Què s'ha de saber del dèficit fiscal?

La setmana passada el govern català va presentar la balança fiscal de Catalunya amb l'administració central del 2010. Recordem que la balança fiscal mesura les despeses que el sector públic central destina a Catalunya i els impostos i altres ingressos aportats des de Catalunya al sector públic central. La diferència entre aquestes despeses i els ingressos aportats és el saldo de la balança, que en el cas de Catalunya és negatiu i per això parlem de dèficit fiscal.

Cada vegada que es publiquen les dades del dèficit fiscal hi ha polèmica. Els detractors volen confondre la població fent creure que el càlcul de la balança té moltes limitacions, que hi ha molts mètodes per portar-lo a terme i que, per tant, els resultats són múltiples, anant del superàvit fiscal al dèficit, i que el govern català es decanta per l'opció que porta a un dèficit més gran. En aquest article voldria clarificar aquesta polèmica aportant informació per orientar el lector.

En primer lloc, s'ha de dir que només hi ha dos mètodes reconeguts acadèmicament per al càlcul de la balança fiscal: enfocament del benefici i enfocament del flux monetari. El govern de Catalunya utilitza tots dos mètodes. Ara bé, el del flux monetari és el que indica millor quina és l'aportació neta que Catalunya fa a l'Estat i quin seria el guany fiscal si no en formés part, ja que el mètode del flux del benefici imputa a Catalunya part d'unes despeses que no es realitzen al nostre país -com ara les de la Casa del Rei o del Museu del Prado- i al finançament de les quals, si fóssim independents, ja no hauríem de contribuir amb els nostres impostos.

En segon lloc, cal dir que per al càlcul del saldo de la balança fiscal és necessari tenir en compte no només els impostos que paguem per finançar la despesa pública del govern central, sinó també l'endeutament en què aquest incorre per finançar-la, ja que aquest deute serà una càrrega futura per als ciutadans -s'haurà de tornar-, molt probablement en forma de més impostos. No tenir en compte aquest aspecte és una errada tècnica. És com una família que s'endeuta per comprar una casa i no té en compte la càrrega que li suposarà retornar el préstec en el futur. La comptabilització del deute es coneix amb el nom tècnic de neutralitzar el saldo de la balança fiscal. Si no es fa en una època com l'actual, en què el deute que genera l'Estat anualment és molt alt, la magnitud del dèficit fiscal resulta, òbviament, molt més petita. Per això hi ha qui està interessat a no fer-ho.

En tercer lloc, el ciutadà ha de saber que el dèficit fiscal que pateix Catalunya es pot qualificar d'espoli. Segons el mètode del flux monetari, el 2010 era del 8,5% del PIB, és a dir, de 16.543 milions d'euros. En canvi, Massachusetts, per exemple, té un dèficit fiscal de poc més del 2% del PIB. I com aquest podríem citar molts altres casos de territoris comparables a Catalunya amb un dèficit fiscal notablement inferior.

Les magnituds del dèficit fiscal esgarrifen. Del 1986 al 2010 els dèficits fiscals acumulats s'eleven a 306.267 milions d'euros, la qual cosa vol dir que cada català ha pagat a l'estat espanyol a fons perdut uns 40.000 euros, i una família de quatre membres uns 160.000 euros.

En quart lloc, cal saber que la principal causa del dèficit fiscal de Catalunya prové del mal finançament que té la Generalitat, que segons els meus càlculs determina el 35% del dèficit. També hi té un paper rellevant la manca d'inversions en infraestructures, que en causa el 10%. És evident que cap reforma del sistema de finançament de la Generalitat ha aconseguit corregir a la baixa el dèficit fiscal, que és molt constant en el temps. La mitjana del període 1986-2010 és del 8,1% del PIB. L'any 2001 va assolir el valor més baix, un 6,7% del PIB, i el 1993 i 2002, el més alt, el 10,1% del PIB.

Finalment, no cal dir que la desaparició del dèficit fiscal que portaria la independència de Catalunya tindria uns efectes notables sobre la seva economia. El guany fiscal es podria dedicar a incrementar el nivell dels serveis públics, evitant les indesitjables retallades, o a rebaixar els impostos. Això augmentaria el consum i la inversió, la qual cosa generaria un efecte positiu sobre l'economia, incrementant la seva capacitat productiva i creant llocs de treball. Causaria, per tant, un efecte multiplicador sobre la nostra economia superior a l'impacte inicial del guany fiscal.

És obvi que formar part de l'Estat espanyol té uns costos molt elevats per als catalans. Només si Catalunya esdevé un estat independent podrem evitar aquest espoli. La història, tant la més llunyana com la més recent, ens demostra que no hi ha altres vies possibles.

Font: Ara.cat