dimarts, 7 de juny de 2016

Vicent Partal: «El patriota Pablo»

«Pàtria, nació, país, poble… la confusió és notable i és volguda. Es tracta de replegar vots d'ací i d'allà sense aclarir què penses ni què vols»

Lamentablement, vivim en una època en què els eslògans són focs d’artifici. Sembla que tot s’hi val, que pots dir qualsevol cosa sense que ningú et cride l’alto, per més incoherent que sigues. Especialment en política. Ara, per exemple, Podem defineix la seua campanya electoral de ‘patriòtica’ i ‘plurinacional’ alhora. I es queden tan tranquils. Malgrat que això és un embolic conceptual més que notable. Un oxímoron de nivell superior. Perquè patriòtica, que no es confonga ningú, vol dir patriòtica espanyola. I els plurinacionals ja sabem de sobres, i des de fa segles, de quin peu calça el patriotisme espanyol.

L’embolic, evidentment, és sobretot una trampa. Parada a consciència. I en són una prova clara els cartells de la candidatura, que a Espanya parlen del somriure de ‘un país’ i als Països Catalans parlen del somriure ‘dels pobles’, o simplement no diuen res. Pàtria, nació, país, poble… la confusió és tan notable com volguda. Es tracta de replegar vots d’ací i d’allà sense aclarir què penses ni què vols. Podem no parava de presumir fins ara mateix que deia la mateixa cosa a Barcelona o València i a Madrid. Però des d’aquesta campanya això ja no va així: ací diu una cosa i a Madrid en diu una altra. Allà defensen aquella pàtria que ací dissimulen. Ací defensen uns pobles que allà amaguen. Al final, però, la pregunta és senzilla i no ens la respondran perquè no els convé: per a Podem nosaltres què som? A banda de ser una reserva fantàstica de vots. Dòcilment entusiasmada.

Hi ha qui diu que les paraules en realitat tenen poca importància. Que no té gaire interès burxar en aquesta ambigüitat i que val més no fixar-s’hi. Però no puc estar-hi pas d’acord. Ni conceptualment ni políticament. En primer lloc i sobretot, perquè em sembla molt perillós de confiar en gent que no parla clar i que només perquè aspira a guanyar ja dilueix tot allò que diu ser. Però també perquè, ambigüitat per ambigüitat, fa quaranta anys que tenim escrita a la constitució la broma aquella que combina la indissoluble nació espanyola amb unes indefinibles nacionalitats i regions. I la veritat és que no tinc ganes que, com ja va passar aleshores, la patriòtica esquerra espanyola em torne a prendre el pèl.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada