L’Estat espanyol està governat per un partit legitimat a les urnes que prové de les estructures del franquisme, del qual mai ha renegat obertament. I està flanquejat pel PSOE, que tot i venir d’una tradició republicana, durant l’exili ja havia abraçat la monarquia. Per si hi havia dubtes, el socialista Gregorio Peces Barba ho va aclarir l’any 1982 després que el PSOE hagués obtingut majoria absoluta: “Monarquía y Parlamento son términos complementarios, y su integración en la monarquía parlamentaria produce una estabilidad, un equilibrio y unas posibilidades de progreso difíciles de encontrar en otras formas de Estado". El PCE, que va ser el partit hegemònic en la lluita antifranquista, també s’havia declarat monàrquic: “Consideramos a la Monarquía como un régimen constitucional y democrático [...] Estamos convencidos de ser a la vez enérgicos y clarividentes defensores de la unidad de lo que es nuestra patria común".
Així, l’esquerra antifranquista espanyola no només deixava enrere la seva tradició republicana, sinó que abraçava un nou règim basat en un estat centralitzat i amb capacitat per establir un estat d’excepció permanent contra qualsevol dissidència envers la unitat d’Espanya, amb la institució monàrquica, l’església i l’exèrcit, com a garants d’aquesta unitat. O el que és el mateix, com a garantia dels privilegis pactats entre la dreta, l’esquerra i els poders econòmics l’any 1978. Uns pactes als quals s’hi van sumar el nacionalisme basc i català que, temorós que la violència al carrer anés a més i d’un possible intent de cop d’Estat, va rubricar els acords de la Moncloa sense veure venir la trampa de la LOAPA, que ignorava la promesa del reconeixement de les nacions històriques i les rebaixava a la mateixa alçada que les regions inventades.
Els governs que ha tingut l’Estat espanyol des que Franco va col·locar Joan Carles I, i les seves polítiques econòmiques, socials i culturals que han deixat un país fet pols en tots els sentits, són la conseqüència lògica d’aquesta renúncia de l’esquerra espanyola i de l’antifranquisme a trencar totalment amb el règim. Van preferir una simple reforma de l’Estat franquista, apuntalada per una institució no democràtica que garantís els privilegis de les elits polítiques i econòmiques abans que anihilar les estructures franquistes i construir un Estat plenament democràtic i amb un repartiment de poder real.
Però el pecat original és més greu. Els partits van rebutjar una transició netament democràtica que foragités de la societat polítics de Franco, policies, jutges corruptes i tribunals militars, que van trobar un còmode encaix gràcies a la Transició. A tots aquests mai ningú no els va destorbar ni els va demanar explicacions. Ni als que encara són vius ni als morts. Una llei d’Amnistia feta a mida va permetre la supervivència d’un poder judicial fidel al franquisme i al principi constitucional no escrit del dret natural superior de la defensa de la ‘unidad de destino de lo universal’. Un pacte entre els franquistes i les forces democràtiques per enterrar la memòria històrica del període republicà i la il·legitimitat originària de la monarquia 'joancarlista'.
Malauradament aquell pòsit sobreviu i es perpetua a través de les contínues sentències de tribunals espanyols que setmana sí setmana també arriben a Catalunya. Es pot ser antifranquista i monàrquic? Segurament sí, però cal voler trencar amb aquest pòsit franquista. I aquesta pregunta ja és més difícil de respondre.
Font: elMon.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada