La legislatura va començar sense un referèndum previst. Nou mesos després, o referèndum o referèndum, és a dir, amb permís o sense de l’Estat. L’acció exterior de la Generalitat pren ara més força, per legitimar aquesta nova via?
Bona part de l’acció exterior és explicar per què per primera vegada hi ha un Govern que té un mandat del Parlament per fer la independència, per què hem arribat fins aquí, com volem culminar aquest procés, quin és el full de ruta i els tempos. I ho expliquem de manera molt clara, perquè els nostres interlocutors han de comprendre quin és el mandat d’aquest Govern i com l’assolirem. Per tant, bona part de la nostra acció no va adreçada a obtenir reconeixement oficial i públic, perquè fins que no fem l’acte de sobirania concret no ens adreçarem a la comunitat internacional demanant explícitament el reconeixement. Però sí que busquem mitja hora perquè ens escoltin i puguin conèixer de primera mà els nostres arguments i poder generar comprensió i complicitat.
Tenir sobre la taula un referèndum ha suposat intensificar la feina d’explicació a l’exterior?
Jo diria que no, fem aquesta feina d’explicació del nostre full de ruta des del minut zero de forma intensa, amb els recursos dels quals disposem, que són escassos. Sempre hem dit que optarem pel millor mecanisme democràtic possible per saber si la majoria d’aquest país està en el sí o en el no, i ara hem arribat a la conclusió que el referèndum és la millor via.
Quines respostes reben, quan expliquen el full de ruta a la comunitat internacional?
Depèn molt del país i del nivell institucional del nostre interlocutor. No hi ha una resposta global, però sí que hi ha una resposta comuna, i és que hi ha perplexitat internacional i incomprensió absoluta per com el govern espanyol fins ara ha estat no tractant, o maltractant Catalunya, la demanda política catalana de decidir el seu futur a través de mecanismes democràtics. Ningú no entén com és que el govern espanyol no ha fet política sobre una qüestió política, i en canvi ha decidit passar la responsabilitat d’abordar la demanda catalana als tribunals amb la persecució de càrrecs electes.
La comunitat internacional és plenament conscient que l’Estat espanyol jutjarà polítics per haver posat les urnes el 9-N? Si és així, quina resposta els donen?
De fet, una part del nostre argumentari ja ens el dóna el govern espanyol i la manera com ha actuat. Són estratègies que xoquen molt a la comunitat internacional.
Cada vegada es coneixen més ‘incidents’ diplomàtics, en què l’Estat intenta impedir conferències, reunions o presentacions del Govern a l’exterior. S’ha intensificat la pressió de la diplomàcia espanyola?
Absolutament, hem notat una pressió creixent de la diplomàcia espanyola, que disposa de molts instruments i recursos per exercir aquesta pressió sobre altres estats i actors polítics. L’Estat espanyol, seguint aquesta estratègia de posar pressió llança un bumerang, perquè en segons quins contextos democràtics i quines cultures polítiques, dir-li a algú que no es pot reunir amb representants legítims de Catalunya acaba generant una imatge molt negativa del govern espanyol.
Europa i el món es fan una idea de què és Espanya?
Aquesta imatge negativa que Espanya s’autogera ens ajuda a explicar al món que a Espanya votar és il·legal, i això, en una democràcia trenca tots els esquemes. Però a més, hi ha tot un desplegament de recursos contra Catalunya. La política exterior espanyola costa aproximadament 1.500 milions d’euros, dels quals, uns 200 els paguen els catalans, dels quals, bona part van destinats a mobilitzar la diplomàcia espanyola per evitar que els nostres interlocutors simplement ens escoltin. En el curt termini, la diplomàcia espanyola aconsegueix petites victòries, però a mig termini aquesta diplomàcia mina la seva pròpia imatge internacional. Ara bé, en cap cas hem de menystenir aquest estat, que és important a la UE i té molts recursos diplomàtics i vincles amb molts països. Però no acceptem que amb els nostres diners es vulgui bloquejar una cosa tan legítima com és explicar un procés democràtic i legítim.
S’ha conegut recentment el cas de Xavier Vinyals, fins ara cònsol honorari de Letònia, que ha estat desposseït de les seves credencials per part de l’Estat, perquè Letònia es va negar a rellevar-lo. Els consta algun altre cas de pressió a un estat perquè expulsi diplomàtics catalans?
No ens consta cap altre cas, però ja és prou greu, perquè per retirar les credencials a un diplomàtic d’un altre govern l’ha d’haver fet molt grossa. És una mostra d’aquesta pressió que exerceix la diplomàcia espanyola i la manera de treballar que té, és absolutament inacceptable. I lluny d’exhibir fortalesa, Espanya demostra una feblesa molt gran. De fet, ens poden bloquejar deu portes, però trobarem l’onzena per arribar-hi.
El nou ministre d'Exteriors espanyol serà Alfonso Dastis, representant permanent d'Espanya davant la UE. Diuen que com a mínim té un tarannà més dialogant que Margallo.
És un ministre amb el qual esperem tenir una relació cordial, i amb qui des del Govern desitgem buscar solucions a les demandes que planteja Catalunya. Diplomàtic de carrera coneix com funcionen les relacions internacionals, demostra que l’orientació i les formes de Maragallo no han funcionat, especialment a Europa. El Govern espanyol té la necessitat de revertir la tendència de pèrdua de pes en la comunitat internacional, provocada per un govern que no compleix compromisos, que no respecta la democràcia i que ha estat obsessionat en aturar les aspiracions catalanes.
S’han trobat amb algun no taxatiu d’algun país, que els hagi dit que mai no comptaran amb el seu reconeixement?
Un no taxatiu no ens l’hem trobat. Les respostes no són unànimes, però en qualsevol cas, emmarquem aquest procés cap a la independència en els valors i mecanismes i els drets democràtics d’una part de la ciutadania europea, que som els catalans i catalanes. I expliquem que aquest procés no se l’ha inventat cap partit polític ni cap elit, sinó que és una demanda real i transversal que no té res a veure amb el nacionalisme tronat. I que hi ha hagut un allau de fets i circumstàncies que han portat a fer aquest tomb polític, quan expliques això, no generes automàticament una gran complicitat, però sí que com a mínim generes dubtes en el teu interlocutor, que fins ara només tenia l’altra versió de la pel·lícula. A nosaltres ens pertoca obrir la ment dels interlocutors, anar guanyant confiança i complicitat perquè quan arribi el moment, es transformi en reconeixement oficial.
I han rebut pressions directes per part de les institucions europees o d’algun altre país per abandonar el procés?
Les institucions europees majoritàriament el que diuen públicament és que es tracta d’un afer estrictament intern. Però jo crec que això no és així, des del moment en què es conculquen drets com el dret a votar, quan ens estan dient que votar és il·legal, això sobrepassa els límits d’un estat membre de la UE i és un problema d’àmbit europeu, perquè es conculquen drets de catalans i catalanes que som ciutadans de la UE. Però en qualsevol cas, no hi ha una pressió directa de ningú, i només faltaria!
Els catalans han confiat massa en què Europa defensaria aquests drets?
Potser sí que s’ha confiat que, precisament perquè parlem de drets bàsics de democràcia que van més enllà de les fronteres d’un estat, algú reaccionaria. Però no ha estat ben bé així, però la política internacional és molt freda en aquest sentit, hi ha molts equilibris i jocs d’interessos entre estats i institucions. Nosaltres hem de confiar en nosaltres mateixos, en el nostre país i en el mandat que tenim, i a partir d’aquí, la resta arribarà. No esperem que algú de fora resolgui una qüestió política que en primer lloc, dependrà de la determinació i de la capacitat de resistència dels catalans en els propers mesos. I un cop hagi pres la decisió, el reconeixement internacional sí que tindrà un pes clau en la culminació exitosa del procés.
Parla de capacitat de resistència. Es refereix només a les pressions, o també als efectes negatius temporals que se’n puguin derivar?
Em referia més a les pressions que el país, les institucions i els càrrecs electes rebem i rebrem en els propers mesos. I capacitat de compromís amb el mandat democràtic, unitat parlamentària de l’independentisme i confiança ciutadana en el Govern, que haurà de fer les coses molt ben fetes.
Hi ha gent que té la sensació que el Govern va massa lent, fins i tot que no fa el que ha de fer per arribar a la independència. En el cas d’Exteriors, quina feina s’ha fet fins ara?
Per primera vegada tenim un departament d’Afers Exteriors, i això ha donat molta més projecció i capacitat d’incidència, amb més capacitat d’arribar a més llocs i influir més. D’altra banda, hem dotat la política exterior de més instruments clau de qualsevol política exterior, com per exemple la seva representació institucional amb un pla de desplegament de delegacions –ara n’hi ha 8 en funcionament-, i quan s’aprovin els pressupostos continuarà el desplegament de la xarxa, aquesta vegada fora del continent, amb presència a Buenos Aires, Ciutat de Mèxic, Seül i també al Marroc. I la tercera pota de la nostra acció, aparèixer davant del món no només com un país que demana i que reclama, sinó com un país que és capaç d’oferir solucions per a reptes globals. Per exemple, Catalunya ha participat en una cimera de Nacions Unides pels assentaments urbans, i estem en condicions de liderar l’aplicació de polítiques pioneres d’hàbitat.
Font: elMon.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada