El ministeri de Montoro es veu obligat a validar la campanya de sobirania fiscal

La campanya de sobirania fiscal ha obligat finalment al ministeri d’Hisenda, que encapçala Cristobal Montoro, a reconèixer la legalitat de la iniciativa.

Segons informa Europa Press, el Ministeri d’Hisenda ha assegurat que la Hisenda catalana pot recaptar l’IRPF.

Aquestes afirmacions han arribat després de que es conegués que la Diputació de Barcelona ja ha notificat als seus empleats que es disposa a posar en pràctica la moció aprovada pel seu ple, en la que es demanava que es liquidessin els seus pagaments de l’IRPF a l’Agència Tributària de Catalunya, afegint-se així a la campanya de sobirania fiscal iniciada ara fa 4 anys per Ara o Mai i la plataforma Catalunya Diu Prou, i que compta actualment amb el suport d’un centenar de municipis i consells comarcals, així com de milers d’empreses i autònoms, que liquiden els seus impostos d’IRPF i IVA i Societats, a l’Agència Tributària Catalana en lloc de fer-ho a l’espanyola.

Fonts del departament que dirigeix Cristóbal Montoro han assegurat que una Agència Tributària Catalana pot recaptar impostos, encara que han matisat que s’incompliria la llei si després aquests diners no fossin traspassats al Tresor de l’Estat. Segons el Ministeri, és una cosa que ja fan altres administracions.

Germà Capdevila: «De les Bases de Manresa als 18 mesos»

«Els diputats independentistes han de saber que la majoria absoluta parlamentària no és circumstancial. Si ells no fan la feina, en triarem uns altres que la facin»

Tal dia com avui, l'any 1892, els delegats de la Unió Catalanista reunits a la capital del Bages aprovaven les anomenades Bases de Manresa. Un intent d'aconseguir un encaix satisfactori dins l'estat espanyol, que va acabat de la mateixa manera que tants altres, incloent-hi l'Estatut de 2006: malament.

La gran virtut de les Bases de Manresa és que se sustentava en les Constitucions Catalanes abolides el 1714, i en reclamava la seva recuperació. Un antecedent que hauríem de tenir en compte a l'hora de redactar la nova carta magna de la República Catalana.

Avui, 124 anys després, ens trobem davant un Parlament amb un mandat democràtic majoritari ben clar. Per primer cop, disposem d'una majoria sòlida que ha aconseguir els seus escons amb una promesa electoral que no admet ambigüitats: fer la independència en 18 mesos.

Els diputats de la majoria absoluta Junts pel Sí-CUP farien bé de tenir present que aquesta força atorgada pels vots no és circumstancial. Hi ha una majoria sòlida de catalans, que formen de llarg el moviment polític més gran d'aquest país, que té clar l'objectiu, i no admetrà dilacions ni desviacions.

El Parlament actual ha de fer la independència en 18 mesos des de la formació del govern. És un compromís electoral explícit, i per això els partits independentistes van guanyar àmpliament les eleccions del 27-S han de saber que si ells no fan la feina, en triarem uns altres que la facin. No canviarem de parer per més cants de sirena que sentim, des de dins i des de fora.

Font: NacioDigital.cat

Antonio Baños: «Dret a no decidir-se»

Del llibre d'en Joan Serra Ada, la rebel·lió democràtica (Ara Llibres) m'ha fet pensar un passatge en el qual parla d'això del dret a decidir i que, tot i que Colau està a favor, afirma que és una cosa fatal. 'Ho visc tràgicament" diu. "És fotut per a molta gent com jo, la gent dels matisos, la gent republicana, que no entenem aquesta polarització".

En primer lloc, crida força l'atenció que la gent de matisos sigui "la gent republicana".Suposo que la gent de matisos són aquells republicans que no tenen cap pressa en proclamar la república i viuen confortablement sota el Borbó. Com diu més endavant: "El meu ideal és una república catalana federada amb una república espanyola, però no podem forçar la realitat, perquè això només són vots per a Ciutadans i el PP." És fascinant pensar en la idea d'una rebel·lió que no vol forçar la realitat. Revolucionaris en el relat, prudents amb la realitat, bo i seguint aquell consell d'en Prim "Catalans, no correu tant que podríeu caure" (Per cert, Prim també va creure en la reforma d'Espanya i va morir escanyat).

És molt sorprenent que una de las Joana d'Arc de la inquisició que va separar "la gente" de la "casta", pateixi ara pel frontisme: "Quan es tensen les coses, hi ha molta gent que se sent dividida, gent que té molts vincles a una banda i l'altra, i que no vol triar un bàndol" És obvi que això només passa si es tracta de catalans i si la tria és la independència. Tot i així resulta ser una frase irritant. Com si els independentistes no tinguéssim "vincles a una banda i l'altra". Com si no ens hagués costat molt a molts arribar a aquesta conclusió. Com si prendre partit ens allunyés dels afectes i emocions.

Pius Pujades: «No som el problema»

Que no ens vinguin amb punyetes. Sabem perfectament quin és el problema. No cal que fem cada dia sumes i restes. Ens volen perquè paguem les seves factures. Tenen una màquina que consumeix molt més del que poden produir. Una màquina política basada en uns quants milions de vots captius que els asseguren –els asseguraven fins ara– la majoria a totes les institucions. Vots pagats amb subvencions indiscriminades, primes sense justificació, PER i rendes agràries assumits amb generositat, ERO fraudulents, injeccions comunitàries aplicades directament a la butxaca de les grans fortunes, obres faraòniques només explicables per les comissions que se'n deriven, targetes negres, crèdits amigables, rescats bancaris, càrrecs ben remunerats a totes les institucions...

Una màquina electoral que ha mantingut en el poder els dos grans partits espanyols, fins que la indignació popular els ho ha posat difícil. Ja es veurà com desencallen el mal pas de les darreres eleccions. Però entenguem que l'amic Rivera sembla prou disposat a falcar el sistema amb el seu partit joseantoniano. Però la màquina demana diners per funcionar, sempre més diners. D'on han de sortir les misses? No ho dic jo. Ho diuen tots els estudis publicats: a l'Estat espanyol només hi ha quatre comunitats autònomes que hi aporten més del que en reben. Casualment, ves per on, són, a més de Madrid –que juga amb els avantatges distorsionadors de la capitalitat–, Catalunya, València i les Balears. De manera que el greix necessari per tenir ben untada l'estructura bàsica del sistema polític espanyol el paguem nosaltres. I quan dic nosaltres vull dir els que parlem català. Enteneu que es posin com feres cada vegada que senten parlar d'independència? Ni referèndum, ni consultes, ni ofertes alternatives. No ho heu entès? Podem demanar el que vulgueu, la lluna i el cove. Però pagar, el que se'n diu pagar, ho hem de fer. Ens necessiten. Formem part indestriable del sistema. Només per protestar ja esdevenim problema.

Núria Bosch: «El perquè del deute de la Generalitat»

Freqüentment em trobo que la gent em pregunta per què la Generalitat és una de les autonomies més endeutades. Segons les dades del Banc d’Espanya de finals del 2015, Catalunya és la tercera comunitat amb un percentatge de deute respecte al PIB més alt, un 35,3%. La mitjana del deute autonòmic se situa al 24,2% del PIB.

Davant d’aquest fet, cal dir, en primer lloc, que la crisi econòmica ha afectat greument les finances de totes les autonomies. L’impost sobre transmissions patrimonials, que està cedit totalment a les comunitats autònomes, va caure en picat per la crisi del sector immobiliari, la qual cosa va afectar negativament les seves finances.

L’any 2000 la Generalitat tenia un endeutament del 8,3% del PIB, que va disminuir fins al 7,8% el 2007. Però a partir d’aquest any, l’últim de bonança econòmica, l’endeutament es dispara i quatre anys després, el 2011, ja assolia el 22% del PIB. Des d’aleshores ha anat creixent, però a una taxa inferior, fins a arribar al nivell actual, 35,3%. Aquest procés, amb més o menys intensitat, l’han experimentat totes les autonomies.

En segon lloc, el sistema de finançament autonòmic és molt deficient, i perjudica clarament Catalunya. Les dades de l’any 2013, les últimes oficials, mostren que aquest sistema va proporcionar a la Generalitat 2.075 euros per habitant, i la mitjana autonòmica és de 2.128 euros. El mateix sistema proporcionaria 2.298 euros per càpita si no hi hagués cap contribució a la solidaritat. En canvi, hi ha autonomies que disposen d’uns recursos per habitant molt per sobre de la mitjana, com ara Extremadura (2.572 euros), la qual només disposaria de 1.482 euros si no rebés recursos en concepte de solidaritat interterritorial. És obvi que hi ha d’haver solidaritat entre els territoris, però en el cas espanyol està mal dissenyada, és excessiva i arbitrària.

Acte de suport als ajuntaments investigats per l’Audiència espanyola, divendres 1 d’abril

L’Associació Catalana de Municipis (ACM), l’Associació de Municipis per la Independència (AMI), l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) i Òmnium Cultural volen mostrar el seu suport als ajuntaments, càrrecs electes locals i organitzacions independentistes assetjades judicialment amb la lectura d’un manifest aquest divendres, a les 11h, a la plaça del Rei de Barcelona. Alcaldes i regidors dels 280 ajuntaments investigats per l’AN i els presidents de les quatre entitats Miquel Buch (ACM), Josep Andreu (AMI), Jordi Sánchez (ANC) i Jordi Cuixart (Òmnium) mostraran en aquest acte el seu rebuig a la judicialització del procés sobiranista i demanaran que cessi la persecució que estan rebent els càrrecs públics i les institucions catalanes pel sol fet de promoure el dret d’autodeterminació del poble de Catalunya.

Més de 280 ajuntaments i altres administracions locals han aprovat mocions de suport a la Resolució 1/XI sobre l’inici del procés polític a Catalunya, aprovada pel Parlament el passat 9 de novembre. Inicialment, la Fiscalia de l’AN va denunciar cinc ajuntaments (Celrà, Girona, Igualada, Sant Cugat del Vallès i la Seu d’Urgell) acusats de rebel·lió i sedició per l’aprovació d’aquestes mocions. En el cas d’Igualada, Premià de Dalt i Sant Cugat, però, tres magistrats diferents de l’AN van arxivar les causes després d’entendre que es tractava de “posicionaments polítics en el marc de la llibertat ideològica i d’expressió d’aspiracions o anhels polítics”. Tot i aquests precedents, la Fiscalia ha continuat el seu assetjament al món local i va denunciar posteriorment els ajuntaments de Deltebre i Vic. A partir d’aquestes dues causes, el titular del Jutjat Central d’Instrucció número 2 de l’AN, Ismael Moreno Chamarro, ha obert una autèntica “causa general” contra el sobiranisme municipalista, tot obrint
investigacions a l’ACM, l’AMI, l’ANC i els més de 280 ajuntaments i altres corporacions locals que han aprovat la moció de suport a la Resolució 1/XI.

MANIFEST CONTRA LA JUDICIALITZACIÓ DEL PROCÉS SOBIRANISTA

DIA: Divendres, 1 d’abril de 2016

HORA I LLOC: 11.00 h, a la plaça del Rei de Barcelona

Ramón Cotarelo: «Un poble de sedicios@s»

"A hores d'ara, el govern de Madrid no serveix per a res excepte per posar pals a les rodes al català, i tampoc amb molt d'èxit"

Un incident diplomàtic aquesta setmana revela la idea que el govern espanyol es fa de les seves relacions amb el de la Generalitat, les seves veritables intencions i la seva indissimulada hostilitat. L'episodi, com sempre, deixa en ridícul al govern d'Espanya, el seu ministeri d'Exteriors, en mans d'un veritable incompetent, i la representació de l'Estat a Catalunya. Amb motiu de l'accident de Freginals, el primer ministre italià, Matteo Renzi, va aterrar en viatge privat a Reus. Vagi per endavant que, amb això, ja va fer més del que acostumen a fer els polítics del PP quan ocorren aquestes desgràcies, que no només no van al lloc dels fets, sinó que poden anar-se'n a un spa.

I no només no hi van, sinó que tracten d'impedir que hi vagin els altres. El govern va avisar la seva delegada a Catalunya perquè rebés Renzi a Reus, però no va fer el mateix amb el president de la Generalitat. Però Puigdemont, informat a temps, va acudir a l'aeroport en contra del desig de la Moncloa, que el va acusar de fer un "ús polític" de la visita de Renzi. Al marge de l'estupidesa que implica qualificar de "polítics" els usos d'un polític, com si fossin una cosa vergonyosa o impròpia, el fet és que si la visita era privada en sentit estricte, la primera que no pintava res allà era la delegada del govern.

I la prova és que, en adonar-se que la presència de Puigdemont l'eclipsava, es va esfumar remugant la seva disconformitat. El ridícul quedava servit: el govern de l'Estat no mana a Catalunya i, quan mana alguna cosa, es desmunta i ha de torar a posar-se en ordre a ell mateix. Però la seva intenció és òbvia: imposar-se sobre el govern de la Generalitat, arraconar-lo, no deixar-li prendre decisions en el seu propi àmbit de competències.Perquè si la visita de Renzi era privada i no d'Estat, la reacció davant de la visita no és cosa del govern central sinó de la Generalitat.

Oriol Jordan: «La Generalitat prepara la DUI en segon pla»

Avui, en plena festivitat de Pasqua hem rebut una actualització del desenvolupament de les principals estructures d’Estat: l’agència tributària, la de protecció social i la política exterior. Els departaments corresponents estan desenvolupant una feina que hauria de veure’s culminada d’aquí a aproximadament setze mesos. El més interessant de tot, és que la feina s’està fent, és a dir, que mentre l’opinió pública s’entreté a dir que les declaracions dels polítics sobiranistes es contradiuen entre elles, la gent dels departaments de la Generalitat destinades a construir el nou Estat, l’estan desenvolupant i deixaran Catalunya, efectivament, preparada per fer la Declaració Unilateral d’Independència. Mentrestant, els nostres representants públics ja s’encarregaran de marejar la perdiu i despistar Espanya.

Malgrat els entrebancs que posa l’Estat espanyol, la Generalitat està contractant personal, desenvolupant programes informàtics i planificant per tal de de tenir, com dèiem, la desconnexió a punt per donar l’ordre al Parlament de fer la DUI. Aleshores tot haurà de funcionar com una seda: des de la recaptació de tots els impostos, comptant els estatals com ara l’IVA, l’IRPF, etcètera, fins al pagament de les pensions que ens pertoquin, tot passant per haver fet els deures a l’estranger i rebre poc a poc el reconeixement internacional dels diversos Estats. En aquest punt tenim un gran equip treballant a consciència: Romeva, Mas, Altafaj, Jordi Solé i fins i tot l’ex eurodiputada socialista Maria Badia. Tots units fem força per construir el futur dels nostres fills.

Font: in.directe.cat

Nou vídeo: «4 anys d'ANC»

Joan Canadell: «La independència ja no està de moda»

Em va sobtar molt fa una mica més de dos anys quan una amiga que mai havia estat independentista em va dir: Joan, ara ja ho soc, és que està de moda… En el primer moment vaig sentir una il·lusió especial, recordant com als anys 2009-12 anàvem pels pobles fent presentacions i la gent ens transmetia més aviat pessimisme. En poc temps la truita s’havia girat, ara no només es veia possible, sinó que estava de moda! Però una reflexió més profunda em feia veure que era tan positiu com arriscat el fet que fos moda. Les modes son passatgeres, què passaria si al cap d’un temps deixés d’estar-ho? Sempre he dit que el que es fa independentista mai deixa de ser-ho, però podia passar que hi hagués gent que digués que ho era només perquè estava de moda? Perquè tothom en parlava, perquè es vivia un ambient festiu, d’il·lusió… Si et fas independentista perquè està de moda, pots deixar-de ser-ho per qüestions similars en el sentit contrari.

Han passat dos anys llargs i la independència sembla que ja no està de moda, més aviat el món sobiranista ha entrat en un bucle de cert desànim, i hi ha molta gent preocupada per això. De la mateixa manera que en aquell moment vaig pensar que no era bo que la gent abracés la independència perquè fos una moda, avui penso que no hi ha motiu per a la preocupació, ans al contrari. La independència ha deixat de ser una moda per ser una necessitat. Avui qualsevol persona amb quatre dits de front és conscient que Espanya està en plena decadència, no només econòmica, sinó també política i, sobretot, de valors.

Ho és en l’aspecte econòmic, com ho demostra que encara som el pitjor Estat de la UE en atur, juntament amb Grècia, amb la pitjor qualitat de l’ocupació i, sobretot, amb el pitjor atur juvenil. Què pot oferir un país així al futur dels seus ciutadans? Espanya no només no està de moda, sinó que cal marxar-ne si un vol tenir un futur decent per als seus fills.

Conferència «Què és i què no és una constitució» per Lluís de Carreras el 7 d'abril

Ignasi Planas: «La veritat»

«Ens trobem per tant davant d’un Estat que entén només una relació amb el poder: la força. I per contra un país com el nostre, tant poc avesat a aquesta actitud i que fa bandera exactament del contrari: el seny»

La veritat hauria de formar part del comportament de les persones.Segurament aquesta afirmació no serà gaire rebatuda, però el fet cert és que no a tot arreu és creu en la veritat de la mateixa manera.

A la tradició política castellana, per exemple, no importa la veritat i allò únic que es valora és guanyar, una conducta molt i molt diferent de la que podem trobar en els governs d’arrels anglosaxones o del nord d’Europa, on dir la veritat és un valor que els ciutadans exigeixen als seus governants.

Aquesta tebior davant la mentida dóna explicació a la conducta disciplinada de totes les institucions de poder espanyoles en el sentit de defensar per damunt de tot, fins i tot de la democràcia, un concepte unitari, centralista, tancat i exclusivista de l’Estat, una manera de ser i de fer que s’ha demostrat del tot ineficient en aquests últims segles d’història hispànica a l’hora de generar benestar a les persones, d’incentivar el progrés cultural, social i econòmic, la innovació, la modernitat, de fonamentar una ciutadania oberta, plural, responsable. Més aviat tot el contrari.

És un fet cultural doncs, arrelat a la seva manera de ser i alhora transversal en els partits majoritaris, que no dubten a copar les institucions, entre elles per exemple el Tribunal Constitucional, aconseguint ells solets deslegitimar aquest Tribunal fins al punt que els catalans ens hem decidit a prescindir-ne.

Bernat Ferrer: «Espanya seguirà pagant nòmines»

"Qui recapta els impostos dels catalans és l'Estat, i per això és conscient que no pot jugar a fons la carta econòmica en contra del procés"

"Cap tensió política justificarà que hi hagi un impagament en la Generalitat de Catalunya, perquè això seria molt negatiu. Per a Catalunya? No, per a Espanya." Més clar, impossible. Una frase per emmarcar. Per pròpia supervivència, l'Estat sap que no pot fer el ruc amb la caixa. Pot anar escanyant la Generalitat, però no la pot ofegar.

Qui va pronunciar el que possiblement és una de les asseveracions clau de tot el procés constituent català va ser ni més ni menys que el ministre espanyol d'Hisenda en funcions, Cristóbal Montoro, divendres de la setmana passada. Va fer-ho cap al tard. Com qui no vol la cosa. Aconseguint que passés prou desapercebuda. Però conscient que és la clau de volta de tot plegat.

Es miri com es miri, la Generalitat de Catalunya és un zero a l'esquerra en matèria de tributs. Qui recapta els impostos dels catalans és l'Estat, i precisament per això l'Estat és plenament conscient que no pot jugar a fons la carta econòmica en contra del procés. Perquè se li ensorra tot el castell de cartes.

L'Estat pot intentar posar els farmacèutics en contra de la Generalitat, pot saltar-se-la i pagar directament -i magnànimament- els seus proveïdors, pot acusar l'executiu Puigdemont de malversador, pot endarrerir pagaments "sine die"... Però, al final, ha d'acabar pagant. Perquè són diners que ha recaptat als catalans, i que serveixen per finançar serveis als catalans.

Acte «El Parlament s'apropa a la gent» amb Llach i Reguant l'11 d'abril

Josep Lluís Cleries: «Una trampa jurídica al servei de l'estat espanyol»

A la fi el Govern del PP complirà una sentència sobre el repartiment dels fons provinents del 0,7% de l’IRPF per a fins socials! La pena és que complirà la decisió judicial número 14 sobre aquest litigi entre l’executiu espanyol i la Generalitat. Les 13 restants les seguirà ignorant, com han fet des de la primera resolució dels alts tribunals espanyols, als quals tant veneren, quan els convé.

Què haguessin fet des de la seu del carrer Gènova de Madrid si el nostre Govern hagués ignorat 13 decisions judicials? Amb l'actual modificació de la Llei del Tribunal Constitucional podien promoure multes o la inhabilitació del responsable de l'incompliment. S'autoaplicaran les sancions i inhabilitacions d'aquesta legislació per als ministres que han incomplert les sentències? No, perquè els damnificats són Catalunya, el seu Govern i les entitats socials.

I el que és molt pitjor, els autèntics damnificats són persones en diferents situacions de greu vulnerabilitat atesos per organitzacions socials no governamentals d'àmbit nacional català, que deixaran de rebre aquestes subvencions. Aquest és el greu problema pel Govern de l'Estat espanyol, que són entitats socials catalanes! Una vegada més el Govern espanyol demostra la seva insensibilitat social. Prefereix no subvencionar aquests programes socials que atenen persones en situació de vulnerabilitat si ho ha de fer a través de la gestió de la Generalitat de Catalunya que és qui té la competència exclusiva en atenció social.

Roger Buch: «La República Catalana i el seu moment fundacional»

«La nova república molt probablement naixerà empeltada de la flaire de la democràcia radical, del control i dels equilibris reals entre poders»

L'independentisme porta mesos posant l’èmfasi en dibuixar els continguts del que serà el nou país. Diverses iniciatives criden a reiniciar el règim polític i a donar idees tant del que hauria de ser la Constitució de la República Catalana, com també d’aquells aspectes amb més pes simbòlic que constituiran el relat fundacional del nou estat. A l’hora d’omplir el contingut la nova república, de manera més o menys conscient s’estan seguint tres estratègies que si es complementen poden donar un resultat interessant.

En primer lloc conjurar-se per no reproduir tot allò de nociu que l’estat espanyol practica. Des la creació d’infraestructures poc eficients fins a l’existència mateix de la Corona, tot passant per l’aversió a la diversitat interna o fins i tot per temes simbòlics com l’obligació constitucional de sentir-se part d’una “pàtria indivisible i indissoluble”.

En segon lloc, importar tot allò de bo que fan altres països, que han experimentat i que els ha sortit bé, sigui el camp de l’educació, de l’organització de la salut, de la defensa o de qualsevol altre àmbit. Mirant el que funciona fora, per adaptar-ho a la pròpia realitat.

Finalment, en tercer lloc, la innovació pura en tot allò que es pugui. A diferència d’altres moments de la història, Catalunya ja no és un país endarrerit que en té prou d’anar copiant el que es fa Europa enllà amb uns anys de retard. Ara, es pot aspirar a fer propostes pioneres en molts camps de les polítiques públiques, com pot ser la gestió de la diversitat lingüística i cultural o la col·laboració amb el tercer sector, que poden constituir bones aportacions al món.

Víctor Alexandre: «L'absolutisme cínic de l'Estat espanyol»

No sé si ens hem aturat a reflexionar-hi, però és prodigiosa la facilitat amb què l'independentisme ha deixat orfe d'arguments el nacionalisme espanyol. Mentre Catalunya era un poble amb la consciència adormida -estabornida, n'hauríem de dir-, els col·lectius que defensaven el país actuaven per reacció a les constants agressions que arribaven de Madrid. Era sistemàtic: acció-reacció, acció-reacció, acció-reacció... Era un bucle pervers, perquè no sols feia que els col·lectius esmentats tinguessin una falsa sensació d'avenç, sinó que els neutralitzava mantenint-los entretinguts elaborant reaccions i respostes. Per entendre'ns: si cada cop que surts de casa per anar a un lloc caus en el parany d'aturar-te a discutir amb qui no vol que hi vagis, és obvi que se't farà de nit sense que hagis avançat ni un pam, i l'endemà, i l'altre, i l'altre hauràs de tornar a començar infructuosament fins que et moris.

Tanmateix, això s'ha acabat. Catalunya ha despertat i la seva presa de consciència ha desmuntat el parany. Ara és Madrid qui va a remolc de Catalunya, ara és el nacionalisme espanyol qui viu atrapat en el bucle de l'acció-reacció. I el més divertit és que no se'n pot sortir, perquè un Estat amb principis absolutistes se sent testosterònicament obligat a respondre enfurit davant cada acció assertiva dels catalans. És el viu retrat del caçador caçat. Per això, d'un temps ençà, el nacionalisme espanyol insisteix i insisteix a titllar els catalans de tot allò que és el viu retrat de si mateix. Talment com si un lladre es defensés titllant de lladre la víctima, o un franquista titllés de franquista un llibertari, o un totalitari titllés de totalitari un demòcrata. És ridícul i estèril, és clar, però d'allà on no n'hi ha, no en pot rajar.

Germà Capdevila: «Més afers exteriors»

El procés es mou, i molt, en el terreny on és més necessari, perquè és on es jugarà el partit del reconeixement internacional del nou estat català. Tot un exemple d'aquest fet es va posar de manifest fa pocs dies, quan el Congrés dels Diputats dedicava la seva primera votació, no pas a l'atur, a la crisi, als refugiats o als desnonaments, sinó a aprovar una declaració solemne a favor de la sacrosanta unitat d'Espanya i al rebuig a qualsevol referèndum a Catalunya. Heus aquí que en el mateix moment que ses senyories aixecaven la mà, el Comitè d'Afers Exteriors de la Cambra de Representants dels EUA mantenia una reunió on es discutia l'eventual independència de Catalunya. Per mostra, un botó: això declaraven dos dels ponents, el doctor Paul Williams i la professora Rebecca Grazier: “Si els catalans decideixen ser independents, buscaran el reconeixement internacional com a estat independent basats en la voluntat del seu poble, no pas en el que pugui preveure la Constitució espanyola.” Ahir, mentre la vicepresidenta espanyola renyava irada el govern català per haver ofert asil als refugiats, cinc diaris europeus publicaven una entrevista a Carles Puigdemont. El fracàs del bloqueig espanyol és evident. El Corriere de la Sera, com qui no vol la cosa, deixava anar que quan els cinc periodistes entraven al despatx del president, es van creuar amb qui sortia de la reunió anterior. Era l'ambaixador britànic.

Font: elPuntAvui.cat

Flagrant espoli social

Un cop més el govern espanyol s'ha sortit amb la seva i ha imposat la seva política recentralitzadora, en aquest cas en el repartiment del 0,7% de l'IRPF per a finalitats socials. Amb l'afany de burlar la jurisprudència fixada en tretze ocasions pel Suprem i el Constitucional, que reconeixien la competència de la Generalitat per distribuir aquest fons entre les entitats, l'executiu del PP va canviar, l'any 2013, la regulació del sistema de subvencions amb l'objectiu de deixar-ne fora els territoris i limitar exclusivament la distribució dels ajuts a entitats d'àmbit estatal.

La decisió unilateral de canviar les regles del joc demostra un
desconeixement flagrant de la realitat del teixit associatiu català i un menyspreu envers les entitats socials que treballen en programes adreçats a gent gran, infància, persones amb risc d'exclusió social... I el que és pitjor, deixa en una situació molt delicada una seixantena d'entitats que es finançaven gràcies a aquests fons i que deixaran de rebre uns 13 milions d'euros. Un cop dur per a les entitats, però sobretot per als milers de persones que atenen diàriament.

Es dóna la circumstància que Catalunya, en una clara mostra de la importància que la societat dóna a la feina que fan les entitats, és el territori que més recapta amb la casella del 0,7%, amb una aportació de 54,4 milions el 2015, dels quals en va rebre 30,8. Estem, doncs, davant d'un nou espoli, en aquest cas no només econòmic sinó també social. Si ja abans se'ns retornava
menys del que recaptaven, ara encara serà pitjor, amb l'agreujant que els més perjudicats seran els més dèbils. Una prova més que cal avançar per desconnectar i poder gestionar els nostres recursos.

Font: elPuntAvui.cat

Vicenç Villatoro: «Hi ha un esforç obsessiu per ‘xapar’ Exteriors»

Acoso y derribo, en diuen en castellà. El govern espanyol i les forces polítiques afins consideren una prioritat fer un placatge, com els de rugbi, a la política exterior del govern català. Immobilitzar-la d’entrada i després ja en parlarem. Per això hi ha recursos amb un fonament jurídic escàs, que no tindrien de natural gaires possibilitats de prosperar -però que aconsegueixen la suspensió immediata-, que porten al judici del Constitucional no ja decrets i lleis, sinó declaracions de premsa o parlamentàries, com si les opinions poguessin ser suspeses. L’obsessió porta a recórrer coses que fa anys que s’estan fent, i que ara figura que es descobreixen amb gran escàndol. O actuacions que fan totes les comunitats autònomes, però que només es recorren en el cas de Catalunya. El grau d’obsessió només pot tenir una explicació: l’Estat creia que la batalla política desigual en l’àmbit internacional la tenia guanyada sense baixar de l’autocar. I resulta que no. (El debat en la comissió d’afers exteriors del Congrés dels Estats Units sobre el cas català n’és una prova.) L’equip que no guanya demana ajuda a l’àrbitre per immobilitzar el contrari. A veure què fa l’àrbitre. A veure si fa d’àrbitre o de jugador.

Font: ara.cat

Ferran Mascarell: «L'imperatiu democràtic»

"Qui s'omple la boca de democràcia però nega un referèndum no és un demòcrata"

Recordo haver-li llegit o potser escoltat a l'enyorada Montserrat Roig que això de la democràcia és un aprenentatge i que la millor manera de construir-la és practicant-la cada dia i en tots els detalls de la vida. Em ve al cap aquesta sentència cada cop que escolto els mandataris polítics dels partits d'àmbit espanyol pontificar sense rubor, una vegada i una altra, que a Catalunya no es podrà fer mai un referèndum per a determinar el seu futur polític. Ho diuen així i es queden tan amples. Ho expressen pràcticament amb les mateixes paraules les principals figures del Partit Popular, del Partit Socialista Obrer Espanyol o de Ciutadans.

Paradoxalment, els mitjans de comunicació i gran part de l'opinió pública ho donen per bo. Avalen, per tant, l'autoritarisme que suposa negar l'imperatiu democràtic. Paradoxes del nostre temps. Els líders elegits democràticament neguen el mètode democràtic per a resoldre les diferències polítiques entre Catalunya i Espanya. Encapsulen per tant el problema polític en l'àmbit de la no política, en l'àmbit, doncs, de l'autoritarisme i la irracionalitat. Malmeten el sentit de la política i destrueixen el sentit de la democràcia.

Ens trobem, doncs, davant de la principal paradoxa espanyola. Els seus líders polítics més destacats neguen l'argument fundacional que qualsevol demòcrata s'hauria d'afanyar a defensar: l'aplicació de l'imperatiu democràtic davant de qualsevol tipus de problema polític. Negant-lo proclamen la seva predilecció per la pitjor política possible, la que nega el mètode democràtic.

Vicent Partal: «Les fronteres només es podran moure amb signatures o amb urnes»

«Aquella època en què Espanya afirmava que si proclamàvem unilateralment la independència no ens faria cas ningú ja és molt lluny.»

Apunteu la frase, que és important. La va pronunciar la setmana passada el ministre d’Afers Estrangers de Dinamarca, Kristian Jensen, a Washington, en una conferència internacional sobre Crimea. Parlava de Crimea, però es va encarregar de deixar ben clar que parlava de les fronteres en general. I es va referir explícitament a Catalunya. Cal recordar que el parlament del seu país va emetre una històrica declaració demanant diàleg entre Catalunya i Espanya sobre la independència. I a Washington, com a cap d’una de les diplomàcies més avançades del món, va fer el pas de teoritzar: ‘Les fronteres només es podran moure amb signatures o amb urnes.’ En realitat, va dir això, en anglès: ‘Borders can only be moved by pen and ballot.’ M’he permès la llicència de traduir ‘ploma’ per ‘signatura’, perquè es tracta d’això.

De la definició, en remarque dues implicacions. La primera és òbvia: les fronteres es poden moure. I la segona emfasitza el mètode: o per un acord bilateral –signatura o ploma– o per una votació democràtica. No s’hi val res per a moure-les ni tampoc per a mantenir-les, contra la voluntat expressada a les urnes.

Despús-ahir també al Congrés dels Estats Units hi va haver un intens debat sobre aquesta qüestió i, novament, Catalunya en va ser la protagonista destacada. Ho dic perquè siguem conscients tots plegats de la importància d’això que passa ací. D’això que protagonitzem.

Jofre Llombart: «Inspeccions»

L'any 2015 les inspeccions fiscals a Catalunya van augmentar un 45% respecte al 2014. L'any 2015 les inspeccions fiscals a Espanya van augmentar un 8% respecte al 2014. Gràcies a aquest augment, a Catalunya es van fer aflorar un 7% més de diners no declarats respecte al 2014. Gràcies a aquest augment, a Espanya es van fer aflorar un 27% més de diners no declarats respecte al 2014. És a dir, a Catalunya, a més inspeccions menys diners. És a dir, a Espanya, a menys inspeccions més diners. Amb aquestes dades (font: Agència Tributària, Ministeri d'Hisenda), queda clar que no és precisament a Catalunya on queda més bossa de frau fiscal per buidar. A Catalunya han augmentat les inspeccions i, malgrat aquesta voracitat, la quantitat aflorada no és proporcional a les revisions fetes. I en canvi, a Espanya, és al contrari. Dit d'una altra manera, si a tot l'Estat els inspectors haguessin tingut el mateix entusiasme que amb Catalunya, el diner negre detectat s'hauria triplicat. No és la primera vegada que Catalunya lidera el rànquing d'inspeccions fiscals. Entre els anys 2004 i 2011 ho va fer de manera ininterrompuda. I hi va haver una punta l'any 2006, curiosament quan hi havia un altre debat territorial amb Catalunya: el debat de l'Estatut. Aquell any van ser unes 7.000 inspeccions. Aquest 2015 han estat 17.600, més del doble. Que d'aquestes paraules no se n'interpreti una disculpa cap als defraudadors fiscals. Sigui amb l'èmfasi que sigui, només el 2015 i només a Catalunya, l'Agència Tributària va fer sortir 2.127 milions d'euros. Amb aquests diners que es van fer sortir després d'haver-los intentat amagar, els catalans s'haurien pogut pagar 8 vegades el pla de xoc social pactat entre Junts pel Sí i la CUP. És clar que, en total, a l'Estat espanyol s'han fet aflorar vora 16.000 milions d'euros, una xifra similar a la que es calcula que està fixat el dèficit fiscal d'Espanya vers Catalunya. Només que s'escuri una mica més, a Espanya no li faria falta l'excés de contribució financera dels catalans per mantenir tot l'Estat.

Font: elPuntAvui.cat

Antoni Bassas: «La presa de pèl de la comoditat de Catalunya»

CADA COP QUE SENTO un polític espanyol parlar (amb més o menys bona intenció) de buscar la manera que Catalunya se senti còmoda a Espanya, no puc evitar imaginar-me un votant espanyol que pensa (amb més o menys bona intenció) que els catalans som, definitivament, uns ploms insuportables, perquè això de buscar un encaix còmode (com el que va a buscar un coixí) no es diu de cap altra comunitat. Això de la “comoditat” de Catalunya sona a caprici, a tracte de favor, a criatura aviciada.Però el pitjor és que és el món al revés, perquè la mà que t’escanya financerament, el jutge que et diu “Si me hablas en catalán suspendo el juicio” o que processa el teu president per posar les urnes, et diu a continuació: “Va, pesat, què podríem fer perquè estiguessis a gust?” Au, vinga.

Font: ara.cat

Vicent Partal: «Certament, Espanya és un país estrany…»

L’obsessió nacionalista espanyola, com totes les obsessions humanes, no s’entén de raons. Ni de lògica. A qualsevol país normal, amb polítics assenyats, un debat com el que hi hagué ahir a Madrid simplement l’haurien evitat. Per prudència, ni que fos. Perquè convindreu amb mi que la conseqüència del vot que el PP va forçar ahir ens regala un titular fantàstic. ‘Prop de dues terceres parts dels diputats catalans a Madrid voten contra una moció que defensa la unitat d’Espanya.’ Aquestes són les xifres: 29 voten contra la moció i només 18 a favor.

En un país sensat, en un país on la política no fos una simple cacera del contrari i on el nacionalisme d’estat fos alguna cosa més que una eina de coacció violenta a mans del partidisme, ningú no tindria l’acudit de forçar una votació que donàs aquest resultat. Perquè, objectivament, els perjudica. Qualsevol ambaixador, periodista, acadèmic o persona mínimament interessada en la qüestió, quan li expliquen que al congrés espanyol s’ha presentat una moció contra el procés independentista català, demanant el suport a la unitat d’Espanya, preguntarà de seguida: ‘I què han votat els diputats catalans?’ I la resposta serà que han votat que no. En massa. Què hagen votat els diputats murcians, extremenys o madrilenys, amb tot el respecte, ací no compta. La cosa és què han votat els catalans. I ahir –encara no m’ho crec– Ciutadans i el PP van decidir de regalar-nos una victòria històrica.

Jose Rodríguez: «Barcelona capital Madrid»

«A Madrid pensen que volem poder, quan el que volem és llibertat. Els costa acceptar que volem mirar el món pel nostre compte»

Hi ha articles que són reveladors de la mentalitat, cosmovisions i valors polítics de l’autor. Aquest article d’El Español sobre Catalunya n’és un exemple. Expressa molt bé el pensament d’una nova fornada de progressistes hispans que es mouen prop de l’òrbita del PSOE i de Ciutadans. Aquest pensament no és nou i no es diferencia gens en l'essencial del que pensa una part important de la intel·lectualitat espanyola sobre Catalunya. Els elements que transmet sorprenen qualsevol català que no comparteixi els valors del nacionalisme banal espanyol, sigui independentista, federalista o netament internacionalista.

Des de Madrid (com a símbol d’aquesta intel·lectualitat hispana) no s’entén que es pugui veure el món sense necessitat de passar per la capital del regne.Creuen que el repte sobiranista català se soluciona oferint més quota de poder de l’estat espanyol, com si fos una negociació del peix al cove que ja hem superat. No arriben a imaginar que allò que uneix un federalista i un independentista és que tots dos volen debilitar la capacitat de l’estat espanyol d’exercir el seu poder a Catalunya. Tant els federalistes com els independentistes volen allunyar el poder de Madrid del nostre autogovern, que sempre ha frenat la nostra capacitat de generar activitat econòmica i que ens inhabilita les nostres lleis.

A Madrid pensen que volem poder, quan el que volem és llibertat. Els costa acceptar que volem mirar el món pel nostre compte, que els nostres interessos regionals passen per l’eix de l’Ebre, la conca mediterrània i el Pirineu. Ens interessen molt més els ports de València, Algesires, Gènova o Marsella que una nova pista a l’aeroport de Barajas o teixir una xarxa d’AVE al voltant de la capital de l’estat; fem molts més negocis amb el midi francès que amb la Meseta. D’Espanya ens interessa molt més Saragossa o València que Madrid o Lleó. Aquesta realitat és la que es neguen ni tan sols a plantejar-se.

Manifestació «Units contra el racisme» el 19 de març

Ramon Tremosa: «Ports: Europa derrota la gran coalició PP + PSOE + C’s»

El 8 de març el Parlament Europeu (PE) va aprovar un reglament de ports que imposa l’autonomia portuària a Espanya, i va fer costat així a una reivindicació històrica dels ports catalans. Aquest reglament, norma europea d’obligat compliment i de literal transposició a la legislació de cada país de la UE, va ser aprovat per 451 vots a favor, 243 en contra i 18 abstencions, tot i el vot contrari del PP, el PSOE i C’s i els esforços de la diplomàcia espanyola.

Espanya i Itàlia són els únics països europeus on els ports no tenen autonomia per fixar les seves tarifes portuàries (que són fixades pel govern central iguals per a tots, cosa que impedeix la competència a través dels preus dins del país) i on els ports amb beneficis estan obligats a transferir-ne una part als ports deficitaris del país (subsidis creuats entre els ports d’un país que són contraris a la normativa d’ajuts d’estat europea).

Deu anys després del nou Estatut de Catalunya, que va fracassar en l’intent de guanyar l’autonomia portuària, la UE (Comissió, Parlament i Consell) vol estendre les millors pràctiques portuàries a tots els estats membres i vol establir i garantir un terreny de joc anivellat (“ level playing field”) que estimuli la competència i la complementarietat entre els ports atlàntics i mediterranis en benefici de tot Europa (avui els ports mediterranis només són ports locals, serveixen només el seu hinterland local per falta de connexió ferroviària amb els mercats europeus: només els ports del nord són portes de comerç europeu). A tot el món desenvolupat, gràcies a la gestió individual ja sigui pública, privada o mixta, els ports obtenen beneficis i són autèntiques locomotores de l’economia local.

La independència financera dels ports és la que va permetre a Alemanya trencar, ara fa 40 anys, el monopoli ferroviari que Deutsche Bahn tenia en el tràfic de mercaderies, que resultava molt ineficient. Gràcies a la capacitat inversora que els donava poder gestionar en exclusiva els seus beneficis, els ports d’Hamburg i Bremen van ajudar a crear companyies alternatives per competir amb Deutsche Bahn.

Víctor Alexandre: «La 'crisi de convivència' de Meritxell Batet»

No és pas perquè sigui mentida -que ho és-, ni tampoc perquè denoti una vergonyosa aridesa argumental -que també-, la raó per la qual resulta patètica la cantarella sobre la terrible crisi de convivència a Catalunya arran del Procés, sinó perquè mostra descarnadament els principis autoritaris i absolutistes dels qui la propaguen, que són PP, PSOE i Ciudadanos. Ho veurem analitzant les paraules que Meritxell Batet, diputada i secretària d'estudis i programes del PSOE, i membre de l'equip negociador per a la investidura de Pedro Sánchez, va dir dies enrere al programa Via Lliure, de RAC1, en ser entrevistada per un excel·lent Xavi Bundó. En el decurs de l'entrevista, en aparèixer el tema de la "crisi de convivència" que Pedro Sánchez repeteix a tort i a dret, Batet va respondre això:

• Batet: "A Catalunya hi ha més dificultats per pensar i per parlar. Sobretot de determinats temes. És a dir, allà on mai no hi havia hagut conflicte, per exemple dins les famílies o en l'entorn de la feina, sí que hi és. No sé si és una crisi de convivència, en tot cas sí que hi ha un tema que enrareix les relacions, i jo crec que això no és bo per a una societat."
• Presentador: "Quan diu que costa parlar de determinats temes, què vol dir? Hauríem de ser més explícits en això, perquè una "crisi de convivència" és un argument molt gros. Quan diu "dificultat de parlar", què vol dir exactament?"
• Batet: "Doncs que hi ha temes que generen conflictivitat en les relacions personals. És a dir, que comences a parlar i en lloc de parlar en un to serè i exposar punts de vista que poden ser diferents, i arribar a acords, o no arribar-hi, i cadascú seguir pensant el mateix, doncs hi ha determinats temes que el que generen és un conflicte entre amics o entre treballadors d'un mateix lloc o amb familiars."
• Presentador: "I això en el debat sobre Mariano Rajoy i Pedro Sánchez, o sobre Pedro Sánchez i Pablo Iglesias, no es produeix, oi?"
• Batet [incòmoda]: "Bé..., estem parlant de la societat..."
• Presentador: "Estem parlant de famílies en què el fet que el pare sigui del PSOE i el fill de Podemos, no genera el mateix debat, oi?"
• Batet [incòmoda]: "Bé..., vostè m'ha preguntat per una qüestió concreta, i jo visc a Catalunya part del meu temps i això sí que ho he detectat. És a dir, hi ha una major dificultat, com a mínim en els entorns en què jo em moc, que poden ser molt diversos, des de la universitat fins al familiar, passant pels veïns. Sí que es produeix aquesta qüestió, que és diferent a temps anteriors.

