Té el no-fer ben arrelat. Ho hem tornat a comprovar amb la seva renúncia a la investidura. Ha cedit tota la iniciativa als rivals. S’ha quedat esperant a veure-les venir, inalterable a les crítiques, fins i tot dels seus. El vam enxampar dient que li sobrava temps. Un fàcilment se’l pot imaginar al despatx, ociós, fumant-se un cigar mentre llegeix el Marca. Com un hidalgo que accepta la fatalitat del destí, incapaç de posar-se a treballar per canviar-lo. Ja vindran a mi, jo he guanyat... Jo vaig descobrir Amèrica: sí, el gallec Rajoy encarna perfectament el tòpic que l’or americà va fer malbé Castella.
I, mentrestant, els catalans vam fer la Revolució Industrial i la Renaixença, i seguim fent coses perquè sabem que ningú, ni des de Madrid ni des de Brussel·les, no ens regalarà res. Durant un parell de segles ben bons vam intentar reformar, activar, modernitzar aquella Espanya paralitzada en el temps, adormida, dominada per una colla d’impassibles senyors Rajoy, ben establerts damunt la pobresa dels altres. Fins que ens hem cansat de fer coses per als altres i ara les volem fer per a nosaltres. Per a nosaltres, no contra ningú. Ja no som el despertador d’Espanya. Som i ens veiem com uns europeus més, per cert, més conscientment europeus que molts. Senzillament ens hem despertat del malson de Sísif, sempre carregant la pedra reformista peninsular, una pedra que ens acabava esclafant amb una guerra, una dictadura, una sentència del Tribunal Constitucional.
“ Los catalanes hacen cosas ”. Efectivament, i les seguirem fent. Fer és la nostra manera de ser. Tenim un esperit més laboriós que especulador. El filòsof Josep Ferrater Mora, ell mateix un especulador molt laboriós -penseu només en el seu unipersonal i ingent Diccionario de filosofía -, definia tres formes de vida catalana: el seny, la mesura i la ironia. Ja és això: un pragmatisme amable, esforçat. Com diria Gaziel a Quina mena de gent som, som més Sancho Panza que Quixot. Ens atreu irresistiblement el que és “enraonat, assenyat, pràctic, productiu i pacífic”. I no és que ara vulguem ser, de cop, un poble remolcador, conqueridor, heroic. El procés no és una rauxa quixotesca. Al contrari, és un atac de realisme. Hem decidit deixar de ser arrossegats dins l’Espanya quixotesca ancorada en una paralitzadora i imaginària grandesa, ara feta d’AVEs. Perquè el problema no és el quo vadis, Catalonia?, sinó el quo vadis, Hispania?. Va endavant o enrere, Espanya? ¿Es tornarà a tancar en l’unitarisme castrador o acceptarà d’una vegada la seva diversitat creadora? Tot apunta enrere. I Catalunya aquesta vegada no la seguirà, baixarà del carro atrotinat.
En fi, posats a desitjar, convindria que els espanyols abandonessin el secular i panxacontent rajoyisme de no fer ni deixar fer i es posessin ells també a fer-ne, de coses, en lloc de mantenir l’obsessió per dir-nos què hem de fer els catalans, què podem fer i què no podem fer. Ànima inquisitorial. Prohibir, no premiar. Quan reclamem el dret a decidir no demanem sinó que ens deixin fer la nostra, sense imposicions. En definitiva, el dret a ser per poder fer. Ves per on, senyor Rajoy, els catalans volem fer encara més coses.
Font: ara.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada