametralment oposat al famós ‘una nació és un plebiscit diari’ d’Ernest Renan: per Castella, Espanya no és un plebiscit diari sinó una obligació eterna. Si no has entès això, no pots entendre res de la reacció de l’estat a les demandes democràtiques de Catalunya. Per sort, per primera vegada en la història no poden utilitzar la força militar, i aquí rau el gran i suprem factor diferencial: aquest cop guanyarà el més intel·ligent.
Font: elMon.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada