dijous, 16 de juny de 2016

Rafael Pous: «Un RUI efectiu ha de ser legítim, representatiu i vinculant»

Nota: Us comuniquem que la nostra territorial, per falta d'informació i fins que no hi hagi unes línies més clares, no es decanta per un sí o per un no a la iniciativa del Referèndum Unilateral d'Independència (RUI) propugnada per alguns sectors de l'ANC. Per tant, anirem publicant al nostre blog articles a favor i en contra d'aquesta proposta, per tal que en pugueu tenir la màxima informació possible.

Moltes veus estan començant a plantejar un referèndum unilateral d'independència (RUI) com a solució a l'actual situació d'aparent bloqueig institucional del procés d'independència de Catalunya.

L'argument principal a favor del RUI és que aquest és l'únic punt en que es poden arribar a posar d'acord tots els partits independentistes, i inclús un quants dels sobiranistes (defensors del referèndum però no obertament de la independència). L'alternativa a un RUI, intentant unir esforços en un procés constituent, pot acabar en discussions eternes, inclús baralles, fruit del diferents models de país que les diverses opcions polítiques independentistes defensen per a la República Catalana.

Les veus crítiques amb el RUI tenen com a principal argument que no el podrem fer, i que si l'acabem fent tornarà a ser com el 9N, una consulta, un procés participatiu, però no un referèndum de veritat.

Entrem a valorar aquest darrer argument. És cert que Catalunya no pot fer un RUI? És cert que si el féssim no serviria per res? Veiem-ho.

En totes les democràcies modernes a partir de la Declaració d'Independència dels EUA i de la Revolució Francesa, la sobirania rau en el poble, qui té la darrera paraula en qualsevol decisió política. Habitualment, per una qüestió pràctica, el poble escull un representants en els que delega temporalment la seva sobirania per tal que aquest prenguin les decisions per ells. Cada quatre anys es valora la seva feina, i el mandat es renova o no, segons els resultats de les eleccions.

Però de tant en tant cal prendre una decisió que és massa important per a ser delegada en els polítics, una decisió que ha de prendre el poble directament, com a dipositàri darrer de la sobirania. El mecanisme més habitual per a que el poble es pronuncii sobre aquestes decisions tan importants que no poden ser delegades en els polítics és un referèndum. Un cop el poble s'ha pronunciat els polítics, mers dipositaris de la sobirania popular, no tenen altre remei que executar la decisió que el poble hagi pres.

Un referèndum, per a ser efectiu ha de tenir tres característiques: ha de ser legítim, ha de ser representatiu, i ha de ser vinculant. Veiem a continuació que implica cada una d'elles.

Per tal de que un referèndum sigui legítim, el referèndum ha de complir cinc condicions:
  • Que es faci una pregunta clara sobre les opcions entre les que cal decidir.
  • Que hi hagi hagut una campanya prèvia per a informar la ciutadania sobre aquestes opcions.
  • Que tothom que tingui dret a votar ho pugui fer una sola vegada, i que qui no hi tingui dret no pugui votar.
  • Que els votants puguin votar sense coaccions i amb vot secret.
  • Que els vots es comptin correctament.
Si qualsevol d'aquestes condicions no es compleix, el referèndum perd legitimitat, és a dir, es pot posar en qüestió que el poble s'hagi pogut pronunciar amb llibertat i amb coneixement de les conseqüències de la seva decisió. Per una altra banda, si aquestes condicions es compleixen, el referèndum es absolutament legítim, independentment de si s'ha utilitzat o no els cens, un procés de registre, o qualsevol altre mecanisme de control.

Per a que un referèndum sigui representatiu, hi ha d'haver una participació suficient. El sentit comú ens diu que un referèndum amb una participació inferior a, per exemple, el 10% no seria representatiu i el seu resultat no es podria veritablement interpretar com la voluntat del poble. Tanmateix, no hi ha establert en els usos i costums del dret internacional cap límit inferior a la participació en un referèndum. En un cas, a Montenegro, la comunitat internacional va demanar un mínim d'un 55% de participació, però molts altres referèndums amb participacions molt inferiors han estat reconeguts com a vàlids. Quina és doncs una participació mínima per a considerar que el referèndum és representatiu? Fent de nou ús del sentit comú, podem utilitzar com a referència les participacions habituals en les altres ocasions en que el poble s'hagi hagut de pronunciar, com les eleccions o altres referèndums.

A les eleccions general de l'Estat Espanyol, la participació ha variat entre el 64% (2000) i el 81% (1982). A les eleccions al Parlament de Catalunya, les participacions han oscil·lat entre el 55% (1992) i el 75% (2015). A les eleccions municipals a l'Estat Espanyol els valors es troben entre el 54% (2007) i el 69% (1987). A les eleccions europees a l'Estat Espanyol hi van participar entre el 40% (2009) i el 68% (1987).

Al referèndum sobre el "Proyecto de Ley para la Reforma Política" del 1977 hi va participar un 78% del cens. Al referèndum per a la ratificació de la Consistución Española el 1978, la participació va ser del 67%. Al referèndum sobre l'Estatut del 1979 la participació va caure al 60%. Al referèndum sobre la OTAN del 1986 hi va participar el 59%. Al referèndum sobre la Constitució Europea el 2005 hi va votar només el 42% del cens. Al referèndum sobre l'Estatut del 2006 la participació va ser tot just del 49%.

En definitiva, donat que les participacions sempre han estat entre el 40% i el 80%, sembla que qualsevol valor de participació en un RUI dins d'aquesta franja hauria de ser suficientment representatiu, i no seria lògic que a un RUI se li demanés una participació mínima específica.

Finalment, la tercera condició per a que un referèndum sigui efectiu és que aquest siguivinculant, és a dir, que els governs i parlaments afectats es comprometin a executar la decisió que el poble hagi pres. Aquesta tercera condició és fonamental, i és precisament la raó principal per la que ni les Consultes sobre la Independéncia de Catalunya (2009-2011) ni el Procés participatiu del 9N (2014) van ser referèndums efectius. Analitzem a continuació cada un d'ells.

Les Consultes sobre la Independéncia de Catalunya van obtenir un resultat legítim, doncs van estar suficientment ben organitzades per tal de complir amb les cinc condicions esmentades més amunt. La seva representativitat fou molt significativa doncs es van emetre més de 800.000 vots, però va estar clarament fora de la franja habitual del 40%-80%. En canvi, les consultes no foren en absolut vinculants ja que ni les convocava el Govern ni el Parlament, ni aquests es van comprometre a actuar en funció dels seus resultats.

El Procés Participatiu del 9N del 2014 fou també absolutament legítim, tal i com s'explica en aquest article publicat uns pocs dies abans. Amb 2.350.000 vots emesos (aproximadament un 40% del cens ampliat als estrangers i majors de 16 anys), i 1.900.000 vots a favor del Si/Si el resultat fou tan representatiu com el del Estatut del 2006, que va tenir uns resultats quasi bé clavats, i que ningú va qüestionar. El que va treure efectivitat a aquesta consulta va ser que, en un intent de fer-a cabre dins la legislació espanyola i evitar un enfrontament obert amb l'Estat Espanyol, (intent que el Tribunal Constitucional va convertir en inútil), el propi Govern de Catalunya el va qualificar de purament consultiu, i no va prometre en cap cas que la decisió del poble de Catalunya es faria efectiva. Molts han qualificat aquesta decisió de gran error. Altres arriben a dir que ha estat el major error de tot el procés d'independència. En qualsevol cas, el que és segur és que la manca de caràcter vinculant va convertir el 9N en un referèndum no efectiu. La percepció de la població d'aquesta manca d'efectivitat va ser molt probablement el que va causar un alt nivell d'abstenció.

Els catalans hem fet doncs ja dos referèndums, el primer legítim però no representatiu ni vinculant, el segon legítim i representatiu, però no vinculant. Cap dels dos, per tant, efectius. Si en fem un tercer, el RUI, caldrà que a més de legítim i representatiu, sigui vinculant. Aquesta és la clau de volta per a la seva efectivitat. No val la pena fer un RUI a menys que tant el Govern com el Parlament es comprometin solemnement a executar-ne el resultat de forma immediata, amparant-se en el Dret Internacional, i en particular en el Dret d'Autodeterminació del pobles, dret d'obligat compliment a l'Estat Espanyol com defensa aquest article.

Que no ens el deixaran fer? Ja vam demostrar el 9N que som capaços de fer un referèndum a pesar d'una prohibició de l'Estat Espanyol. Que els contraris a la independència no hi aniran a votar? 450.000 catalans (19% dels vots) van votar opcions diferents del Si/Si al 9N, i si la població està convençuda de que un RUI és vinculant, no es quedarà pas a cas. És per tant només una qüestió de voluntat política.

83 de 135 diputats al Parlament de Catalunya, que representen 2.334.121 vots (57% del total) defensen un referèndum. Aquesta majoria, junt amb una majoria independentista al Parlamentés legitimitat suficient per a convocar un RUI. Un resultat favorable a la independència en un RUI és legitimitat suficient per a una declaració unilateral d'independència (DUI, com ja va confirmar la Cort Internacional de Justícia en aquest document al respecte de Kossove). Un cop declarada la independència, podem començar a comportar-nos com un país normal, i debatre quinaconstitució i quin model de país volem.

Aquest sembla sens dubte el camí més directe, més clar i amb més consens cap a la independència. Si volem fer revolts convocant processos constituents i escrivint constitucions abans de ser un estat correm el risc de perdre'ns i de perdre les majories i els consensos necessaris per a fer el camí. Un camí, no ho oblidem, que vam iniciar per tal de construir un país més prosper, més just i més net per a tots els catalans i per a les futures generacions. Fem-ho bé, però fem-ho ja.


1 comentari:

  1. At last, someone who thinks with a degree of rationality. Instead of wasting time dreaming up constitutions and debating whether or not an independent Catalonia should or should not have an army, Catalans ought to be thinking of the best way of securing independence.

    As I said in my e-mail to cat-ext (and Liz Castro), ruling out the UDI option would be foolish. Besides, if a referendum is impossible (and who can doubt this with the belligerent attitude taken by both PSOE and PP?), what other option is left?

    The ANC also seems to act as if it had all the time in the world. The other day I passed a large, artistic mural on a farm building on the outskirts of Tona (Osona). It was dated December 2009 and bore a likeness of Companys and the legend "Tona votes for Independence" (or rather the Catalan version thereof). That, friends, was over five and half years ago and I feel Catalonia is really no closer to independence now than it was then. My enthusiasm for buying yet another ANC T-shirt this coming September 11th is waning with each passing day and I may not be the only one.

    ResponElimina