Empar Moliner: «És important desconnectar...»

Sóc de natural pessimista, i quan al tren algú em pregunta com ho veig, això de la independència, sempre somric i dic: “Pots comptar!” Però de la mateixa manera que sóc pessimista (sempre, sempre, penso que tot anirà malament), de vegades veig un estat d’ànim col·lectiu que és com una llenca de sol. Aquests dies de Congrés de Diputats, de senyories marxant, com una estampida de búfals panxuts, mentre enraonava en Tardà (perquè era l’hora de dinar i, total, ell és separatista), he vist, de veritat, que la majoria de catalans ja han desconnectat d’Espanya. Ja som (uns i altres, independentistes i unionistes) un altre país. Ho som sense adonar-nos-en, ho som sense voler, ho som encara que el Tribunal Constitucional ens vagi inhabilitant polítics, a la turca.

Uns i altres. Quan parlem d’ells, aquí, i quan parlen de nosaltres, allà. Quan ella, allà, diu, mentint, “que tothom sap el que passa a Catalunya”, sense voler també té un altre marc mental. No es pot canviar, això, de cap manera. Ja no. L’altre dia el meu amic (ara ja som amics) el tertulià unionista em va confessar, rient, en un apart, que des que em coneix s’està tornant “una mica indepe”, però “només una mica”. Sé per què. Ara ell coneix una indepe. Ja no sóc algú en abstracte, un tuit o un retuit. I ara comprèn, constata, palpa que l’amor que els indepes tenim a Espanya és fraternal, sincer, voluptuós i respectuós. L’Espanya de Miguel Hernández, la dels vins de Toro, la de la Torta del Casar, la de Camarón de la Isla i la d’Álex de la Iglesia, la de santa Teresa de Jesús. Hem desconnectat i no hi ha marxa enrere. Poden fer el que vulguin. Poden dir el que vulguin, que ja som un altre país. Ens poden parlar de fraternitat, però hauran d’entendre que, a més a més, nosaltres també volem allò altre que la fa possible: llibertat i igualtat.

Font: ara.cat