La força d’uns ulls. Homenatge cívic a Muriel Casals

De totes les convocatòries de la territorial per a assistir junts als actes de suport a la llibertat i als drets socials del nostre país, aquesta és l’única que s’ha fet, i a la qual hem respost, ben a contracor: l’homenatge del dijous 18 de febrer, convocat a Barcelona per Òmnium Cultural, a Muriel Casals. I és que, com va dir la presentadora de l’acte, la periodista Rita Marzoa, «no l’hauríem volgut fer mai».

Amb dues pantalles grosses que facilitaven la visió del que es desenvolupava a l’escenari, el passeig dels Til·lers s’omplí novament de gent, aquest cop amb rostres greus i ulls entelats però amb un sol cor.

Les projeccions de fotografies de moments històrics protagonitzats per la qui presidí Òmnium durant cinc anys, fou diputada de Junts pel Sí i nomenada presidenta de la Comissió d’Estudis del Procés Constituent tot just dos dies abans del fatal accident, acompanyades per la Cobla Sant Jordi, alternaven amb les intervencions d’alguns dels seus amics i companys de lluita més propers. Així, Jordi Porta, Quim Torra i Jordi Cuixart (vinculats a la presidència d’Òmnium), Ada Parellada (amb el davantal que duia Casals en les trobades de Dones amb Davantal), Arcadi Oliveres (company de la carrera d’econòmiques), Xavier Sala i Martín (exalumne seu), Josep Maria Vila d’Abadal o Carme Forcadell, entre d’altres, van explicar-nos anècdotes personals que casaven amb els cinc aspectes que defineixen les cinc dimensions de Muriel Casals: la lluita per la per la democràcia, per la defensa dels drets de les dones, per la justícia social, per l’educació i pel país.

També els Castellers de Vilafranca, que havien participat a Brussel·les en la campanya Catalans want to vote i en el Concert pet la Llibertat al Camp Nou, van fer un pilar de cinc en què l’enxaneta, amb dificultats per a desplegar una pancarta massa rígida per a l’ocasió, va mostrar a l’escenari, un cop descarregat el castell, la inscripció que contenia: «Som el somni»,.

Com a cloenda, amb l’emotiva presència de la germana, la filla i el nét de l’homenatjada, Lluís Llach va trencar la promesa de no tornar a cantar en públic, després de demanar l’ajut dels assistents, i entonà Abril 74, amb un especial èmfasi en l’afirmació «quan guanyem el combat», que feia honor al lema de la convocatòria: «El millor homenatge: la victòria».

Un cop acabat l’acte, la dotzena de membres de la territorial que hi havíem anat plegats ens vam encaminar cap al Parlament, davant del qual afegírem a les ofrenes florals i de llànties un ram de flors amb la frase de Muriel que darrerament s’ha fet més popular: «Nosaltres som el somni».

Ofrena floral de l’ANC Sagrada Família a Muriel Casals. (Fotografia de Ruth Camargo)

De tots els atributs que es van esmentar d’aquesta incansable lluitadora («el seny», «el somriure de la revolta», «dialogant»...), però, destacaria el de Sala i Martín: «la mirada noble, i tendra i curiosa», uns ulls clars –no solament de color sinó també en la intenció–, amables però ferms, que veien el futur del que ha de ser un país normal i que nosaltres, amb el seu exemple, hem de fer, i farem, possible.

Màriam Serrà