Dues coses han provocat nervis dins la parròquia independentista: els 18 mesos establerts al full de ruta sobiranista i la declaració/proclamació de la independència. És normal. Ha arribat l'hora de passar del pla simbòlic, de les declaracions d'intencions i les consultes informals al territori dels fets. Ha arribat el moment de fer tot això que vam dir que faríem.
En aquest context, molts dels que es movien amb comoditat durant l'etapa prèvia del procés, senten una mica de vertigen i es maregen. Comencem a veure alguns líders polítics, opinadors, tertulians i mitjans de comunicació de l'entorn sobiranista que comencen a deixar anar coses com "el termini dels 18 mesos és aproximat", "convé explorar amb Madrid la possibilitat d'un referèndum", "cal tornar al consens del dret a decidir", "cal eixamplar la majoria", i altres frases que només denoten por i tremolor de cames.
Anem de cara al xoc i al conflicte. Acceptem-ho. No passa res, ja ho sabíem que això no seria fàcil. El que no podem fer és enganyar-nos i enganyar al personal fent-los creure que ho aconseguirem sense trencar ni un plat, sense cap ensurt, que arribarem a la independència de manera ordenada i acordada. Doncs no. Davant no tenim la Gran Bretanya o Canadà, tenim Espanya, un estat que un mes després de la independència de Cuba encara debatia a les Corts si havia d'atorgar o no un Estatut d'autonomia a l'illa caribenya que ja havia fet les maletes i havia marxat.
En les properes setmanes i mesos, veurem una campanya mediàtica intensa per fer-nos retrocedir a la pantalla del dret a decidir. Una manera com una altra de guanyar temps i endarrerir el mandat democràtic de fer la independència. Entre totes les pastanagues que ens posaran al davant, destacarà especialment la del referèndum.
Fa tres dies, la revista nord-americana Foreign Affairs, publicada pel Council of Foreign Affairs, un dels think-tanks més influents del món en política internacional, advertia explícitament que "un referèndum legal i vinculant no és una opció realista per a Catalunya". A fe de Déu que ho vam intentar, el referèndum, per poder comptar vots, però no ens ho van permetre. Per això vam fer unes eleccions plebiscitàries, on es compten escons i no vots. Sembla mentida que allà ho vegin tan clar i aquí encara maregem la perdiu amb aquest tema.
Font: NacioDigital.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada