dimarts, 15 de novembre del 2016

Josep Ginesta: «El dret a decidir sobre el nostre benestar»

«El prat verd que definim per al futur de la nostra República només és possible perquè gaudirem de la sobirania, recursos i competències plenes per desenvolupar-ho»

L'economia catalana es recupera. De fet, es recupera molt millor que el conjunt del sud d'Europa, i diferents indicadors així ens ho demostren. Si bé els poders polítics i fàctics de l'Estat Espanyol ens advertien que la nostra deriva sobiranista comportaria una recessió econòmica sense precedents, el cert és que com altres vaticinàvem, la major inestabilitat i dificultats se situen just de la seva banda.

Les dades de reducció de l'atur, la millora de la conjuntura, la millora dels indicadors en general, doncs, ens diuen que recuperem, més o menys, la meitat d'algunes coses que hem anat perdent al llarg d'aquesta crua crisi econòmica. Però el cert és que no podem fer triomfalismes de cap tipus. I no només perquè ens queda molt per fer i molt per consolidar, i encara avui, algunes empreses decideixen marxar de casa nostra o tancar les portes. No podem fer triomfalismes perquè el cert és que la recuperació no acaba d'arribar al conjunt de les persones en forma de millora qualitat del treball que recuperen, de condicions laborals, de millora de les prestacions. De fet s'estén la convicció que la recuperació no la socialitzem prou.

La crisi ha forjat un conjunt de desigualtats al mercat de treball i a la nostra societat, que s'expressa tant en les bretxes salarials entre els que més cobren i els que menys, entre dones i homes, però també, en la distància entre rics i pobres. La lluita contra aquestes desigualtats serà un dels reptes dels propers anys a partir de promoure polítiques públiques que les remoguin, però sobretot, de lluita contra la pobresa i la cronificació de la pobresa. Ens hem conjurat perquè el treball de qualitat sigui la primera política social del nostre país. El treball digne i ben pagat. El treball que permet a les persones sortir del pou de l'exclusió. El treball que permet a les persones tenir el grau d'autonomia que afavoreix la seva llibertat, que permet escriure els seus projectes vitals amb consistència. Treball estable i ben retribuït. I tot això sense defugir els debats sobre les rendes garantides de ciutadania, o rendes bàsiques o les rendes de les iguals, que ens han de donar instruments de terra social per a la lluita efectiva contra la pobresa.

I en aquest escenari no és banal recordar que Espanya dibuixa un model econòmic i social molt llunyà del que pretén forjar una àmplia majoria de la societat catalana, raó per la que una àmplia sobirania econòmica i social resulta imprescindible per poder fer realitat aquest anhel. El prat verd que definim per al futur de la nostra República només és possible perquè gaudirem de la sobirania, recursos i competències plenes per desenvolupar-ho. De fet, amb debats que ja tenim en aquests moments al nostre Parlament i al Govern, com el del salari mínim català, el de la renda garantida, el de la llei de protecció social integral catalana, i tants d'altres.

En definitiva, hem decidit forjar la nostra sobirania a partir de poder garantir-nos la nostra capacitat de decidir el país, en sentit ampli, que volem, però especialment, en l'eix del benestar de les persones. Catalunya vol decidir el seu model de benestar i situar-se en l'escenari dels països normals d'Europa.

Fa uns dies vàrem conèixer l'informe de la UE sobre el treball a temps parcial. Aquest informe se subtitulava "una Europa dividida". Una Europa dividida entre aquells països on el treball a temps parcial és fonamentalment voluntari i els països on és involuntari. O dit d'altra forma, els països on el treball a temps parcial és l'única sortida per a moltes persones o aquells on el temps parcial és una opció vital que no impedeix una vida digna. A Espanya el treball a temps parcial s'ha incrementat en un 25% des del 2008 ençà. Això no seria rellevant si no poséssim sobre la taula també que el treball a temps parcial involuntari, és a dir, aquell que accepten les persones perquè no tenen més opció, ha passat de ser el 30% al 64%. Dit d'altra forma, cada cop hi ha més persones que no han gaudit del dret a decidir a quin tipus de treball poden accedir. I cal considerar que el temps parcial sovint és més inestable alhora que menys retribuït i amb menys protecció social, a diferència dels països on el treball a temps parcial és una opció estable.

També la UE ha llançat un conjunt de recomanacions sobre com afrontar els propers mesos la lluita contra l'atur. En ell es defèn la necessitat de promoure polítiques integrals de lluita contra l'atur de les persones, i especialment, l'atur de llarga durada. En concret es recomana a Espanya que transfereixi les polítiques passives d'ocupació (les prestacions i subsidis d'atur) a les comunitats autònomes, doncs només amb la lluita integral amb polítiques actives de formació, capacitació i orientació, conjuminades amb la vessant prestacional, es pot lluitar efectivament contra l'atur i la cronificació de l'atur. És evident que la transferència de les polítiques passives ni està ni se l'espera a l'agenda política espanyola, doncs significaria trencar en part el seu poder, la mida de la clau de la caixa de què disposen actualment.

Aquests dos exemples, pràctics, de detall, ens han de posar sobre la taula els reptes, però sobretot, de què parlem quan parlem del dret a decidir de les persones en l'economia del segle XXI, i específicament, de què parlem a la República Catalana que tot just estem bastint. Una república on les persones tenen el dret a decidir com participen al mercat de treball, quin model de benestar volen, i on alhora, els seus poders públics tenen totes les competències per desplegar-les perquè s'han deslliurat de centralitzacions i dels tribunals constitucionals que pretenen segrestar els seus drets més essencials.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada