dilluns, 6 de juny de 2016

Antonio Baños: «Crec que aquests pressupostos s'haurien d'aprovar»

"Si continuem creient que la llibertat és l'únic camí, no fem de les pedres del mateix muntanyes que ens barrin el pas"

Crec que aquests pressupostos (amb les millores puntuals que encara fossin possibles)s'haurien d'aprovar. I tinc la confiança que així serà. Dit això, els termes en què s'ha plantejat el debat amb tota aquesta tendència cap a la catàstrofe a la que semblem tan addictes darrerament, em sembla molt poc enraonada.

Declarar de forma solemne que la pròrroga del pressupost ens porta a eleccions és una línia causal forassenyada. El que sí que és evident és que una altra pròrroga tindria uns efectes polítics/simbòlics tristos i de debilitat. Sobretot perquè els incentius de l'aprovació són superiors a qualsevol rèdit polític que s'aconsegueixi amb la pròrroga.

Com ja s'ha dit aquests dies, els acords, en un món adult, s'han de complir. I la contrapartida de fons al cap del Mas era l'aprovació dels pressupostos. Si Mas ja no hi és, sembla lògic que Junts pel Sí reclami la contrapart al seu gest. Per altra banda, els números del pressupost, per atzars conjunturals si voleu, sí que permeten que una part substantiva d'allò que es va dir Pla de xoc es pugui sobre els carrers. Totes les prevencions, reticències i queixes sobre l'abast del fons poden ser sensates però el que no és gaire lògic de cara a la fiscalització de les despeses socials és fiar-les a la discrecionalitat què ens portaria uns pressupostos prorrogats. Per altra banda, votar en contra, dóna força i veu a la burgesia catalana de Ciudadanos, a la burgesia catalana del PP i a la burgesia catalana del PSC, per tal de lluitar contra els elements burgesos de Junts pel Sí. Rescatar de la paperera de la història els pressupostos del govern Mas, doncs, no sembla gaire bon negoci.

Dit això, anem al que crec que és el problema important d'aquest conflicte: el de la confiança. Tant uns com els altres com els de més enllà, han deixat palès en multitud de gestos i declaracions que no es tenen gaire confiança entre ells. Ha quedat clar que entre (alguns/molts) ells, la mirada a cua d'ull és més comuna que fer-ho de fit a fit. Però l'error general és creure que en aquest moment del procés la confiança entre els polítics és la baula única de la qual penja la independència. És moment de recordar que tots (polítics i entitats civils) han rebut la confiança no de cap altre partit, sinó del milió sis-cents mil votants de JxSí i dels 300.000 de la CUP. I que ells sí van donar un mandat confiat però unívoc i imperatiu: república catalana.

Les recances entre partits són irrellevants davant el gegantí acte de confiança que va suposar el 27S. Si entre ells no se'n refien, que tornin a mirar als indepes del carrer. Que busquin en la gent que fa més de sis anys que lluita per la independència, la confiança i la fermesa que potser avui els hi falta. Si continuem creient que la llibertat és l'únic camí, no fem de les pedres del mateix muntanyes que ens barrin el pas. Crec que s'han d'aprovar els pressupostos i seguir amb el pla que ens vam donar el 27S. Però si es prorroguen, tot i els problemes, també hem de seguir. Com sigui.

Font: Mon.cat

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada