Castiñeira: 'Vénen moments crítics que posaran a prova la fortalesa anímica del país'

'Tenim país, i cartes guanyadores', diu el professor d'Esade i membre del Consell per a la Transició Nacional en aquesta entrevista

'Si amb la primera amenaça ens tremolen les cames i ens arronsem, demostrarem ser un país tou', avisa Àngel Castiñeira. Aquest professor d'ESADE és també director de la Càtedra Lideratges i Governança Democràtica i membre del Consell Assessor per a la Transició Nacional. En aquesta entrevista a VilaWeb, Castiñeira reivindica valors com la solidaritat, l'esforç i la inclusió dels immigrats per a afrontar la transició nacional. I explica quina és l'actitud que han de tenir els dirigents polítics i cívics perquè el procés no reculi.

Anem quedant desarmats de valors per a poder construir un nou estat millor?

A Catalunya veníem d'uns temps de bonança en què havíem lliscat cap a valors tous, com el poc esforç, viure a crèdit, consumir avui i pagar demà.. I de sobte els temps s'han fet durs. Amb valors tous no hi ha cap país que vagi endavant. Els països que tenen futur poden tenir molts valors tous, però es posen d'acord amb quatre, cinc o sis valors durs. Finlàndia, per exemple, va fer un projecte de país per al futur, dient que es comprometia amb el valor de l'educació, de jugar en la primera divisió de la globalització i de les noves tecnologies i per un estat del benestar fort. Amb això, tot el país va endavant i no hi ha discussió possible en el sentit d'estovar els valors. En el cas català, ens passa això mateix: només podrem encarar el moment present si som capaços d'enfortir aquests valors.

I ja ho fem, això?

Jo crec que sí. Des de l'àmbit individual, el familiar, el social… Qüestions com la solidaritat, l'esforç, la feina ben feta, la inclusió de l'altre, el foraster, de societat d'acolliment, en alguna mesura ja ho fem. No reeixirem en la transició nacional tan sols amb valors tous. Perquè els moments que viurem seran crítics, posaran a prova la fortalesa anímica del país. Si amb la primera amenaça ens tremolen les cames, ens fan figa i ens arronsem, demostrarem ser un país tou. Aquest és el punt. Al final, també és un combat pels valors, per allò que som i allò que fem. I aquí ens la juguem. 

Tenim prou en compte la immigració en el procés d'autodeterminació?

El referèndum del Quebec sobre la independència es va perdre en bona mesura pels immigrats. Una bona part dels immigrats del Quebec van considerar que el seu estatus i les seves oportunitats i el seu grau de reconeixement serien més grans si continuaven en l'estat canadenc. Això vol dir que Catalunya s'hi juga un element molt important. Si no som capaços de tenir un projecte integrador, d'incorporar en el projecte de futur els nouvinguts aquesta transició no reeixirà. Perquè la catalanitat del futur tindrà un altre color de pell, unes altres religions i uns components culturals diferents. Saber integrar bé això i saber-ho acomodar en un model de catalanitat molt més plural és una clau futura d'èxit. Però jo hi posaria bona nota, al model català d'integració.

El lideratge d'Artur Mas, el veieu prou fort per a encarar el procés d'autodeterminació?

Amb la transició nacional, Artur Mas hi ha jugat fort, i això té un risc. A Espanya, per exemple, Rajoy ha caigut en picat perquè no exerceix el lideratge quan disposa d'una majoria absoluta. A Catalunya, alguna gent que segurament no l'ha votat, podria dir que Mas no exerceix el lideratge compartit o que n'exerceix un de visionari, heroic o salvador que no li pertoca pel nombre de vots que ha obtingut. Rajoy i Mas caricaturitzen els dos extrems dels problemes actuals del lideratge. L'un no l'exerceix gens, i l'altre, que clarament té un projecte, el vol dur endavant assumint --i aquest és l'element de què es ressent la ciutadania-- un grau de risc que s'embolica amb els altres problemes de crisi, d'ordre laboral i social.

Aquest procés l'ha capitanejat la societat civil. Sembla que la gent encara té ganes de liderar-lo.

La societat civil catalana no presenta símptomes d'aturar-se, tot i que també té moments de crisi, d'ensopegades, de petites amenaces. Hem de preveure que hi haurà més dubtes i incertesa. Ja ha passat l'eufòria de l'Onze de Setembre, el primer moment en què la gent tenia molta pressa i ho veia molt a tocar i hem començat a fer el recorregut més àrid, enmig del desert, amb molta calor, poca aigua, on hi ha un punt crític en què la possibilitat de retorn encara hi és. En aquest moment n'hi ha que diuen que la situació es comença a complicar molt i que potser podríem tornar enrere i reconsiderar això del pacte fiscal, que potser hi hauria possibilitat de diàleg.

Duran i Lleida…

Alguns dels arguments que utilitza Duran i Lleida van per aquesta via. Una part de la societat catalana veu que s'ha posat enmig del desert i abans d'anar més enllà diu que a veure si ho reconsiderem i ens fem enrere. I l'altra part, que continua endavant, veu que hi ha tempestes de sorra, revoltes internes, casos de corrupció, denúncies o pseudo-denúncies provinents de mitjans de comunicació externs… L'únic objectiu de tot això és desmoralitzar la tropa, donar a la gent la idea que no trobarà ni oasi ni terra promesa.

Creu que hi ha risc de desmoralització per això?

És la pregunta clau. Hem de tenir una capacitat d'intel·ligència emocional col·lectiva, que és fàcil de dir i difícil de practicar. Hi ha vegades que, quan en menys d'un dia s'omple un estadi per veure un concert per la llibertat, diem que el país resisteix, que la moral de la tropa és coratjosa. I hi ha moments que véns d'escoltar un col·lectiu econòmic com el Cercle d'Economia a Sitges i et fa l'efecte que hi ha una conspiració per dir que ens equivoquem i que hauríem de tornar enrere.

És qüestió d'estats d'ànim, també.

Primer cal entendre quin és l'estat d'ànim. Cal, primer des de la societat civil i després des de la representació del president de la Generalitat, infondre noves energies emocionals. Seria erroni de creure que només el president té la responsabilitat de l'estat d'ànim, però en té molta més que no la nostra. El president és el mirall de la major part dels ciutadans. Si ens trobem un govern, un parlament, un president amb el cap cot, desinflat, insegur, amb disputes existencials internes entre els membres de l'equip, sense dir que aquest partit el guanyarem….

Trobeu que hi ha símptomes de derrota?

Jo diria que no. Això es veu en exemples aparentment tan senzills com les declaracions de Dyango en una televisió espanyola, dient, amb aquella naturalitat, que tenim una oportunitat i que no la volem perdre. I en molts més exemples. És una qüestió de psicoanàlisi col·lectiva, com la viscuda per la culerada del Barça abans de l'arribada de Pep Guardiola i després. Aquests elements intangibles i immaterials ens poden donar força en els moments de flaquesa i són els que tant els dirigents polítics com els cívics han de saber estimular.

També hi ha factors negatius, els casos de corrupció, la dificultat que tenen les empreses per anar endavant, la desocupació…

Em podeu fer la llista de les febleses i segurament les compartirem: des de la corrupció a la situació del deute públic, la situació financera… Però tenim l'obligació, precisament per a no deixar-nos portar pel pànic ni per l'eufòria, de mantenir una visió del conjunt. I podem dir, primer, que tenim país, i, segon, que tenim cartes guanyadores. Jugar a la política representa, pel cap baix, tres coses: saber quines cartes tenim, identificar-les bé i saber si el joc que hem de jugar és el que ens convé. Aquest és el punt crític. Els cants de sirena diuen 'no jugueu ara el joc de la transició nacional, jugueu a sortir de la crisi, jugueu només aquest joc'.

Dèieu que vivíem un moment de la travessa en què encara podem fer-nos enrere. 

Alguns empresaris em deien: 'Veus possibilitat d'anar enrere?' I els deia que fins ara hem tingut una marea creixent molt gran, que va ser la de l'Onze de Setembre. El problema de la marea és que després té un retorn, un reflux. I després de l'eufòria de la marea, alguna gent va dir que ens havíem deixat portar per la rauxa i que ara tot hauria de fer un reflux per tornar al seny.

Quina és la manera de no tornar enrere?

L'única manera és que, per part del president i del govern i els partits polítics, es digui que, passi què passi, anirem fins al final. Ens juguem no tan solament l'èxit o el fracàs de l'aventura, sinó la credibilitat. Crec que Espanya ens ha pres la mida perquè diuen: 'Aquesta gent és covarda, i en el fons, quan parlen de seny, volen dir treure la calculadora i fer el càlcul de què hi poden perdre.' Algú ha dit que aquest combat és per la dignitat moral. Doncs ara és la manera de posar-ho a prova. Des del punt de vista de la voluntat política no hi hauria d'haver possibilitat de recular si poguéssim creure en la paraula del president.

Potser enmig del camí hi haurà ofertes per part d'Espanya.

És possible que en els mesos vinents hi hagi molts cants de sirena. I això vol dir que el president Rajoy, després de consultar possiblement Zapatero, Felipe González, el rei, i membres de l'oposició i del seu partit, vulgui fer una oferta irresistible al govern de la Generalitat. Si passés això, ens trobaríem en una situació molt interessant des del punt de vista del lideratge. El lideratge és tràgic perquè, idealment, somniem un cavall i potser després aconseguim un camell. El camell té gepes, és més lleig que no el cavall. I és possible que, si el president i el seu govern aconsegueixen un camell i no un cavall, aquells que somniàvem el cavall els acusem de traïdors.

Per què hauríem de comprar el camell?

Aquí hi ha l'ètica de la responsabilitat, que diria Max Webber. Entre les meves conviccions, que són ideals i pures, i la realitat, l'ètica de la responsabilitat et dirà en algun moment què pots aconseguir. Hi hauria --si Espanya fos mínimament intel·ligent-- un moment de negociació, del tipus que fos. I en aquell moment, el càlcul, la poderació dels líders polítics, seria què ens convé més ara, si continuar endavant o negociar. Aquesta pregunta té un component dramàtic, perquè són els moments crítics de l'exercici de la política i del lideratge.

El moment de triar entre el camell o el cavall, oi?

Sí, perquè podríem pressuposar que el camell és l'únic rumiant pràctic, real i vivent que finalment es podrà aconseguir. No per una teoria del peix al cove, sinó pel fet de pensar que en els càlculs de les negociacions pots apostar per tot, però entre el zero i el deu dels objectius potser aconsegueixes un set o un vuit. Si no hi ha oferta, no hi haurà marxa enrere, es continuarà endavant; si hi ha oferta i negociació caldrà avaluar la qualitat de l'oferta i fins i tot la credibilitat d'aquella gent o d'aquelles institucions que te la fan. I alguns podrien considerar que l'opció del camell és fer-se enrere, cosa que crec discutible. Però això, ara, és política-ficció.

Font: VilaWeb