Xevi Xirgo: «Què faràs, Margallo?»

El ministre Margallo, que ja saben vostès que és aquell ministre que ens ha vaticinat que un dia o altre vagarem indefinidament per l'espai sideral, va tornar ahir a donar mostres que és una persona intel·ligent. El ministre d'Exteriors espanyol (en funcions, que ara a Espanya tot és en funcions) va descobrir ahir que el govern català, tot i que ha canviat el nom a la conselleria d'Exteriors de Raül Romeva, continuarà fent la seva en aquest terreny. “Llamarle a un líquido leche o sustancia lactosa no parece que cambie la situación, porque el problema no es el nombre sino la cosa”. Margallo dixit. Fantàstic, ministre. Has descobert, finalment, que el govern català continuarà fent acció exterior passi el que passi, es digui com es digui la conselleria d'Exteriors; es digui d'Exteriors, com es deia abans, o es digui, com es diu ara, conselleria d'Afers i Relacions Institucionals i Exteriors i Transparència. Molt bé, Margallo. I molt astut en adonar-te que el que està fent el govern català és, senzillament, intentar guanyar la batalla a l'exterior. Perquè és evident, com vas dir ahir, que “un estat existeix quan se'l reconeix com a tal” i que el problema “no és el nom sinó la cosa”. I nosaltres som la cosa. Molt bé, ministre. I ara jo em pregunto: i què faràs, Margallo, a final de mes, quan el president Puigdemont se'n vagi a París, com s'ha anunciat, a fer una conferència política en una universitat que, a més a més, li presenta l'exprimer ministre italià Enrico Letta? Puigdemont oferirà un sopar a empresaris catalans instal·lats a la capital francesa i, entre d'altres actes oficials, inaugurarà l'exposició de Miquel Barceló sobre l'art de Ramon Llull a la Biblioteca Nacional de França. Tens raó, Margallo. L'acció exterior el govern català la continuarà fent independentment de si hi ha una conselleria o no, i de si aquesta és “llet”, “substància lactosa”, o el que dictamini el TC. Us han tornat a fintar, ministre, i ho faran les vegades que calgui. Els ministres catalans viatjaran pel món, i això no ho podreu aturar, i els diaris internacionals continuaran demanant-los entrevistes, a ells i al president. Què faràs, Margallo, per evitar-ho? Què fareu?

Font: elPuntAvui.cat

Junqueras: «Espanya no podrà actuar de forma unilateral contra la independència»

L'economia va bé, malgrat les enormes dificultats. Aquest és el primer missatge que el vicepresident i conseller d'Economia, Oriol Junqueras (Barcelona, 1969), vol deixar clar. Però l'Estat és qui administra l'esforç fiscal dels catalans. I aquí comencen els problemes que van sorgint en cascada: la compensació per les bestretes calculades a la baixa que arriba massa tard, els venciments del deute, els interessos del FLA... Uns problemes que, a més, es veuen atiats pel desafiament polític que Catalunya planteja a l'Estat espanyol i davant del qual, el vicepresident assegura que l'Estat no podrà donar una resposta unilateral. Haurà d'escoltar la UE i els mercats financers.

La marxa del procés sobiranista sovint preocupa en sectors econòmics i empresarials. Quin clima ha trobat en els contactes que hi ha mantingut com a vicepresident i conseller d'Economia?
Els primers contactes són molt positius. Els sectors econòmics són conscients que l’economia catalana, malgrat les enormes dificultats, funciona molt bé. El 2015 vam créixer a un ritme del 3,4%, el creixement més gran de l’última dècada. L’últim trimestre, el 4,1%, molt per sobre del creixement mitjà de la UE.

Com s’ha trobat les finances de la Generalitat i quines perspectives hi ha?
Provant de resumir-ho molt, la situació és la següent: tenim una economia que creix, i molt; tenim un esforç fiscal de la societat catalana també creixent; hi ha una recaptació fiscal elevada. N’hi hauria prou, per fer front als reptes que tenim? Clarament, sí. Malgrat això, la salut de les finances públiques és molt dolenta.

A què ho atribueix?
Qui recapta els impostos i els posa a disposició de la societat no són les institucions públiques catalanes sinó l’Estat espanyol. Això fa que no hi hagi una correspondència directa entre el teixit productiu, l’esforç fiscal i la disponibilitat d’aquest esforç. Els ingressos de les institucions públiques catalanes vénen determinats per algunes decisions del ministeri d’Hisenda, que és qui recapta el 95% dels impostos que paga la societat catalana.

Germà Capdevila: «Substància lactosa»

El ministre García-Margallo, un dels grans impulsors de la desconnexió entre Espanya i Catalunya, va declarar ahir, en referència al canvi de nom de la conselleria de Raül Romeva: “Dir al líquid que està en una ampolla llet o substància lactosa no em sembla que canviï les coses.”

Mai no agrairem prou a Margallo l'esforç que fa per internacionalitzar el cas català. No passa desapercebut a les cancelleries de mig món que el ministre espanyol que més parla de Catalunya no sigui pas el d'Interior, o el d'Hisenda, o el d'Economia, sinó el d'Exteriors. El govern de l'Estat no es cansa de repetir –i de fer repetir als funcionaris europeus més amics– que el cas català és un afer intern d'Espanya. Tan intern que, ves per on, qui més en parla és el ministre d'Afers Exteriors.

En aquestes darreres setmanes, s'ha estès la sensació que el govern català ha afluixat el pas, que el procés s'ha mig aturat, que no s'aproven lleis ni es fan passos concrets que es puguin impugnar obertament als tribunals. Això és precisament el que posa més nerviosos a Margallo i tota la resta. Saben que s'estan fent coses, que l'aparell es mou sense pausa per fer realitat el compromís de posar el país a les portes de la independència d'aquí a 16 mesos, i alhora no poden fer res per impedir-ho. És el moment clau de tot plegat. Cal astúcia, cap fred i pols ferm. El seu neguit creixerà, i és aleshores quan faran un pas en fals definitiu.

Font: elPuntAvui.cat

Xavier Diez: «Espanya, capital Ankara»

Germà Bel, per fer entendre la idea de poder de les elits espanyoles, va fer servir la comparació amb la cosmovisió centralista de l'Estat francès. Es tracta de l'obra Espanya, capital París, en què alerta del malbaratament econòmic de l'alta velocitat amb l'objectiu polític d'establir una estructura jeràrquica en què Madrid tractava d'esdevenir el centre polític i econòmic, l'alfa i omega d'Espanya. Des d'una perspectiva geopolítica, no li falta raó a l'economista d'Alcanar. Històricament, Espanya s'ha emmirallat en el despotisme borbònic i la seva reconversió posterior jacobina. Tanmateix, com ja va assenyalar Borja de Riquer en una polèmica tesi, Espanya, més que imitar, ha acabat fent una fotocòpia de baixa qualitat de les estructures polítiques i administratives de França, en què els titulars de l'Estat han estat incapaços de seduir la ciutadania, o de bastir institucions mínimament eficaces o legitimadores.

És recomanable llegir l'esclat de l'independentisme català (i probablement, a mig termini, el basc i altres) com un problema d'obsolescència espanyola. Si bé des del segle XIX es parlava de les “dues Espanyes” per explicar els defectes estructurals de l'edifici espanyol, la crisi del règim del 78 no deixa de manifestar que el cinquè país en població de la UE pateix greus disfuncions que el fa inviable com a nació. Analistes com Daren Acemoglu i James A. Robinson, en la seva obra Per què fracassen els països dedicava un dels primers capítols a analitzar Espanya com a una nació fallida. El llibre, un dels grans impactes editorials recents, cisellava un terme que ha fet fortuna: “elits extractives”.

El cas espanyol esdevenia un paradigma de com unes elits vinculades al pinyol dur del poder, incapaces d'establir un projecte productiu, es dedicaven a parasitar les estructures polítiques i econòmiques del país, al llarg de generacions, fins a fer-los fracassar.

Xerrada «Catalunya, proposta empresarial de futur» el 17 de març

Dijous, 17 Març, 2016 - 19:00

Sala d'actes de la seu de l'ANC, carrer Marina 315

Us presentem la pròxima sessió dels Dijous Sectorials que anirà a càrrec de l’Assemblea Sectorial d’Empresaris.

Francesc Sánchez Benas, coordinador de la Sectorial d'Empresaris per la Independència (ExI), Montserrat Rosell, empresària i vocal de la Junta d'ExI i Francesc Heredia, empresari i secretari de la Junta d'ExI seran els ponents encarregats de conduir la xerrada i el debat posterior que s’articularà sota el títol: ‘Catalunya, proposta empresarial de futur’.

Podeu recuperar totes les sessions que s’han fet fins al moment en el següent enllaç:
https://www.youtube.com/playlist?list=PL2pOmhlcZT6bJV01jAoaNVppRC4bNeGba

Els Dijous Sectorials neixen amb la intenció d’ampliar i millorar el nostre argumentari, compartint la feina que estan duent a terme les Assemblees Sectorials. L’assistència és lliure i oberta a tothom. Recordem que totes les sessions es podran seguir en directe a través del canal d’streaming que s’habilitarà en el següent URL: http://www.assemblea.cat/directes

En cas de tenir algun dubte o suggeriment adreceu-vos a la següent adreça electrònica:

sectorials@assemblea.cat

Ferran Mascarell: «L'Estat embalsamat»

Vaig decidir no fixar-me en les reminiscències arcaiques de l'hemicicle. No m'importava l'estil o la vestimenta dels intervinents. Més enllà de la fullaraca, tractava d'esbrinar quina era la idea política bàsica, el relat de fons, en què encartaven cadascuna de les seves paraules, de les seves aparents certeses. Res de nou. La crisi espanyola es fonamenta en la permanència de les idees arcaiques sobre l'Estat que mantenen impertèrrits els líders de l'espanyolisme.

Transpiren tradicionalisme. Defensen l'Estat espanyol en la seva formulació heroica. Destil·len ideologia covada, depassada. Molt poca ciència política. La política espanyola, de dretes i d'esquerres, segueix encapsulada en el passat. No volen entendre que el futur immediat exigeix que els Estats siguin diferents. No semblen disposats a encarar-ho.

Deixo de banda, de moment, a Pablo Iglesias. Els altres -Rajoy/Soraya, Pedro i Alberto, com diuen per Madrid- estan enrocats en un motllo d'Estat exclusiu i excloent, autoritari i escassament democràtic, castellanitzat i homogeni. Arcaic i corporatiu. La seva idea de referència és que les bases funcionals de l'Estat espanyol són immodificables. No poden ser canviades i qui ho pretengui haurà de passar pels jutjats. Les seves filigranes conceptuals expressen sense pudor l'absurda idea que l'Estat espanyol és immutable pels segles dels segles. L'espanyolisme ha embalsamat l'Estat. Ha momificat l'instrument que els pobles hem inventat per donar resposta a les nostres necessitats col·lectives.

És extraordinari! Els humans estem a punt d'acceptar que el clima està canviant per molt que ho faci de manera aparentment imperceptible; però els polítics espanyols no estan disposats a acceptar que l'Estat pugui canviar. No volen entendre que justament la seva resistència als canvis -a la destrucció creativa de les velles estructures- és el que ha condicionat sistemàticament el progrés d'Espanya. És el que ha allunyat a Catalunya. I és el que impedeix la seva pròpia justificació davant els ciutadans catalans i també espanyols. Per dir-ho a la inversa: la defensa numantina que les elits estatals han fet de les envellides estructures estatals ha fet fracassar la seva España. I ha impedit un possible Estat integrador que en diversos moments de la història molts catalans han considerat.

Mònica Sabata: «L'Espanya que decideix i que no deixa decidir»

Si parlem del dret a decidir, és evident que Espanya està dividida en dues posicions molt concretes. Hi ha una Espanya que defensa que s'ha de poder exercir el dret de decidir i n'hi ha una altra que es nega -rotundament- a facilitar que Catalunya pugui decidir res. Aquests darrers guanyen per golejada i em temo que no canviarà res ni ara, ni en els propers dies, ni mai. L'Espanya que decideix i no deixa decidir a ningú més controla els màxims estaments de l'estat i controla també les instàncies que generen relat. És evident que no té cap intenció d'assumir una reforma territorial que no passi, si de cas, per una nova centralització del poder a la capital.

L'Espanya que decideix i que no deixa decidir està ben representada als dos principals partits clàssics espanyols. El bipartidisme, malgrat que hi hagi qui vulgui esborrar-lo del mapa, controla a la perfecció el discurs de l'statu quo que defensa a cor què vols la unitat d'Espanya. Encara que al primer i al segon debat d'investidura de Pedro Sánchez la qüestió del referèndum a Catalunya sobrevolés la cambra en cada intervenció, el PSOE i el PP van coincidir a negar aquesta possibilitat. Malgrat els escarafalls de Podemos, la majoria, diguem-ne, constitucionalista, nega l'exercici de la democràcia que el 80% de la ciutadania catalana reclama. Per tant, esperar res d'Espanya és, senzillament, un miratge.

Però l'Espanya que decideix i no deixa decidir té bons aliats en l'anomenada societat civil. Cándido Méndez, per exemple, que ha estat secretari general de la UGT durant més de vint anys, va afirmar no fa gaire que "cal escapar de polítiques populistes que busquen separar perquè no és el moment de crear murs ni a Espanya ni a Europa ni enlloc". És una afirmació extreta del seu comiat. La crida a la unitat d'Espanya és un dard enverinat a la candidatura de Josep Maria Álvarez, un català que lluny de ser un maulet ha sabut entendre que els països moderns només es poden governar per la via del respecte del dret de les persones a decidir el seu futur. Així doncs, sembla que l'elecció del futur secretari general de la UGT també estarà condicionada a la posició que es tingui sobre el dret de decidir.

Carme Forcadell: «Tresors del país»

Fa quatre anys, el 10 de març del 2012, va néixer l'Assemblea Nacional Catalana, un projecte col·lectiu que deu la seva transcendència al treball incansable de milers de persones arreu del país. Sense l'ANC és impossible explicar bona part dels canvis que ha viscut la societat catalana els darrers temps, amb mobilitzacions multitudinàries i absolutament pacífiques. L'Assemblea és un exemple, més enllà dels legítims interessos i objectius de cadascú, de com incidir democràticament en la cosa pública des de la societat civil.

I com l'ANC, són milers i milers les entitats, les organitzacions i els moviments socials existents al país que conformen un teixit associatiu viu i ple de dinamisme. Malgrat la diversitat d'àmbits i les múltiples perspectives des de les quals enfoquen la seva lluita, totes tenen un punt en comú: la voluntat de millorar la vida de les persones.

Entitats que lluiten per posar fi a la pobresa energètica i els desnonaments, associacions que treballen per la llengua i per la cultura; ateneus que donen vida als barris; moviments que treballen per fer del món un lloc més just; juristes que treballen per defensar els drets dels menors immigrants, i un llarg etcètera. Ens omplen d'orgull com a ciutadans i, a la vegada, ens posen, als representants públics, en alerta, ja que la seva existència respon, en ocasions, a la incapacitat o a la lentitud de les administracions per donar respostes satisfactòries a les necessitats i els problemes de la gent.

Aquest mateix dimecres, Teresa Crespo, portaveu de la Plataforma Pobresa Zero –que integra més de 3.000 entitats del país–, ha intervingut en el ple monogràfic d'emergència social que es du a terme al Parlament. Això ha estat possible gràcies a la modificació del reglament de la cambra en aplicació de la llei de transparència, accés a la informació pública i bon govern. Una mostra de com el Parlament s'obre cada vegada més a la ciutadania i, alhora, de com el teixit associatiu enriqueix l'activitat parlamentària, ja sigui amb l'impuls d'iniciatives legislatives populars, amb propostes als grups parlamentaris, o tot compartint experiències i coneixements en les comissions.

Xerrada «Procés constituent: de què es tracta?» amb Rabell, Serra i Rovira el 15 de març

El barri es mobilitza! Assemblea oberta recuperem el Niza el 16 de març

Benvolguts / Benvolgudes,

Des de la Plataforma Recuperem el Niza us animem a participar a la primera Assemblea Oberta de la Plataforma el proper dimecres 16 de març a les 19.30 h al Centre Cívic de la Sagrada Família. L’objectiu és que tothom en surti informat de l’estat de la situació i puguem debatre un pla d’actuació conjunt de cara als propers mesos.

Com sabeu, el procés de recuperació del Niza està sent feixuc. Per la via institucional, està sent complicat pressionar la promotora Cel Urbà perquè cedeixi l’espai. Aquesta promotora ja està pagant la hipoteca de l’espai i, davant les demandes de l’Ajuntament d’apropiar-se’n, ha fixat el desorbitat preu de 12 milions d’euros.

D’altra banda, les mobilitzacions al carrer no estan responent a la urgència del moment. Tot i que el passat 21 de febrer es va celebrar una manifestació per exigir l’apropiació popular tant del Niza com de la Henkel, des de la Plataforma creiem que cal augmentar la pressió.

La necessitat d’un espai popular al barri des d’on crear espais alternatius i fora dels cercles de control del poder és evident. Cal, però, que totes les entitats i les persones que en formen part ens unim per pensar conjuntament com fem partícips d’aquesta necessitat tots els veïns i veïnes del barri, ja que sense aquesta força i unitat popular no aconseguirem l’espai.

És per això que us demanem que hi reflexioneu i, si compartiu la necessitat, assistiu a la reunió a què us convidem per pensar una estratègia comuna que ens condueixi a la victòria.

En cas de dubtes, precs o suggeriments que ens vulgueu fer abans d’aquesta assemblea, ens podeu respondre aquest correu, ens indiqueu a quin dia i quina hora us reuniu com a entitat i vindrem a parlar-ho personalment.

Us agrairem que en feu difusió. Moltes gràcies.

Salut i força!

Plataforma Recuperem el Niza

Jordi Sànchez: «Aquesta Diada cal tornar a sortir al carrer»

L'ANC va néixer oficialment el 10 de març de 2012, data en la qual va tenir lloc l'acte de constitució de l'entitat, al Palau Sant Jordi. Així, aquest dijous l'Assemblea celebra el seu quart aniversari, i El Món ha parlat amb el seu president, Jordi Sànchez, que ha valorat el paper de l'associació independentista durant el procés, i els seus objectius a curt termini.

"Els anys 2010, 2011 i 2012 van simbolitzar una finestra d'oportunitat per a redibuixar el país, i l'ANC ha estat un dels instruments centrals d'aquest nou escenari", ha explicat Sànchez, conscient de la importància de la mobilització civil. "Quan la ciutadania vol i s'ho creu, les institucions i els partits s'hi afegeixen i no poden girar-li l'esquena".

El president de l'entitat, mirant enrere, ha reconegut que "el 2012 ni tan sols ens hauríem atrevit a somiar que ara estaríem on estem". I encara més, ha apuntat que "tenim l'escenari òptim, amb una majoria que ha guanyat la presència al carrer i a l'opinió pública, i amb unes institucions que responen a aquesta majoria, des de les quals s'ha deliderar l'últim tram de construcció de la República".

I quin paper ha de jugar l'ANC ara? Segons el seu president, cal eixamplar majories i, a més, "no relaxar-nos". En aquest sentit, Sànchez ha assegurat que l'Assemblea ha de mantenir la seva funció de "poder fiscalitzador del full de ruta del Govern". "Les institucions han de fer el treball que ens és imprescindible per a poder construir i fer néixer la República: les estructures d'Estat i el marc legal que doni aixopluc a tot aquest gran repte".

Albert Carreras: «La clau de la caixa»

Normalment ens referim a la clau de la caixa per dir que l’Estat la té perquè és qui recapta els impostos i que la Generalitat no la té perquè més del vuitanta per cent dels seus recursos procedeixen de transferències que rep de l’Estat. L’Estat recapta impostos a Catalunya, se’ls enduu a Madrid i ens els torna en forma de bestretes a compte del model de finançament. A diferència del que passa amb altres administracions autonòmiques, els recursos que l’Estat recapta a Catalunya superen sempre els retorns que rep Catalunya (no només la Generalitat, sinó també sumant-hi les administracions locals, l’administració de l’Estat a Catalunya i les pensions i els subsidis directes). És el que en diem el dèficit fiscal.

Tenir la clau de la caixa dóna poder. No tenir-la equival a no tenir poder. Les comunitats de règim foral, amb concert econòmic, tenen la clau de la seva caixa. Fins i tot els ajuntaments, amb alguns impostos importants (béns immobles i vehicles), tenen molt més poder que la Generalitat. Aquest poder permet administrar discrecionalment la provisió de liquiditat: decidir què es paga i quan es paga. En els temps actuals, quan la Generalitat pateix un dèficit recurrent perquè la crisi ha ensorrat els seus ingressos per tributs cedits i propis, l’Estat li ha impedit endeutar-se pel seu compte i s’ha erigit en el seu únic banquer. És la clau de la caixa elevada al quadrat. Abans l’Estat tenia la clau de la caixa, però la Generalitat es podia endeutar amb la seva autorització, que era rutinària. Més tard, al final del govern del PSOE (2009-2011), l’autorització d’endeutament va esdevenir l’eina de control de les finances autonòmiques. Després, ja amb govern del PP, es van posar topalls als tipus d’interès de l’endeutament, de manera que es van fer impossibles d’acceptar per als bancs. Al final l’Estat va decidir que només ell podia fer de banquer per al nou endeutament. L’últim pas ha estat dictar exigències específiques només per a la Generalitat de Catalunya. Com és fàcil d’imaginar, cada un d’aquests passos ha portat associada una llista de condicions que han fet que es parlés pròpiament d’una Generalitat intervinguda.

Vicent Partal: «Ahir Europa va votar contra la gran coalició espanyolista»

Ahir al Parlament Europeu es votava una d’aquestes qüestions que aparentment tenen poca importància, però que en realitat ho canvien tot. Els eurodiputats van votar el nou reglament de ports, que si tot va bé ha d’entrar en vigor definitivament cap a l’estiu, després de l’acord amb el Consell i la Comissió. La conseqüència serà definitiva: l’estat espanyol restarà obligat a canviar totes les seues lleis per incorporar els principis i les normes d’aquest nou reglament europeu.

Us deveu preguntar: i això per què és important? A tot Europa, per raons ben diverses, però al nostre país també, perquè posarà fi a l’espoliació que practica l’estat espanyol sobre els beneficis dels ports de València i Barcelona. Ara per ara, gràcies a un decret llei del PP, la meitat dels beneficis d’aquests ports se’ls enduu l’estat automàticament, que els espolia per finançar, diuen, els ports deficitaris. En canvi, a partir de l’entrada en vigor del nou reglament, això ja no es podrà fer. I què passarà aleshores? Doncs que els ports de València i Barcelona, i el de Tarragona i els altres, podran decidir què en fan, dels seus beneficis, i on els inverteixen per millorar encara més les capacitats pròpies. Per exemple, podrien estudiar de crear una companyia ferroviària pròpia i desfer-se del monopoli de Renfe, com van fer temps enrere els ports alemanys.

No és l’únic punt important aquest. El reglament també aprova la llibertat de tarifes portuàries, un element clau per tal que els ports del mediterrani puguen competir de forma eficaç amb els atlàntics en la captació del trànsit mundial. Fins ara Puertos del Estado, des de Madrid, fixava què pot cobrar un port, igual que fa Aena amb els aeroports. I ho fa no en funció de les possibilitats i els interessos de cada port en concret sinó en funció de les seues pròpies necessitats, de les de l’estat de terra endins.

Pere Cardús: «La importància del factor Puigdemont»

Dijous farà dos mesos que Carles Puigdemont va entomar l’envit sobrevingut de presidir la Generalitat en el moment històric més esperançador i més complicat. La negativa del consell polític de la CUP a facilitar la investidura d’Artur Mas, candidat original de Junts pel Sí, va precipitar una resolució impensada que va portar aquest periodista de Girona de la batllia del seu municipi al capdavant de la principal institució del país. L’encàrrec: portar Catalunya a la declaració d’independència en tan sols divuit mesos, que començarien a córrer aquell diumenge al vespre, quan el parlament va investir el diputat Puigdemont ‘primus inter pares’.

En aquell primer moment, tot eren incògnites i preguntes que caldria respondre aviat. Divuit mesos passen volant i no hi havia temps per a lluïments ni gaires preparatius. Els amics i coneguts de Puigdemont sabien què en podien esperar. Calia activar tot seguit el mecanisme de transició d’allò que Puigdemont va anomenar ‘la post-autonomia i la pre-independència’. Artur Mas havia exercit el lideratge institucional del procés cap a la independència amb un to personal fort. Havia agafat les regnes del país en el moment de la gran decepció autonomista amb la recent humiliació del Tribunal Constitucional en la sentència contra l’estatut del 2006. I ell, juntament amb la majoria de la ciutadania, va transitar de la voluntat de millora del finançament i un reforçament de l’autogovern cap al convenciment de la independència com a única solució per Catalunya.

La presidència de Mas va marcar el procés amb una empremta determinada. Com seria el lideratge del nou president? Quin ritme donaria al període de transició? Com serien els equilibris de poder entre els principals partits i líders que s’havien presentat conjuntament a les eleccions del 27 de setembre? Com s’ho prendria Madrid? Seria molt diferent de la presidència exercida per Mas? Totes aquestes preguntes i algunes més ja tenen resposta al cap de dos mesos. La legislatura ja es compta com un 2+16. Dos mesos ja han quedat enrere i en vindran setze que seran decisius per al futur de Catalunya. Mai no sabrem com hauria continuat la revolta independentista amb Mas a la presidència, però ja tenim elements per a saber quin aire tindrà amb el 130è president, Carles Puigdemont.