Un dels valors principals del procés independentista és la capacitat d’aplegar al si d’una causa comuna sectors polítics i socials diversos. De fet, és el valor essencial de l’independentisme perquè és el que ens costa més a l’ideal republicà. Una república independent no és, per definició, ni de dretes ni d’esquerres, sinó que evoluciona políticament, i de forma cíclica, en funció d’allò que tria la seva població a través de mecanismes democràtics establerts.
L’antropòleg Jordi Fexas es refereix sovint a la feina pendent que tenim a Catalunya per desideologitzar el concepte de república. Fexas assumeix que l’èxit del projecte republicà s’assegura, precisament, deslligant-lo de sigles i ideologies concretes, i obrint-lo a totes les opcions i col·lectius polítics que fan de la lluita per la República Catalana una lluita compartida.
És des d’aquesta perspectiva que cal entendre i analitzar el valor de l’acord entre posicions polítiques diferents, sovint oposades, per bastir els fonaments de la nova república.
Potser ens hi hem acostumat, però no està de més recordar que Puigdemont és president gràcies a una coalició política excepcional que agrupa l’actual PDCat, Esquerra i un nombre significatiu i transversal d’independents. I la materialització d’aquesta presidència va ser possible, és possible, pel suport explícit de l’Esquerra Independentista a través de la CUP Crida Constituent. La mateixa suma que farà possible l’aprovació dels nous pressupostos del Govern.
Enlloc d’Europa podem trobar un escenari polític amb aquests valors i amb aquesta complexitat. Perquè hi ha dificultats –clar que hi ha dificultats!-, però la capacitat de síntesi i entesa ha fet possible superar tots i cadascun dels entrebancs que l’Estat, i nosaltres mateixos, hem anat plantejant.
En un valuós escrit publicat a Crític aquesta mateixa setmana, el president del Grup d’ERC a l’Ajuntament de Barcelona, Alfred Bosch, definia perfectament el mapa polític a Catalunya: "L’aposta per la República Catalana és l’única ruptura possible amb el règim del 78". És una afirmació clarivident. I enverinada. Perquè sabem que, al Parlament de Catalunya, la signarien Puigdemont, Junqueras i Gabriel, però no ho farien –amb raons i excuses diverses– Fachín, Arrimadas, Albiol ni Iceta. Aquest és el fons de la qüestió, aquesta és la línia que separa i defineix els posicionaments polítics a la Catalunya del 2016: o s’està per la República Catalana o s’està per la monarquia espanyola.
Això vol dir que no existeixen dretes i esquerres? No! Això vol dir que en el camí cap a la independència cal bandejar els respectius plantejaments polítics en camps concrets? No, ni pensar-ho. Però sí vol dir que la capacitat de construir un nou subjecte polític es mesura, sobretot, per la capacitat i generositat de tots els actors que en volen formar part de no demanar-ne l’exclusivitat ideològica.
I això ja ho estem fent. Cal escriure-ho, cal recordar-ho, perquè s’acosten temps en què els unionismes de tot color i mesura miraran d’esberlar la unitat independentista apuntant les contradiccions ideològiques del bloc independentista (Per cert, paradoxalment, on s’ha observat la força predemocràtica de les elits i on s’ha anorreat la diferència política és, precisament, al parlament espanyol, amb la participació activa de socialistes i ciutadans per facilitar l’elecció d’un president popular).
En el cas de Catalunya, la resposta és fàcil i evident: la diversitat ideològica de l’independentisme no només no és una feblesa, sinó que és la gran fortalesa d’aquest procés.
Font: elMon.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada