dijous, 30 de març del 2017

Josep-Lluís Carod-Rovira: «Madrid, Km 0»

«Per ells tant se val que sense aquest corredor se’n ressenti negativament l’economia andalusa i murciana, perquè la madrilenya resta intacta, i la de Catalunya i la valenciana no és la seva»

Passen els anys, els règims, les diferents ideologies al govern, però la història contemporània d’Espanya és sempre la mateixa: Madrid, centre del món, quilòmetre zero de tot. Va ser una de les primeres coses que em vagà d’anar a veure a la Puerta del Sol, fa ja anys. Em refereixo a la placa indicativa -i simbòlica de tantes coses i tantes mentalitats- que assenyala, en el mateix terra de la popular plaça, el quilòmetre zero de les infraestructures a l’estat espanyol, allà on tot comença i on tot acaba. Un dels grans canvis ocorreguts durant les darreres dècades potser no ha estat advertit per tothom, tant com caldria. Si abans Espanya era Castella i Castella era Espanya, ara la identitat i la propietat de l’Estat s’ha encongit encara més atès que ha anat acabant per limitar-se només a Madrid. Avui, Madrid és Espanya i Espanya és Madrid. I para de comptar. El procés d’apropiació pel qual la capital de l’Estat s’ha quedat l’Estat tot sencer ha estat progressiu i ben dut a terme, perquè fos el màxim d’imperceptible i anés sent assumit amb naturalitat. L’eslògan oficial de “Madrid, la suma de todos”, justifica, d’una manera simpàtica i amb façana inclusiva, l’absorció escandalosa de recursos per part de la capital espanyola. Com que figura que és “de todos”, qualsevol injecció de mitjans a Madrid és venuda, immediatament, com que, si va a parar a Madrid, beneficia a “todos los españoles”. Quan això passa en qualsevol altre punt de l’Estat ja no és vist, ni presentat com a positiu per a tots els ciutadans, sinó només per als de l’indret escollit, sobretot si aquest indret té accent català. Ho va sentenciar així Esperanza Aguirre, amb gran precisió i objectivitat, quan davant la possible ubicació a Barcelona d’un organisme estatal va rebutjar-la, completament, afirmant que això era intolerable perquè llavors la dita seu es trobaria “fuera del territorio... nacional”! Tenia raó i deu ser la primera i única vegada que estic d’acord amb la senyora Aguirre.

Aquesta concentració de tot a Madrid té, com és lògic, una expressió claríssima en la manera com s’han plantejat i executat les infraestructures per al transport de persones i mercaderies. Tot està pensat per confluir-hi. Durant anys, Barajas ha xuclat de forma escandalosament abusiva el monopoli absolut dels vols transoceànics, de manera que el pas per la ciutat del Manzanares es feia obligat per a qualsevol persona que hagués de dirigir-se a algun d’aquests destins. En comptes de pensar la península en clau pluricèntrica (Lisboa, Madrid, Barcelona i, potser, Sevilla) el pes de Madrid ho ha desequilibrat tot. Ara ho ha tornat a recordar l’empresa noruega de vols a bon preu Norwegian, en denunciar el nul interès espanyol per a cap altre aeroport que no fos el de Barajas. Allà ja fa anys i panys que tenen comunicació directa, amb metro, entre el centre de la ciutat i el seu mastodòntic aeroport. El mateix passa amb les autopistes, si bé aquelles en què l’usuari s’ha de rascar la butxaca per circular-hi ha acabat fracassant, atès que, com va dir un alt funcionari del Ministeri de Foment, “el pueblo de Madrid no está acostumbrado a las infraestructures de peaje”. Més clar, aigua. Com que ells no estan acostumats a pagar, el millor és que continuïn pagant els que sempre ho ha han fet -nosaltres-, única manera que ells puguin disposar d’infraestructures modernes, abans de Franco, i ara i sempre de franc.

I resulta que ve Rajoy i diu no sé què de 4.000 milions en infraestructures per als propers anys, repetició de la mateixa jugada feta pel president Rodríguez, el seu antecessor en el càrrec que va dir el mateix, exactament, ja fa una dècada. La gent, davant l’anunci, somriu i expressa la seva incredulitat davant un Estat que només és competent quan es tracta de xuclar recursos i dur projectes a la seva capital. Renfe només ha executat el 5% del que tenia pressupostat i Adif el 27% i no passa res, absolutament res. Mentrestant, els que ens acusen de voler desconnectar d’Espanya i d’Europa són els mateixos que ens hi desconnecten. L’absència del corredor mediterrani ferroviari, eix apuntat com a imprescindible fa més de 60 anys pel Banc Mundial, se’ls en ben refot, perquè el que no volen és que nosaltres connectem amb Europa i, sobretot, que connectem entre nosaltres mateixos, entre Catalunya i el País Valencià. L’únic que els interessa és que tots estiguem connectats amb Madrid, com confirmava el tuit del crac de ministre de Foment actual assenyalant, a propòsit de l’enllaç establert per alta velocitat entre Castelló i València, que Castelló es trobava només a “2h 25’ de... Madrid”!. Per ells tant se val que sense aquest corredor se’n ressenti negativament l’economia andalusa i murciana, perquè la madrilenya resta intacta, i la de Catalunya i la valenciana no és la seva. Mentrestant, entre Tarragona i Castelló, continua havent-hi un tram de via única, i com que a dimensions de morro no se’ls pot superar, bategen també la línia Algesires-Madrid com a mediterrània i vinga recursos cap allà i, particularment, per connectar subterràniament les estacions d’Atocha i Chamartín de la mediterrània ciutat de Madrid. Mentre aquí, els usuaris de trens regionals i de rodalies patim, cada dia, les conseqüències de dècades de manca d’inversió, ells van a la seva, a articular una xarxa ferroviària perquè tot estigui més a prop de Madrid i nosaltres, ai las, més lluny de nosaltres mateixos. Com ja deia Fraga, Espanya, doncs, “lo único importante”.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada