Oxford Dictionaries ha resolt que la paraula de l’any 2016 és ‘post-truth’, és a dir, post-veritat. El concepte defineix l’entrada de la humanitat en una nova etapa de la era de la informació: una etapa en què la percepció que tenim de les coses acaba configurant la realitat per més que les dades objectives ens ho desmenteixi. L’entitat, que penja de la prestigiosa Universitat d’Oxford, conclou que aquest augment de l’ús de la paraula post-truth aquest 2016 es deu bàsicament a dos fenòmens: Donald Trump i Brexit. És a dir, tant el pròxim president dels Estats Units com els partidaris que la Gran Bretanya marxi de la UE, han aconseguit arribar a un nombre de ciutadans suficient com per, a través de les emocions i les creences, donin suport a les seves causes. Que després aquestes creences siguin certes ha passat a ser secundari.
Al cap de poc, una altra universitat, la d’Stanford, publicava un informe amb una realitat que em preocupa més com a pare que com a periodista: un 82% dels joves són incapaços de discernir una notícia real d’una falsa. La post-veritat no és només un estadi; és la porta d’entrada a la manipulació de bona part de la població (la suficient per tombar governs) i, el més greu de tot, sense que aquesta se’n pugui arribar a adonar mai.
Aquesta setmana he llegit de tot sobre la mort de Rita Barberà: des de que s’havia suïcidat a que l’havien enverinat perquè no parlés. I quan et limites a recordar que l’Institut Anatòmic (metges) ha certificat que es tractava d’un infart la resposta continua sent la del descrèdit: “Sí, sí, però segur que ho amaguen”. Contra la voluntat inesgotable de voler pensar que sempre hi ha una raó oculta no s’hi pot fer res. Sempre hi haurà circumstàncies que donaran ales a la imaginació. De fet, admetem-ho, a tots ens fascina que hi hagi una part inexplicada i inexplicable per així alimentar la fantasia que la realitat no pot desmentir. Si no fos així, no existiria la literatura, o el cinema, o el teatre. Però aleshores situem els gèneres on pertoquen.
Si això passa amb fets ja passats com és la mort d’una persona, què no passarà quan el que s’està defensant és un projecte a futur. Vaig a portar les llegendes/etiquetes a l’extrem: Per tal de desacreditar l’independentisme, se l’acusa, així en global, de pintar un país de color rosa que tindrà la solució a tots els problemes però que per arribar-hi s’haurà hagut d’idiotitzar tota la població a través de TV3 i l’escola quan en realitat el que volen els quatre burgesos que han creat la idea del no-res és continuar robant sense el jou de la justícia espanyola. Segueixo: i el que aconseguiran serà dividir el país fins el punt que les famílies no es parlaran per Nadal i portaran el país a una ruïna econòmica incapaç de pagar pensions mentre pidola que Madrid surti al rescat.
De res serveix que expliquis que Catalunya viu una situació determinada i que un seguit de persones pensen que per millorar-la seria provar un altre escenari polític, és a dir, canviar el lloc des d’on es prenen les decisions que determinen aquesta situació. I que és tan legítim pensar que cal canviar d’estat com que cal canviar l’estat com que no hi ha res a canviar. El problema és que aquest debat no es fa en igualtat de condicions i abona aquesta post-veritat. Per començar, l’unionisme no reconeix Catalunya com a subjecte polític i per tant li nega la idea d’estar en aquesta triple igualtat de condicions. A partir d’aquí s’acaba fent mofa sobre altres llegendes, com per exemple que vivim tot el dia obsessionats en aclarir que Colom era català. Francament, m’importa un rave. El que vull és que els mesos d’hivern no es pugui tallar aigua, llum i gas a les persones que no s’ho poden pagar. I que hi hagi un estat que es pugui plantar davant de les subministradores. I si no m’ho garanteix aquest estat, me n’hauré de buscar un altre. La Història, terreny abonat per tot tipus de manipulacions, no cal com a aval per imaginar un futur. Catalunya el podria tenir perfectament aquest aval, però si una part dels seus ciutadans volen ser independents no és perquè el 1714 van ser sotmesos per tropes d’una casa reial europea sinó perquè el 2017 necessiten noves eines de relació amb el poder.
Tampoc es fa en igualtat de condicions el debat perquè, ras i curt, una part se sent superior a l’altra.Si això ho estigués llegint un ideòleg unionista, diria que això és exactament el que aspira el, com diuen alguns, ‘nazionalismo separatista’. I ho diuen perquè s’ho creuen: es pensen que l’independentisme català, una altra de les llufes que li pengen, es motiva per motius pràcticament etnicistes. I si aleshores apareix el Gabriel Rufián o el castellanoparlant de torn que desmonta la teoria supremacista llavors, allò que dèiem, se l’acusa de ser un estòmac agraït al servei d’aquella malvada burgesia que l’ha aconseguit comprar o idiotitzar. Res fa que el Rufián no veiés TV3 a la seva infància o que digui, en una entrevista a la COPE, que es va emocionar quan Espanya va guanyar el Mundial. Que es pugui ser seguidor de La Roja i independentista no entra dins els càlculs de la post-veritat.
La diferència per discernir entre veritat i post-veritat és ben simple: l’independentisme es trenca les banyes perquè els del NO votin i l’unionisme se les trenca perquè no es voti. Aquesta és una veritat indestructible. Tant de la primera com de la segona part de la frase trobaríem noms i proves que així ho demostren. Com també trobaríem dades contrastades que Catalunya no només no ha espantat inversions estrangeres sinó que n’ha atret. O que Catalunya genera una riquesa suficient com per garantir les pensions millor del que ho fa Espanya. O que Catalunya ha estat capaç de prescindir d’un president per tal d’arribar a un pacte polític de país. O que a Catalunya hi ha més gent que està a favor de tenir un nou estat que de continuar a l’espanyol. És a dir, fets. Allò que ajuda a distingir la veritat de la post-veritat.
Font: elMon.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada