Jofre Llombart: «Exclusiva: el programa electoral de CNEP (Catalunya no es pot)»

"Un dels arguments més recurrents en contra de l'independentisme és que els seus promotors no es preocupen dels problemes reals de la gent"

Cobrar un impost als bancs per a grans fortunes
Protegir els ciutadans que han estat estafats per hipoteques o preferents.
Garantir que les famílies pobres tinguin llum, aigua i gas els mesos d'hivern.
Cobrar un impost per cada pis buit i dedicar-lo a lloguer social.
Decidir els horaris dels comerços.
Decidir a quines zones es poden construir superfícies comercials superiors als 2.500 metres quadrats.
Fer polítiques d'igualtat entre homes i dones.
Decidir quina és la llengua vehicular a l'escola.
Gestionar el procés de matriculació de la nova Formació Professional.
Cobrar un impost a les centrals nuclears i destinar-ne l'import a la protecció ambiental.
Prohibir el fracking.
Crear una Agència Tributària per canalitzar els impostos que paguen els catalans.
Encomanar al Síndic de Greuges que investigui casos de tortura.
Cobrar una taxa a les operadores d'Internet per dedicar-lo a la cultura.
Sancionar les cadenes de televisió que emetin continguts inapropiats.
Decidir quins pobles es mereixen ser municipi o no.
Tenir relacions bilaterals amb altres estats.
Tenir un conseller d'Afers Exteriors.
Convocar consultes.
Fer declaracions polítiques sobre el futur de Catalunya en seu parlamentària.
Crear una comissió parlamentària per pensar com es vol que sigui el futur de Catalunya.
Dir que Catalunya és una nació amb dret a decidir.

Ferran Mascarell: «Les formes del poder»

La primera cosa que algú procedent de Barcelona i que s'interessa per la política nota quan arriba a Madrid és que a la capital de l'Estat la política és una altra cosa. La política a Madrid és heroica. Es justifica pel seu absolutisme estatalista. "La soberania es del Estado", deia Ortega. Té predilecció obsessiva pel ser espanyol i totes les seves variants clàssiques. España como problema! Es justifiquen especulant sobre el futur abstracte de la nació espanyola, però són incapaços de tenir un projecte per als ciutadans. En la seva política heroica sempre hi són presents els fantasmes del passat, i ben poques vegades hi apareixen els reptes de la societat espanyola davant de les complexitats del món d'avui. En la política heroica mai hi falta la referència obligada a la qüestió catalana i a la deriva secessionista.

Amb això la política heroica en té prou. La raó de ser moderna de la política, la política que es justifica mirant de cara les qüestiones socials, els efectes de la crisi econòmica, l'atur o la desigualtat, ocupa un lloc molt secundari. La política heroica no està preocupada pels efectes que la inacció o la mala acció de l'Estat pugui tenir en la vida de les persones. No es pregunta com podrien ser les nostres vides si tinguéssim una política servidora i no heroica. No es planteja quantes vides poden haver fracassat per falta d'oportunitats. No es planteja quanta misèria i corrosió social ens podia haver estalviat. Ni quanta prosperitat ha estrangulat. Ni quanta justícia social ha obstruït. Ni quanta frustració ha provocat a la lliure expressió de la identitat.

La política heroica es justifica defensant un mite. L'Estat espanyol és principi i final de tot. Un Estat-nació per imperatiu diví. Un Estat que s'identifica com en els vells temps del absolutisme amb una sola nació. Un Estat estàtic, metafísic, que no es justifica per la seva acció a favor dels ciutadans, sinó per ser l'escut protector d'aquells que el monopolitzen.

Cinema + Debat «'B' de Bàrcenas» el 30 d'abril

Nou vídeo: «Endavant República - Fast Forward»

L’ANC defensa la l’aplicació de l’ILP d’habitatge.

El Govern de l’Estat amenaça amb recórrer la llei 24/2015 impulsada per la ciutadania i aprovada per unanimitat al Parlament

L’Assemblea Nacional Catalana (ANC) considera que la llei 24/2015 aprovada per unanimitat al Parlament de Catalunya i fruit d’una Iniciativa Legislativa Popular promoguda per diverses entitats (PAH, l'APE i l'Observatori DESC) és un exemple de la màxima expressió de la sobirania dels ciutadans de Catalunya.

A més, donat que les matèries que regula (accés a l’habitatge i pobresa energètica) són d’una sensibilitat extrema i afecten a les necessitats més bàsiques de moltes famílies, defensem la seva validesa, vigor i necessitat, alhora que demanem fermesa al Parlament i al Govern per a desplegar-la.

Per les mateixes raons, denunciem l’actuació del Tribunal Constitucional que, amb la suspensió del Decret 6/2013 de pobresa energètica, ja va demostrar que menysté la sobirania del Parlament i dels ciutadans de Catalunya, alhora que ignora les necessitats més bàsiques de la població necessitada.

L’ANC es posiciona al costat del Parlament, de les entitats promotores de la ILP i de tots aquells ciutadans que en el ple i lliure exercici de la seva sobirania han defensat la seva aprovació, així com d’aquelles famílies que pateixen les conseqüències dels talls d’energia i de les limitacions d’accés a l’habitatge.

Oferim el nostre suport i la nostra adhesió a totes les campanyes i mobilitzacions que s’organitzin en aquest sentit per part de l’Observatori DESC, de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca de Catalunya (PAH) i de les entitats veïnals, socials i ecologistes de l’Aliança Contra la Pobresa Energètica.

La Llei 24/2015 no es toca!

Junqueras: "La voluntat del poble de Catalunya no es pot comprar, i menys per un Estat com l'espanyol, que no compleix mai les seves promeses"

Com ha funcionat el Govern aquests primers 100 dies?

Crec que tenim un Govern que ho està fent molt bé i que està realitzant un esforç important per respondre a les necessitats dels ciutadans que ho passen més malament. Estem aplicant el programa electoral pactat i l'Executiu funciona a la perfecció. Ens entenem bé amb el president Puigdemont i estem satisfets dels passos que està fent el Govern.

I quins passos s'han fet en la construcció de la futura Hisenda catalana?

En un primer moment, estem avançant per assolir el màxim autonòmic de la Hisenda catalana, del qual estàvem molt lluny, i, al mateix temps, posant les bases de construcció de la futura Hisenda pròpia. Hi ha comunitats com Múrcia que tenen més desplegada la hisenda que Catalunya. Hem començat a fer els passos per efectuar la recaptació executiva, que fins ara estava subcontractada a l'Estat, i s'ha fet un nou pas endavant en la construcció de Tributs de Catalunya, augmentant de 53 a 142 el nombre d'oficines de la finestreta única. Així, els ciutadans disposaran de 89 noves oficines distribuïdes arreu del territori per poder fer gestions tributàries. El nostre compromís, i farem tot el possible perquè així sigui, és tenir enllestida la Hisenda pròpia d'aquí a 15 mesos.

Quan dius que la independència no dependrà només de la voluntat del Govern de la Generalitat, què vols dir?

Salvador Cot: «Independitzem-nos de Florentino, és urgent»

La bogeria de l'AVE és un dels indicadors més clars de la irreversibilitat del sistema econòmic espanyol, estructuralment depredador. Els ciutadans d'aquest estat han passat -i encara hi són- una crisi duríssima, amb efectes socials devastadors, però això no ha commogut el més mínim les elits polítiques de Madrid, que han continuat invertint quantitats fabuloses en l'eixamplament de la segona xarxa d'alta velocitat del món, només superada per la del gegant xinès.

Quan Catalunya és un clam pel desastre de Rodalies, els governs successius de Madrid se n'han desentès del tot. Des de fa quinze o vint anys a la xarxa de proximitat no s'hi inverteix ni el mínim necessari per al manteniment. I cada cop que els catalans exigeixen solucions -el Parlament, el Govern, els mitjans de comunicació o qui sigui-, la resposta és que Catalunya té el privilegi de tenir connectades totes les capitals de província amb alta velocitat. Una demanda que no feia ningú.

I, per si fos poc, a Madrid també van decidir enllaçar Barcelona i París amb una línia d'impossible rendibilitat per l'excessiva distància i la competència de l'avió, més barat i més ràpid. Però només es tractava, una vegada més, d'afavorir els negocis de l'Ibex35.Per això Florentino Pérez cobrarà centenars de milions d'euros com a compensació per l'escassesa de viatgers. Una operació molt similar a la del Castor, tan gravosa per als contribuents de la hisenda espanyola.

Per això la independència també serà un bon negoci democràtic. La societat catalana deixarà d'estar exposada a l'espoli de les elits de Madrid i personatges com Florentino Pérez deixaran de presentar-nos una factura rere l'altra. Per pura supervivència, independitzem-nos de Florentino.

Font: Mon.cat

Xevi Xirgo: «El ridícul espanyol»

Si tot va com ha d'anar, el rei signarà avui, quan acabi la ronda de contactes amb els principals líders polítics espanyols, l'acta de defunció de les eleccions del 20-D. Els líders de les formacions polítiques que han de governar això tant complex que és Espanya, finalment hauran estat incapaços de posar-se d'acord entre ells. Repassin vostès les declaracions i contradeclaracions d'aquests darrers dies i veuran quin ridícul: ni una declaració en positiu, ni un intent d'acostar posicions, i menys per part del PP. Només hem sentit declaracions i més declaracions explicant-nos que la culpa que no hi hagi govern a Espanya és dels altres. Sánchez culpant-ne el PP i Podem, el PP culpant-ne Sánchez, Rivera culpant Podem, Podem culpant el PSOE... Francament lamentable. A ulls d'Europa, a ells que els agrada tant Europa, tota una garantia. El rei –quin paperàs, també!– haurà d'arribar avui a la conclusió que això no pita i haurà de recomanar-los a tots tornar a passar per les urnes. No s'haurà complert el vaticini de Felipe González (“un dels dos grans partits hauria de permetre governar a l'altre”) i triomfarà la tesi del PP de Rajoy: els ciutadans es van equivocar votant i hauran de tornar a repetir les eleccions. Començo a pensar que ni amb un acord de darrera hora això d'Espanya tindria solució. I que la millor solució, per a nosaltres però també per a ells, és que Catalunya se'n surti amb el seu full de ruta. Insisteixo: no pas perquè nosaltres viurem millor (que això és poc discutible), sinó també perquè em fa l'efecte que Espanya no reaccionarà de veritat, no farà una transició de veritat, no s'adonarà del que passa de veritat, fins que hi hagi un daltabaix de dimensions considerables. No han après res. No han après que per arribar a segons quins pactes no els caldria tornar a passar per eleccions, que ja ho podrien fer ara, i no han après que saber governar i liderar és sinònim de saber arribar a acords, i no pas de fer caure l'altre. Hauríem d'anar passant. No només per nosaltres. Ho hauríem de fer també per ells. Si no, no faran mai un reset de veritat.

Font: elPuntAvui.cat

Narcís Oliveres Terrades: «L'home revoltat»

Elisenda Paluzie va dir a El Punt Avui de 15 d'agost del 2014: “No hi haurà independència si no trenquem amb la legalitat.” Trencar amb la legalitat és un acte de desobediència. Desobeir és refusar deliberadament complir una llei, un reglament, una ordre, una norma... El verb desobeir cobreix de manera indistinta tots els moviments de lluita, de contestació, de resistència, de revolta. John Rawls, en el seu assaig Teoria de la justícia, defineix la desobediència com “l'acte públic, no violent, decidit en consciència, però polític, contrari a la llei, realitzat per assolir un canvi de la llei o de la política del govern”.

Aquesta definició no implica que l'acte de desobediència infringeixi la llei contra la qual protesta. La desobediència civil es justifica per principis polítics. El decret de
Nova Planta de 1716 és un instrument d'annexió. Annexionar vol dir anul·lar una legalitat i substituir-la per una legalitat forana. Restaurar la pròpia legalitat és un acte polític.

Albert Camus, premi Nobel de literatura el 1957, publicà l'any 1951 L'home revoltat, del qual el mateix autor deia que era l'obra seva que més li agradava. És un assaig en què Camus pregunta què és un home revoltat i la resposta és: “Un home que diu que no, però que, si bé rebutja, no renuncia, és un home que diu que sí d'ençà del seu primer moviment.” La revolta més negativa, i posa l'exemple de l'esclau que sobtadament es rebel·la contra una ordre del seu amo, conté per força un element positiu: si refuso acomplir aquell acte al qual hom em pretén obligar, és que en mi resideix una voluntat més o menys confusa d'allò que és el contrari, és perquè en l'home hi ha alguna cosa en què pot identificar-se, encara que només sigui per un temps. En conseqüència conclou: “Em revolto, aleshores sóc.” La revolta és un dret, diu. La revolta neix de l'esgotament de la paciència. Se situa en l'actuar.

Víctor Alexandre: «Ens volen sotmesos per salvar-nos de la 'bogeria'»

Ara fa només uns dies, la secretària general del Partit Popular, María Dolores de Cospedal, ens obsequiava amb unes declaracions que, referint-se al govern de Catalunya, deien exactament això: "Quan alguns obliden que estan sotmesos a l'imperi de la llei ataquen directament la democràcia." I afegia que "allò que divideix empetiteix". No són paraules noves, ja que formen part de la doctrina nacionalista espanyola que els tres membres del búnquer, Partit Popular, Partit Socialista i Ciudadanos, repeteixen dia rere dia. Però cal aturar-s'hi perquè sempre hi ha alguna ànima de bona fe que es deixa impressionar per l'ampul·lositat de l'expressió 'imperi de la llei'.

Per començar, cal dir a la senyora Cospedal que el Procés no ha oblidat pas que estem sotmesos a un imperi. Imperiet agònic, per ser més precisos, ja que, com deia el títol espanyol del remake de George Cukor d'un clàssic britànic, l'imperi castellà és luz que agoniza. Fins i tot l'argument del film li escau força, ja que parla d'un individu que pretén fer creure a la seva dona que està malalta i que s'ha tornat boja. Aquí n'hem parlat sovint de les frases dels membres del búnquer que defineixen la independència de Catalunya com una malaltia política. "Catalunya viu una malaltia col·lectiva", han arribat a dir. S'entén la maniobra, oi? Si voler la llibertat és una bogeria, el qui la vol és un boig. I atès que és boig, cal tenir-lo captiu per salvar-lo de la seva bogeria.

Allò que ataca directament la democràcia, senyora Cospedal, és l'imperi espanyol de la llei. Aquest imperi, com vostè l'anomena, constitueix en si mateix una vulneració dels principis democràtics i una violació dels drets humans. Negar la identitat d'un poble, negar-li fins i tot la condició de poble, amenaçar-lo amb la intervenció armada, privar-lo del dret a decidir i sotmetre'l a la voluntat d'un tercer no és una llei, és una agressió. Una agressió que tot demòcrata té l'obligació de rebutjar per una simple qüestió de dignitat i perquè no n'hi ha prou de ser demòcrata, cal defensar també aquests valors sempre que algú, valent-se d'una posició de poder, pretén violar-los. Altrament se n'esdevé còmplice.

El Parlament s'apropa a la gent «Vine i fes la teva pregunta» el 28 d'abril

Germà Capdevila: «Aviat ens caldrà trencar per existir»

El govern espanyol té trenta recursos presentats al Constitucional contra normes catalanes, la majoria amb efectes suspensius. Alhora, Catalunya ha hagut de recórrer contra cinquanta disposicions estatals que erosionen o buiden l'autogovern català. El problema és que l'àrbitre té la samarreta d'un dels dos equips. La independència judicial no existeix en les altes instàncies estatals.

Aquesta idea de no fer efectiu el trencament amb l'Estat espanyol fins no tenir totes les estructures acabades i tot el marc normatiu ben fet i polit, aviat quedarà desmentida per la realitat. Aviat ens caldrà trencar per existir, estigui com estigui el desenvolupament previ del procés. Catalunya s'assembla cada vegada més a aquells edificis vells amb la façana protegida, que són buidats per dins per fer una nova construcció de cap i de nou, però mantenint el front original ben apuntalat, en espera del nou edifici. Mentre nosaltres encara estudiem els plànols, l'Estat enderroca i buida a consciència tot el solar. Aviat quedarà ben pelat. El problema és que en el nostre cas, la façana no està ben apuntalada, i hi ha risc seriós de veure com tot s'ensorra mentre nosaltres encara discutim si quan tindrem casa nova hi posarem parquet o rajoles.

No s'hi val a badar. El buldòzer de l'Estat avança sense contemplacions. Ens apropem acceleradament a la cruïlla definitiva: acceptar la dissolució de Catalunya dins l'Espanya unitària i centralista, o trencar per construir una república on es puguin aprovar i aplicar lleis que protegeixin els ciutadans.

Font: elPuntAvui.cat

Tertúlies amb Gràcia «Per un Procés Constituent cap a la República Catalana» el 25 d'abril

Gemma Aguilera: «Ni Íbex-35, ni TC, ni rei: Espanya fracassa»

Els magistrats del Tribunal Constitucional fumant puros un diumenge de toros, els barons jubilats del PSOE i el PP en reservats de la capital, la monarquia, enfangada fins al coll, i l'omnipresent Íbex-35 que mou els fils ocults del país, hauran fracassat si no hi ha un gir argumental molt potent aquesta setmana a la Zarzuela o al Congrés dels Diputats. Cap d'aquestes superestructures d'Estat no haurà estat prou solvent com per evitar la convocatòria de noves eleccions a Espanya imposant una gran coalició d'Estat que talli d'arrel qualsevol intent de revisar, encara que sigui superficialment, l'estatus quo sorgit del règim del 78.

Si, com tot apunta, hi ha eleccions el 26-J -sense descartar un acord d'Estat in extremis-, voldrà dir que el projecte polític de l'Espanya de la Transició ha fracassat, ni que sigui temporalment, per primera vegada en quatre dècades. Basat en l'alternança entre la dreta i l'esquerra i la gestió política a cop de decret per majories absolutes, ha entrat en col·lapse arran de la irrupció de Podemos i Ciudadanos, que havien de ser simples crosses del bipartidisme per completar una majoria absoluta en cas de necessitat. Només havien d'assumir la feina que tan servilment havien fet CiU i el PNB.

Però resulta que a una majoria de catalans ja no els fa por ni l'Íbex-35 ni el TC. Tampoc un rei que prou feina té a surar entre la merda que l'envolta. L'independentisme ha començat la desconnexió a cara descoberta, i els 'comuns' han defensat estoicament que volen decidir el seu futur. Cadascú amb ritmes diferents, però aquests catalans, majoritaris al país i al Parlament, han deixat clar que ja no són súbdits temorosos del règim. I el poder, sense aquests súbdits, es desinfla. L'Estat, Espanya, podria trobar-se a pocs dies d'un fracàs estrepitós.

Eduard Voltas: «Dic de contenció»

L'expressió és molt antiga, sembla que està ja documentada al segle XI, però és possiblement gràcies a Lope de Vega, que la fa servir al 1618 com a títol d'una de les seves comèdies, que tots la coneixem. Em refereixo a Ser como el perro del hortelano, que ni come ni deja comer. S'utilitza per reprendre algú que no frueix d'una cosa i a més impedeix que ho facin els altres.

"El perro no come". Hi pensava aquesta setmana llegint una molt interessant entrevista a Xavier Domènech en el digital Crític, on el cap de llista d'En Comú Podem reitera la seva aposta política per transformar l'estat espanyol. Una transformació real, autènticament plurinacional segons ell mateix explica. Hi pensava perquè és molt obvi que allà no hi ha les majories per aconseguir-ho. Els partits del no a Catalunya (PP, PSOE i C's) tenen una majoria amplíssima, majoria que repetiran si torna a haver-hi eleccions. La proposta de referèndum de Podemos s'ha estavellat contra la realitat, i la realitat és una relació de forces amplíssimament majoritària a favor de l'immobilisme. El programa polític de Domènech i els comuns no és assolible i no té perspectives de ser-ho en un futur imaginable per un simple problema de relació de forces.

Xerrada: «Cap al procés constituent i la convenció ciutadana» amb Marfany i Saball, el 29 d'abril

Pere Cardús: «S’ho creuen o és cinisme?»

«Sabeu per què els atacs més ferotges contra l'independentisme al parlament arriben del tàndem Rabell-Coscubiela?»

Es fa difícil de pensar que algú que ja s’afaiti i que aquests darrers dos anys o tres hagi observat el debat polític al nostre país es pugui creure que es podrà fer un referèndum pactat amb l’estat espanyol si no hi obliga la comunitat internacional. També sembla impossible que ningú que hagi après a comptar –res, sumes senzilles de dues xifres– pugui proposar una reforma de l’estat espanyol amb resultat positiu per a la sobirania dels catalans. Propostes d’aquesta mena tan sols poden venir d’un creient. És a dir, d’algú que té una fe cega més enllà de totes les dades i proves terrenals.

També podria passar que es tractés d’aquell fenomen del qui acaba d’arribar i es pensa que, si allò que ell voldria no s’ha aconseguit, és perquè els qui hi havia abans no ho feien prou bé. Són els ‘salvapàtries’, els herois creguts que els sembla que són capaços de fer l’impossible. Allò que ningú més no ha aconseguit mai.

Quan sento la tropa dels Rabell-Coscubiela penso tot això. D’on han sortit? Quant de temps han passat tancats en un cau sense veure la llum del sol? Què han fet tots aquests anys, del 2010 ençà? Ja sé que no és obligatori d’anar a veure les mobilitzacions de l’Onze de Setembre, però si et vols dedicar a la política val la pena de mirar el TN aquell vespre! Com es fa per esborrar totes les passes que s’han fet per obtenir un referèndum com el d’Escòcia? Com s’aconsegueix de fer com si no hi hagués unes querelles de l’estat espanyol contra els qui van posar les urnes perquè la gent pogués votar? És possible de fer-ho?

Germà Capdevila: «L'únic camí és la unilateralitat»

L'important de la reunió dels presidents Rajoy i Puigdemont és la forma, més que no pas el contingut. Una mena de diàleg de sords que ha servit per constatar que l'únic acord és que estan en desacord. En tot. En un clima de cordialitat, això sí, que és molt positiu.

Amb aquesta trobada el govern català ha de tancar una carpeta definitivament. Ha quedat palès que no hi ha cap possibilitat d'impulsar una negociació prèvia al trencament amb Espanya.

Puigdemont s'ha reunit amb els líders dels partits que representen més del 80% dels vots a Espanya. Tres d'ells –PSOE, PP i Ciudadanos– que sumen el 65% dels sufragis a les darreres eleccions, han manifestat clarament al president català que no hi ha cap predisposició al diàleg, que la voluntat de la majoria absoluta del Parlament no té cap valor, i que faran servir totes les eines al seu abast per avortar el procés català.

El quart partit, Podemos, és partidari d'un referèndum, perquè el seu és un unionisme democràtic que accepta que el poble pugui decidir, però ho ha deixat a les mans d'un hipotètic acord entre En Comú Podem i el PSC, que Miquel Iceta ja ha dit que és impossible.

En resum, l'únic camí cap a l'Estat propi és la unilateralitat. El full de ruta preveu tots els passos necessaris per assolir la independència sense acord amb l'Estat. La negociació, imprescindible perquè tot acabi bé, només es produirà quan Catalunya ja s'hagi declarat independent i pugui seure amb Madrid en una taula de negociació europea, per acordar els termes del divorci en peu d'igualtat. Som-hi, doncs, que 15 mesos passen volant.

Font: NacioDigital.cat

El deute de la Catalunya independent seria similar o inferior al d’Alemanya, Països Baixos i Finlàndia

Un informe patrocinat pel fòrum empresarial Creiem en Catalunya explora diverses hipòtesis sobre el deute d’una Catalunya independent. David Ros Serra, economista i interventor d’administració local, i Pere Miret, economista i màster en anàlisi econòmica i finances i MBA, són els autors de l’estudi que calcula el deute de l’estat català segons els sistemes de càlcul del repartiment amb l’estat espanyol. La conclusió principal de l’estudi és que la Catalunya independent tindrà un deute entre el 50% i el 75% del PIB, una xifra inferior a la mitjana del deute dels estats europeus, el 87,2%.

La primera hipòtesi dels autors de l’informe és que el nou estat no assumeixi cap part del deute espanyol en cas de no voler negociar la transició. Malgrat que els autors descarten aquesta hipòtesi perquè estan convençuts que la comunitat internacional i els mercats no permetran que Espanya no negociï, calculen que el deute resultant seria del 33,5% del PIB. Si, a més, no es negociés l’assumpció del deute derivat del FLA, el resultat baixaria fins al 16%.

En segon lloc, Ros i Miret calculen el deute amb mètodes diversos que comptarien amb la negociació de l’estat espanyol. Expliquen que els criteris de repartiment del deute que s’empren habitualment són els de l’activitat econòmica, la població, la despesa feta, la inversió i el deute històric, a més del repartiment d’actius i passius. L’estudi diu que amb un repartiment d’actius i passius l’endeutament de Catalunya se situaria entre el 47,1% del PIB i el 73,2%.

I conclouen que si es comparen aquestes hipòtesis amb la situació de l’endeutament de la resta dels estats de la UE, en un repartiment d’actius i passius, la Catalunya independent tindria un deute molt inferior a la mitjana de la UE, al Regne Unit i Àustria, i similar o inferior a Alemanya, els Països Baixos i Finlàndia.

Vicent Partal: «Hi ha hagut 107 referèndums d’independència al món i a nosaltres ens havia de tocar Madrid…»

Si això fos Òttawa el primer de novembre de 1979, Réne Lévesque i Pierre Elliot Trudeau segurament haurien tingut una reunió molt més que tensa, que només les portes tancades del despatx haurien aconseguit que no derivàs en un escàndol públic. Però haurien reconegut que tenien, tots dos, un problema polític a les mans i s’haurien posat d’acord a resoldre’l. Amb un referèndum, tal com va passar.

Si això fos Londres el 7 d’agost de 2013, Alex Salmond i David Cameron haurien anunciat plegats que, en vista dels resultats electorals, tots dos governs consideraven que hi havia un problema polític major entre Escòcia i la Gran Bretanya i que l’única manera de resoldre’l era fent que les urnes de l’antiga nació del nord parlassen en llibertat i amb plena claredat. Amb un referèndum, tal com va passar.

Si això fos el 27 de gener de 1999 s’haurien trobat a Nova York Bacharuddin Jusuf Habibie i Jose Ramos-Horta, sota l’auspici de les Nacions Unides. Haurien acordat que la situació ja no podia continuar com fins aleshores i que calia resoldre el conflicte entre Timor i Indonèsia. Amb un referèndum, tal com va passar.

Igual que en aquests tres casos, això d’ahir hauria pogut passar infinitat de vegades. El 1905 a Noruega, el 1918 a Islàndia, el 1945 a Cambotja, el 1946 a les illes Fèroe, el 1958 a totes les colònies africanes de França, el 1961 a Samoa, el 1967 a Puerto Rico, el 1969 a Papua Nova Guinea, el 1974 a Niue, el 1977 a Aruba, el 1990 a Eslovènia, el 1991 a Armènia i a Croàcia i a Estònia i a Kossove i a Lituània… el 1992 a Bòsnia i Montenegro, a Moldàvia i les illes holandeses del Carib el 1994, el 2005 al Kurdistan, el 2006 a Tokelau, el 2011 al Sudan del Sud, el 2014 a Sint Eustatius…

Per la festa major de Sagrada Família, sessió doble, dijous i divendres. Les crispetes les poses tu

L’Estat és l’única administració que gasta més ara que al 2010

El govern central gasta un 4% més que fa cinc anys, mentre les comunitats han retallat un 13% i els ajuntaments un 21%

“Montoro culpa a les comunitats autònomes de la desviació del dèficit”. “El forat autonòmic preocupa a l’FMI”. “Les autonomies, un altre cop sospitoses”. “La Comissió Europea insisteix que Espanya ha d’augmentar el control del dèficit de les comunitats”. Tots aquests són titulars que s’han publicat en les darreres setmanes i que portarien a qualsevol persona que els llegís a la conclusió que, efectivament, la culpa que Espanya hagi incomplert l’objectiu de dèficit del 2015 és de les comunitats autònomes. Però la veritat és més complicada.

En realitat, l'Estat és l’única administració que gasta més a dia d’avui del que ho feia al 2010, quan van començar les polítiques d’austeritat. Així ho mostren les dades de la Intervenció General de l’Estat (IGAE) publicades recentment.

L’argument que ha donat reiteradament el govern central per reservar-se per a si mateix la immensa majoria del dèficit autoritzat per la Comissió Europea és que ell és responsable de pagar les pensions i els subsidis d’atur, que són una matèria molt sensible. Això podria explicar, per exemple, que la Seguretat Social gastés 156.000 milions l’any passat, un 3,3% més que al 2010. Però, si s’exclou la Seguretat Social, la despesa de l’Administració Central també va pujar. En concret, l’Estat va gastar el 2015 prop de 110.000 milions d’euros, un 5,4% més que cinc anys enrere.

Germà Capdevila: «Ser petit és millor, també per al planeta»

Allà per 1997, els professors Alberto Alesina (Harvard) i Enrico Spolaore (Tufts) van publicar un llibre de referència: "La mida de les nacions", on profetitzaven que el segle XXI pertanyia als estats petits. La globalització i els blocs supraestatals com la UE o l'OTAN diluïen el valor dels grans estats segons els cànons dels segles XIX i XX: la necessitat d'un gran mercat intern i de forces armades potents.

Els primers anys del segle han donat la raó a Alesina i Spolaore. Només cal fer una ullada al rànquing dels països més rics per veure que els primers 9 llocs corresponen a estat amb una població similar o menor a Catalunya. En un món sense barreres, els més petits reaccionen més ràpid i poden adaptar-se amb agilitat als canvis. Un exemple molt clar el tenim a l'Amèrica Llatina, a l'Uruguai.

Fa només 15 anys, l'Uruguai feia la mateixa política energètica que la majoria de països. La compra de petroli representava el 27% de les importacions del país, i s'iniciava la construcció d'un llarg gasoducte per importar gas des de l'Argentina. Avui, les renovables representen el 94.5% de l'energia del país, amb una combinació d'eòlica, solar i de biomassa.

Amb poc menys de 4 milions d'habitants, la fórmula uruguaiana no és màgica ni innovadora, senzillament és una decisió de país que s'ha implementat amb decisió i coherència. L'empresa estatal d'energia es va comprometre a comprar la producció de les renovables a un preu estable durant 20 anys. Les empreses internacionals es donen cops de colze per obtenir permisos. La competència ha fet que en cada licitació el preu sigui més competitiu. Per exemple, el preu de generació d'electricitat s'ha reduït un 30% en els darrers tres anys.

La comparació amb la política erràtica de l'estat espanyol, amb l'energia més cara d'Europa, fa feredat. És evident que la mida més petita de l'Uruguai ha facilitat el canvi dramàtic efectuat en només 15 anys. És només un exemple del que la nova República Catalana, amb una mida ideal per competir amb les nacions de més èxit del segle XXI, podria aconseguir un cop sigui lliure i independent.

Font: NacioDigital.cat

Esteve Vilanova Vila: «Catalunya i Irlanda»

“No té gaire sentit tenir llibertat política si no tens llibertat econòmica i financera”, deia el ministre de Finances irlandès Michael Noonan el desembre del 2013, quan Irlanda va sortir del rescat a què es va haver de sotmetre el novembre del 2010. De fet, és el primer país dels quatre rescatats (Irlanda, Grècia, Portugal i Espanya) que ja n'ha sortit, i la recuperació econòmica és espectacular. En el moment de la crisi, el PIB del 2008 li va caure un 2,2% i el del 2009, un 5,6%. Però, a partir d'aquesta contracció econòmica, va començar a estabilitzar-se i a créixer suaument fins que el 2014 va ser del 5,2% i el 2015, del 7,8%. La conseqüència d'aquesta represa econòmica sensacional l'hem vist aquesta setmana, quan Irlanda ha fet una emissió de bons a 100 anys al 2,35%, que és el mateix tipus d'interès dels bons dels EUA a 30 anys.

El PIB d'Irlanda és de 214.623 milions d'euros (el català és de 204.666 milions, amb un creixement el 2015 del 3,3%), i la seva població és de 4,6 milions d'habitants (a Catalunya som 7,5 milions). El PIB per càpita d'Irlanda és de 46.200 euros i el català és de 27.600 euros. El deute sobre el PIB a Irlanda és del 107,5%; el català, del 35,3%. L'atur d'Irlanda és del 8,6% i el català, del 17,7%. El salari mínim a Irlanda és de 1.546 euros; a Catalunya, de 648,60 euros. Les exportacions sobre el PIB a Irlanda són del 46,92% i a Catalunya, del 31,20%. I les importacions, del 28,5% a Irlanda i del 37,54 % a Catalunya. L'impost de societats a Irlanda és del 12,5% i a Catalunya, del 25%.

Em perdonaran els lectors per aquest seguit de dades comparatives, però quan vaig llegir la notícia de l'emissió de bons a 100 anys d'Irlanda ràpidament vaig sentir una certa enveja sana, ja que els bons catalans ens els han qualificat de bons porqueria, i les economies no són pas tan distintes. Si comparem les dades, un hi troba diferències, però no prou significatives per justificar aquesta penalització del nostre deute. És cert que Irlanda és molt més productiva que nosaltres, però el nostre endeutament és molt menor. A més, hem de tenir en compte que fa tres anys Irlanda era una nació rescatada per la troica –i, per tant, amb la sobirania financera limitada–, i semblaria que els mercats encara haurien de recordar el passat recent, però no és així, i són capaços de posar en els mercats internacionals una emissió de bons a 100 anys al mateix interès que els bons dels EUA a 30 anys. Espectacular!

Arturo Puente: «L'Espanya transformable»

"Com a persona d'esquerres, em nego en rodó a dir que una cosa no és transformable. No sé quina qualitat cultural o social superior té el poble català en relació amb altres pobles. Es veu que nosaltres sí que podem transformar les coses i els altres no poden. Aquest és un discurs pueril. Crec que Espanya és transformable i crec que val la pena lluitar per transformar-la. Si aquesta transformació comporta la creació d'una realitat plurinacional, crec que val la pena que Catalunya sigui dins d'aquesta realitat. Si això no és així, puc entendre la posició d'independència. No sé si em faria independentista, però la puc entendre". Xavier Domènech, entrevista a Camins per l'hegemonia, de Sergi Picazo en Icaria Editorial.

L'anomenat procés sobiranista català celebrarà aquest mes de setembre 4 anys. El cicle que abraça des del començament de la reforma estatutària fins avui ja en comprèn 12. Durant aquest període l'eix nacional s'ha anat imposant al debat polític català, de mica en mica i amb vaivens, fins a fer-se gairebé omnipresent. Les eleccions del 27-S són indesxifrables sense entendre el total protagonisme del fet nacional.

És evident que la qüestió nacional s'imposa perquè hi ha un problema no resolt al respecte, nascut del bloqueig de l'estat espanyol a la lliure capacitat de decisió dels catalans. Però, malgrat això, la preeminència d'aquest eix fastigueja un percentatge gens menyspreable de la societat, i no em refereixo únicament dels que advoquen amb claredat per mantenir-se a Espanya, sinó a diferents grups per als quals el debat dependència / independència ni és la principal de les seves preocupacions ni guia la seva acció política.

Lluís Llach: «Si detectés qualsevol indici de retrocés a JxSí, plegaria»

El diputat de Junts pel Sí i president de la comissió d'estudi del Procés Constituent remarca que "gràcies a la CUP hem fet avançaments que haurien estat impossibles", i fa una crida a la ciutadania perquè "prengui consciència que el veritable poder és al carrer"

No hi ha massa persones disposades a trencar abruptament amb una vida que els fa feliços, desmuntar plans i fer un salt que potser serà al buit. Però en Lluís Llach (Girona, 1948), , tot i que va tenir molts dubtes, va acceptar encapçalar la llista de JxSí per Gironacom a independent. Després de dos mesos i mig de negociacions amb la CUP, que el van "incomodar molt", i de tres mesos de vida parlamentària, assegura que conserva intacte "l'entusiasme" i posa la mà al foc que JxSí i la CUP van a fons amb la independència. Tant, que "per dignitat i fidelitat als votants", tornaria a trencar abruptament amb la seva nova vida si el seu grup parlamentari fes un sol pas enrere.

Com ha viscut el trànsit de la vida civil a la vida política? Ha canviat la percepció que tenia de la política professional?
Donades les circumstàncies que es veien a venir, vaig pensar que em podia oferir per donar suport tancant alguna llista electoral. Això ho vaig decidir abans que es formés Junts pel Sí, i quan vaig veure que en Pep Guardiola tancava la llista de Barcelona vaig pensar, 'fantàstic, tanco la llista de Girona i perfecte'. Però les coses es van anar complicant d'una manera que no sé explicar massa bé, i de cop i volta se'm va demanar que ocupés un lloc important.

Va tenir dubtes?
I tant que sí! Perquè sabia que destrossava la vida que jo havia planificat, encara que sempre deixo moltes finestres obertes i la planificació que faig és sempre molt relativa. Estava en una situació que estimava molt, escriure i fer activitats de caire social al Senegal. En aquest país es va posar en qüestió el meu sistema de valors culturals i socials, fins i tot religiosos. Jo havia triat aquest entorn em feia feliç, però de cop i volta se'm trencava abruptament.

Reprenem el butlletí!

Molts de vosaltres ja sabeu que els darrers dos mesos hem tingut problemes a l’hora d’enviar-vos comunicats i, especialment, el butlletí setmanal. Lamentem aquesta situació, però han estat causes alienes a la nostra entitat, tant legals com tècniques, les que han provocat que al llarg d’aquest període de temps ens hagi estat impossible fer-vos arribar adequadament la informació de la nostra territorial.

Durant aquests mesos s’han estat buscant solucions òptimes, tant per als usuaris com per a l’entitat, per poder reprendre al més aviat possible aquests enviaments. I ara celebrem dir-vos que tot indica que aquests problemes s’han resolt i que, a partir d’avui, tornareu a rebre amb normalitat els comunicats i el butlletí com era habitual.

Avui rebeu aquest butlletí, on trobareu totes les activitats que hem preparat per a la Festa Major del nostre barri. Veniu i participeu amb nosaltres! Us hi esperem!

Gràcies, un cop més, per la vostra col·laboració i esperem mantenir aquest vincle fins a assolir el nostre objectiu.

Endavant, República!

ANC-SFxI

Xerrada-Debat «El procés català vist des d'Europa i des d'Espanya» amb Cotarelo, Schreiber i Alsina, el 22 d'abril

Xerrada-Debat «Procés constituent: Fes-te'l teu!» amb Nuet, Rovira i Serra,el 21 d'abril

Francesc Canosa: «Carpanta inconstitucional»

Si ets pobre no ho pots ser. És inconstitucional. Envaeix competències. És il·legal. És el que diu el Tribunal Constitucional

Si ets pobre no ho pots ser. És inconstitucional. Envaeix competències. És il·legal. És el que diu el Tribunal Constitucional prohibint el decret de pobresa energètica de la Generalitat. El govern espanyol toca la pandereta: “ Si algún día clavelitos no lograra poderte traer, no te creas que ya no te quiero, es que no te los pude coger”. Per a ells ser pobre català és discriminatori respecte a la resta d’espanyols. O clavelitos per a tots, o res. Els clavells amorosos podrien ser una solució d’estat. Segons els professionals vegetals també serveixen per netejar “ el enfriamiento del estómago”. Nyam-nyam.

UN DIA LA GENT es fotia clavells, amanides de cartró i bistecs de farigola. Mentre els nens nord-americans llegien Superman els d’aquí endrapavenCarpanta. Aquell homenet de tebeo amb nas de cogombre, patilles de ganivet i boca de canya de pescar pollastres imaginaris. Carpanta era el símbol de la postguerra. L’estat de la gana. L’única arma de destrucció massiva que hauria pogut rebentar el franquisme. Davant de l’autoinsuficiència del règim la gent va respondre amb l’autosuficiència. Hi va haver un moment que el mercat negre era superior al real. Carpanta era el Superman de la supervivència. Ho va saber dibuixar el seu gran creador: Josep Escobar. De fet, ja ho va veure abans.

QUAN ESCOBAR TENIA SIS ANYS, va néixer la Mancomunitat. El quilòmetre zero de la Catalunya estat i de l’estat del benestar al segle XX. 6 d’abril de 1914. Ara fa 102 anys. El primer que van haver d’afrontar és la pobresa. Entre 1920 i 1924 la beneficència, la sanitat i l’acció social eren un 26,3% de la despesa total de la Mancomunitat: la primera partida en importància. De 1914 a 1923 tenia al seu càrrec 2.070 malalts pobres i 5.448 nenes i nenes acollits a les maternitats i cases d’expòsits. Es van transferir asils, hospitals i cases de maternitat... a tot Catalunya. I multipliqueu-ho per mil amb mil camps més: les pensions a treballadors; les assegurances a infants asilats; les borses de treball municipals; el primer servei català de salut pública... L’estat espanyol no feia res.

Laura Pinyol: «A 15 mesos de guanyar... un país»

«Menys samarretes pamfletàries al Parlament i més compromisos ferms»

Aquest passat cap de setmana, Iniciativa va celebrar la seva 11a Assemblea Nacional, on es va ratificar l'estratègia de confluència amb el nou partit d'esquerres que impulsa Ada Colau. Marta Ribas, la coordinadora nacional del partit, juntament amb David Cid, va proclamar que eren a quinze mesos de guanyar les eleccions de Catalunya i que la formació ecosocialista havia d'abanderar l'esperit del PSUC del segle XXI.

És una llàstima que aquesta formació tradicional d'esquerres, tan contestatària i antisistema, participi del procés constituent que viu Catalunya amb una vocació tan autonomista. A quinze mesos de guanyar les eleccions? Tenim l'oportunitat de ser a quinze mesos de guanyar un país i la formació d'Iniciativa per Catalunya, en aquest pla previ a l'amalgama de formacions d'esquerra, es planteja la contesa electoral com un assalt al govern.

Iniciativa s'ha presentat, en les tres últimes cites electorals, amb tres paraigües diferents. A les eleccions municipals, ho va fer amb confluència amb altres formacions segons el municipi, amb un èxit especial a Barcelona; a les eleccions al Parlament, la candidatura de CSQP va resultar decebedora, per l'omissió de Colau i per la divagació de missatges durant la campanya; però, a les eleccions del 20-D, l'aposta d'En Comú Podem, ara sí amb Colau fent de força propulsora amb Xavier Domènech, van guanyar les eleccions amb un 24% dels vots i 12 diputats. Què ha passat, tanmateix?

Francesc de Dalmases: «Entre el front comú i el campi qui pugui»

En política hi ha una actitud més nociva que el seguidisme: l'immobilisme. Les inèrcies fan difícil fonamentar cap transformació real i, per definició, l'immobilisme és contrari al canvi

El sainet tediós les negociacions espanyoles ha conjugat totes dues actituds. Els actors polítics, els nous i els vells, han estat incapaços de superar les inèrcies del torn de partits instaurat amb el règim del 78 i, alhora, han evidenciat el seu immobilisme quan s'han demostrat inútils per gestionar un resultat allunyat de les majories més o menys confortables.

Els mesos que han passat des dels comicis espanyols no només no han obert espais d'entesa sinó que han bunqueritzat com mai les forces polítiques més rellevants: el PP no té qui l'estimi, els socialistes continuen segrestats pels quatre barons regionals, Podemos es replega en si mateix després d'una negociació desastrosa, i Ciudadanos excel·leix en tril·lerisme ideològic.

No és que ens hagi d'interessar especialment allò que encalla un nou govern a les espanyes però és rellevant a l'hora de valorar dinàmiques polítiques diametralment oposades que observem a Catalunya.

A casa nostra, efectivament, s'enderroquen els murs dels partits: Convergència reinventa la Casa Gran del Catalanisme amb un Torn Obert que ha de fer foc nou; Esquerra celebra la festa de la República imaginant hegemonies polítiques; les CUP s'aboquen a refer ponts més enllà dels militants convençuts, i fins i tot l'increïble partit minvant, Iniciativa, mira d'evitar la irrellevància inventant confluències.

Ramón Cotarelo: «El buit del buit»

El buit de poder és una condició endèmica espanyola perquè, quan no hi ha buit, tampoc no hi ha poder. A Espanya no hi ha res ni funciona res, si no són les organitzacions de delinqüents, des de les xarxes de tràfic de dones fins als partits polítics formats per presumptes malfactors i les burocràcies corruptes. L'única diferència entre el govern en plenes facultats, que no feia res, i el govern en funcions, que encara fa menys, és que aquest últim, a més, s'ha declarat en rebel·lia i es nega a passar comptes al Parlament. El Congrés ja pot demanar la compareixença del ministre Soria pels papers de Panamà. Abans compareixerà al Parlament de Panamà. O al de Mart.

Segons tots els parers, és possible que aquest govern de la dreta ultramuntana guanyi les properes eleccions amb una majoria folgada, un cas únic en la història de masoquisme col·lectiu. Persones que voten qui els menysprea, els explota i els exhaureix. Incomprensible, però cert. És molt possible que hi hagi quatre anys més de corrupció, de saqueig, de sobresous, de fatxenderia espanyolista, de llei mordassa i franquisme per tot arreu. És força possible que el país segueixi paralitzat a expenses de l'absoluta incompetència d'aquests governants. I també és prou possible que la "gran nació" de Rajoy segueixi sense pintar res en els escenaris internacionals.

Davant d'aquest govern no hi ha oposició; no hi ha un terreny comú entre els altres tres partits institucionals des del qual s'hi oposin. Els tres mosqueters amb un mandat claríssim de constituir un govern com sigui han fracassat en el seu afany. Els mateixos que reien dels catalans perquè no formaven govern arran de les eleccions de 27 de setembre es troben ara en la mateixa situació, però amb pitjors perspectives i una evident manca de capacitat per resoldre-la. S'intercanvien acusacions, no proposicions. Com el govern al qual s'oposen, tampoc serveixen per a res.

Vicent Partal: «Molta pudor de podrit»

El ministre d’Indústria espanyol, José Manuel Soria, va haver de fer ahir una compareixença ben poc habitual per mirar d’explicar les seues connexions amb una empresa deslocalitzada (‘off-shore’) descoberta a Panamà. Ni en una ocasió com aquesta no va comportar-se amb la dignitat deguda, ans ho aprofità per justificar aquesta estranya teoria segons la qual el govern ‘en funcions’ no ha de retre comptes al parlament. Ell diu que ho farà, però només a títol personal. I supose que compta que aquesta legislatura només té dues setmanes de vida i potser no cal.

L’espectacle del ministre Soria arriba després d’un cap de setmana farcit d’escàndols de tota mena. Ja no és la corrupció crònica del PP i la seua gent. És que anem descobrint a poc a poc que als racons més recòndits de l’estat espanyol el comportament és indigne d’un país democràtic.

S’ha destapat l’escàndol de l’ambaixador d’Espanya a Brussel·les, un personatge tan impresentable que fins i tot el govern espanyol, permissiu fins a l’infinit, li ha hagut de cridar l’alto. També es va saber que dotzenes de pilots de l’aviació militar havien confessat un frau contra la hisenda espanyola, un frau clarament organitzat, per tal de ser condemnats a només tres mesos i esquivar la presó. Segons fonts coneixedores del cas, hi ha vuitanta pilots implicats en la trama –és a dir, la majoria dels pilots en actiu.

La sospita que aquesta corrupció és estructural no es pot pas amagar. Com passa també a les ambaixades. Que l’ambaixador a Brussel·les siga especialment insensat no rebaixa la gravetat d’un altre fet que es va saber la setmana passada també: totes les ambaixades, de la primera a la darrera, tenen una caixa B per a eludir imposts. És un fet que ja ha estat reconegut oficialment.

Quant al funcionament de l’estat espanyol, doncs, és ben remarcable aquesta pudor de podrit que s’escampa ara ja no des de la política, transitòria per definició, sinó des de les estructures de l’estat, cosa que encara és molt més greu.

Font: VilaWeb.cat

Vicenç Villatoro: «Imaginin que ho han d’explicar a un marcià»

Resulta que hi ha un problema, objectiu i evident. Posem per cas que hi ha gent que no pot pagar serveis bàsics com la llum i el gas, i els hi tallen. Resulta que algú hi troba una solució. Posem per cas, la Generalitat fa un decret perquè no es puguin tallar els serveis bàsics a les persones necessitades que acreditadament no ho poden pagar. Resulta que algú, sense negar el problema, exigeix que no s’apliqui la solució. Posem per cas, el govern espanyol denuncia el decret de la Generalitat al Constitucional perquè n’impedeixi l’aplicació. Tot i reconèixer el problema, vol evitar que s’apliqui la solució, i no ho argumenta dient que no és bona o que en té una de millor, sinó dient que ho ha arreglat algú a qui no li tocava fer-ho. Creu que és ell i no pas l’altre qui ho hauria de solucionar. Però ell no proposa res, només es carrega el que fa l’altre. No diu: com que em toca a mi, jo ho solucionaré. Diu: com que em toca a mi, no deixaré que ho solucioni l’altre. I no fa res. Val més continuar tenint el problema que no pas que el solucioni algú a qui figura que no li toca. El marcià, si l’hi expliquen, al·lucina. Potser preguntarà: ¿això de la política s’ho han inventat vostès per solucionar problemes o per crear-ne?

Font: ara.cat

Paradetes, racó del xerraire, jocs infantils, pica-pica... «País en construcció». T'esperem el 16 d'abril

El 2018 el Fons de Pensions espanyol pot estar liquidat. Una Catalunya independent garantiria els pagaments

Agraïm l’ajut de la Dra Elisenda Paluzie, Degana de la Facultat d’Economia i Emresa de la UB, que ens ha facilitat una part de les xifres i conclusions que s’esmenten a l’article.
El Fons de Reserva de les Pensions de l’estat espanyol podria estar absolutament liquidat el 2018. No ho diu cap independentista català per crear confusió, ho va afirmar el passat mes de febrer, José Luís Escrivà, president de l’Autoritat Fiscal Independent (Airef).

Escrivà adverteix que el 2018 la guardiola de les pensions s’haurà buidat totalment. Quan el PP va arribar al govern el setembre de l’any 2011 el Fons de Reserva de les Pensions havia arribat a un màxim històric de 66.815 milions d’euros. Però durant els anys 2012, 2013 i 2014 el govern de Rajoy va treure fins a 43.000 milions d’euros d’aquest fons, alhora que també va buidar i arruïnar el Fons de Prevenció i Rehabilitació de les mútues, del qual van treure uns altres 5.350 milions d’euros.

El Fons de reserva de les pensions de la Seguretat Social es va establir l’any 1997 com a conseqüència del Pacte de Toledo per poder pal·liar els efectes dels cicles econòmics baixos i atendre les necessitats del sistema de pensions públic. La primera aportació no es va fer fins l’any 2000

Xevi Xirgo: «Desobediència? Per què?»

Hauríem de deixar de parlar de desobediència. Si fins ara hem estat la revolució dels somriures, de la gent que ha sortit al carrer a fer una V immensa o una cadena humana amb un somriure als llavis; si fins ara hem sigut els del sí, i fins i tot els del sí-sí, ara hauríem de continuar essent-ho. Hauríem de ser els de l'obediència, no pas dels de la desobediència. Sempre serà més fàcil. Anar amb un no al davant és sinònim de fer cara de pomes agres, d'estar emprenyat. I nosaltres no ho estem. Som els del sí. A mi, i suposo que a la majoria de vostès, ens és més fàcil dir que sí que no pas que no. Per això els proposo que en comptes de dir que no al que ens digui Espanya, de desobeir, potser que ho capgirem i continuem essent els del sí, els de l'obediència a Catalunya. Mirin si n'és, de fàcil. Els poso un exemple. El Parlament de Catalunya va aprovar setmanes enrere un decret que garanteix el subministrament d'electricitat i gas a les famílies que estiguin en situació vulnerable i que no puguin pagar les factures. I ara el Tribunal Constitucional ha dit que no, que això el govern català no ho pot fer perquè no té les competències per fer-ho. Doncs mirin. Obediència. Obediència al que digui el Parlament, com va dir ahir el conseller Baiget. Ni cas al TC. Que el govern català aprova la llei d'accés universal a l'assistència sanitària i un dia el TC ho tomba? Doncs que ho tombi. Nosaltres, els del sí, estem d'acord amb el govern català, que per això som els del sí, els del somriure. Els del no són ells, el del TC. Que un dia d'aquests el conseller Comín aprova això que les infermeres puguin fer receptes i l'Estat no ho vol i ho porta al TC? Doncs nosaltres som els del sí. A obeir el govern català. I si ells interpreten que això és desobeir l'Estat, el TC i no sé qui més, doncs que ho interpretin. Pengem l'estelada als ajuntaments perquè ens agrada, fem un 9-N per protestar i perquè el món ens vegi, el Parlament fa les declaracions que li sembla i protegim els vulnerables perquè ho sentim així. I si no els agrada, que s'hi posin fulles. Som els del sí. No diguem que no. No ens cal fer desobediència. Som els del sí i practiquem l'obediència. No se n'oblidin, que ara ens volen fer creure que som els del no. Els del no són ells. No ens tracten bé, no ens respecten i no ens deixen ni fer un referèndum. Són ells. No se n'oblidin.

Font: elPuntAvui.cat

Antonio Baños: «Independentisme extremeny»

En Salvador Cot ja li va dedicar un article però crec que és important insistir en la glosa d'una frase que no ha tingut l'atenció que mereixia. Em refereixo a la que el gran patriota espanyol i ministre d'Hisenda Cristóbal Montoro, va dir en la seva compareixença a la Comissió d'Hisenda del Congrés el passat dia 7. "Hem fracassat en la construcció de l'estat de les autonomies" digué Montoro i, sorprenentment, el món va continuar girant al voltant de Nuevos Ministerios sense que cap cataclisme alterés l'espanyolíssim curs de les coses.

Una primera i sucosa reflexió: segons Montoro, és "el de les autonomies" l'estat fracassat, no pas l'espanyol. En el subtext (anava dir en el subconscient però crec que en són i molt de conscients) rau l'arquitectura oculta del 78. Primer tenim un estat espanyol de tota la vida. El dels Reis Catòlics, el de la Transacció al final del franquisme. L'estat dels amics i familiars, el de l'ambaixador de Bèlgica i la Pilarín, germana del rei. L'estat indissoluble, l'etern, l'unitari... I, com a una mena d'estucat venecià de color salmó, com un paper pintat passat de moda, com una bastida inestable que s'ha d'anar enretirant de l'edifici principal, queda "l'Estat de les autonomies".

Dit d'una altra manera. Per a Montoro i pels poders capitalins, la refundació de l'Estat Espanyol depèn d'assumir que aquest sistema de "conllevancia" amb bascos i catalans està amortitzat. Davant les fragàncies de plurinacionalitat que varen embriagar la catalana terra mentre el "govern del canvi" va semblar possible, torna l'antiga flaira a resclosit de la recentralització. Perquè l'Espanya de sempre sobrevisqui, la nova, la dels cafès i tallats, ha de finar.

Eduard Voltas: «Què més?»

"L'autonomia continua completament intervinguda, atrapada en perfecte sandvitx entre el Tribunal Constitucional, que si cal mata de fred els pobres, i el FLA"

118 dies després de les eleccions, Espanya continua sense govern i la situació és exactament la que buscava Mariano Rajoy quan va renunciar a l'encàrrec del Rei per a formar govern. Es diu poc, que estem 100% ficats en el pla A de Rajoy. Sí, l'allau de nous casos de corrupció posteleccions l'ha debilitat. Sí, en cada intervenció pública es mostra com un incapaç i és la riota de les xarxes socials. Sí, Sánchez li ha robat la centralitat mediàtica. Tot això és veritat, però en allò fonamental som on ell volia: el líder del PSOE ja s'ha estavellat una vegada en la investidura i està a punt de fer-ho per segon cop. Tres setmanes més i, si no hi ha un miracle a hores d'ara inimaginable, Sánchez estarà mort i es convocaran noves eleccions que el PP tornarà a guanyar segons totes les enquestes.

Es diu poc que som en el pla A de Rajoy, i també es diu poc que no hi ha govern a Espanya només per una raó: Catalunya. Si la factura catalana hagués estat la de sempre (uns calerons, unes competències, un estatut), la investidura s'hauria resolt a la primera. Però la factura ja no és la de sempre. Catalunya ha canviat i ara no vol calerons ni competències: vol votar. Investidura a canvi de referèndum, aquest ha estat el missatge, tan serè com petri.

A Madrid no reconeixen aquest nou catalanisme que no mercadeja i l'acord per respondre amb el més dur dels immobilismes és completament transversal. Del PSOE al PP passant per Ciutadans. De l'Ibex 35 a la Monarquia passant per tots els grups mediàtics. Només Podemos s'escapa d'aquest consens, però té la força que té i no ha servit de res. Resultat: no hi haurà referèndum pactat i a Espanya, si fa falta, faran eleccions fins que surti un resultat que permeti formar govern sense haver de passar per l'adreçador democràtic català.

Mentrestant, l'autonomia continua completament intervinguda, atrapada en perfecte sandvitx entre un Tribunal Constitucional que si cal mata de fred els pobres i un FLA que ens cobra interessos pels nostres propis diners. Vist el panorama, costa d'entendre que la Catalunya del Sí-No no faci d'una vegada el pas endavant que li demana l'independentisme. Què més ha de passar?

Font: Mon.cat

Bernat Ferrer: «L'indepessimista»

L'indepessimista va viure una campanya del 27-S apassionant. Per un moment, va creure's que tenia la independència a tocar, i va anar a votar en massa. Amb una participació rècord del 74,95% va aconseguir la majoria absoluta de la cambra. Una situació mai vista. Mai. I, malgrat això, es va deprimir. Lluny de veure que la premsa d'arreu del món reconeixia la victòria estelada, va preferir tornar a mirar l'ABC i La Razón perquè li interpretessin què havia passat en aquelles urnes.

L'indepessimista va viure amb gran angoixa el període comprès entre el 28 de setembre i el 9 de gener d'enguany. El mateix dia 10 encara no s'ho creia, que s'havia trobat una situació. Entremig, l'indepessimista va treure el pitjor de si mateix i, ja fos dels uns o dels altres, va carregar contra els uns, els altres i els propis perquè, és clar, era evidentíssim que tot plegat faria llufa.

Aquests últims quinze dies, l'indepessimista ha estat a punt de tornar a patir un cobriment. Una simple moció de la CUP li ha fet revifar tots els fantasmes. Tot plegat, amanit amb proclames d'allò més enardides d'una i altra banda que, és clar, no ajuden gens l'indepessimista ni a tenir una existència tranquil·la, ni a adoptar una actitud més positiva que atregui l'atenció d'algun indecís. Per molt que Lluís Llach li digui que "som aquí per fer el que vam dir que faríem", l'indepessimista ja pensa en els pressupostos, o en les eleccions espanyoles, o en el 10 de gener de l'any vinent... És evident que cadascuna de les famílies de l'independentisme té dret a marcar les seves prioritats, i de la interacció entre totes tres en va sortint un producte prou sòlid.

Xerrada amb Lluís Llach el 14 d'abril

I de nou... la Festa Major!

Ja torna a ser Festa Major, una oportunitat de gaudir de tot el que fan les entitats del barri. La nostra, com els darrers quatre anys, també hi participem:

Diumenge 10 d’abril: aquest any, per començar bé la Festa Major, el nostre company i excoordinador de la nostra AT, Josep Maria Sans, llegirà una part del pregó. Veniu a escoltar-lo i aplaudir-lo!! (Repartirem octavetes del proper acte.)

Al carrer de Marina, entre Mallorca i Provença, a un quart d’una (12.15 h)


Dissabte, 16 d’abril: Recorregut pel procés constituent. Una multiparada amb quatre paradetes simultànies que ens conduiran pel procés constituent:

1. Informativa.
2. El racó dels xerraires (hi haurà un racó infantil, perquè facin activitats mentre escolteu la xerrada).
3. El mur dels desitjos.
4. Aperitiu i sorteig de lots de productes de la terra.

A l’avinguda Gaudí, entre Provença i Rosselló, a partir de les onze del matí.


Dijous, 21 d’abril: El procés constituent. Conferència amb Gabriela Serra (CUP), Joan Josep Nuet (CSQEP) i un representant de Junts pel Sí, en què ens explicaran en quin punt es troba el procés constituent que està duent a terme el Parlament.

A la sala d’actes del Centre Cívic Sagrada Família, a les set del vespre (19 h).


Divendres, 22 d’abril: Com es veu el procés català des d’Europa i des d’Espanya. Conferència amb Krystyna Schreiber i Ramón Cotarelo, dues visions ben diferents del procés des de fora.

A l’escola Fructuós Gelabert (carrer Sardenya, 368), a les set del vespre (19 h).


El mateix divendres 22 d’abril, a les 21.30 h, hi haurà el sopar de festa major i, com cada any, la nostra AT posarà a la vostra disposició la compra dels tiquets per tancar la festa major amb un sopar de germanor.

Us hi esperem, tant com a espectadors com a voluntaris!
Moltes gràcies i visca la Festa Major!!

Quim Torra: «Desobeir, és clar que sí»

Culminar la preindependència –la fase d'execució del procés en què ara mateix ens trobem– exigeix que es produeixin totes les condicions perquè es provoqui una tempesta política perfecta. Caldrà lideratge compartit, projecte comú i unitat d'acció; governança del balanceig entre el mentrestant i l'objectiu final; seguretat jurídica i acceleració; eixamplament de la base independentista; el cercle virtuós dels tres eixos de la ruptura democràtica, procés constituent i pla social; una societat civil –àmplia, plural– més important i necessària que mai; la proclamació d'independència sotmesa a un referèndum unilateral (creades les estructures d'estat que ens han de permetre controlar el territori) i la mediació internacional. Però si alguna cosa està clara en aquesta fase final és que, per aconseguir la independència, ens caldrà superar l'actual fase de protesta per passar a la de la no cooperacióamb l'Estat.

David Cortright, en el llibre No-violència per a una nova era política es fa ressò d'un estudi de l'organització de foment dels drets humans Freedom House. L'any 2005 van investigar seixanta-set transicions polítiques que havien tingut lloc a les últimes dècades –de règims autoritaris–. “L'estudi va concloure que la resistència cívica noviolenta va ser un factor impulsor en cinquanta casos, pràcticament tots els règims resultants (el 92%) eren més democràtics [...]”. És inevitable recordar Lluís Maria Xirinacs. “Malgrat les nostres diferències, cal que neixi la nostra força de la nostra cohesió, del nostre consens cordial, del nostre pacte de fidelitat, del nostre compromís de germanor i de la defensa del nostre ésser com a poble. Lluitarem contra el fort mentre siguem febles.”

Segons el professor Gene SharP, poden concretar-se tres formes d'acció no-violenta: 1. Protesta i persuasió (encara una fase simbòlica i comunicativa); 2. No cooperació (desenvolupament d'accions de resistència, amb repercussions socials i econòmiques –vaga, boicot– i polítiques –rebuig a l'autoritat–) i 3. Intervenció (alteració normal de la societat i creació d'institucions alternatives per substituir el poder de l'adversari amb formes paral·leles de poder popular).

Ramon Alturo i Lloan: «Montoro i la seva deslleialtat»

Quan al senyor Montoro no li quadren els comptes, acostuma a culpabilitzar algú, en aquest cas Catalunya, i d’una manera barroera, sense arguments, amb una deslleialtat total i impròpia d’un ministre d’un Estat que vol ser modern i europeu, encara que estigui en funcions.

Crec que és molt important posar a l’abast de tothom algunes dades per tal que es puguin visualitzar, d’una banda, les exigències que fa el ministre a les comunitats autònomes que no responen a les directrius d’Europa, i d’altra banda, els seus flagrants incompliments.

D’entrada, cal dir que el que fa el ministre Montoro és centrifugar el dèficit i recentralitzar els ingressos. Serveixin com a exemples els objectius de dèficit per l’exercici 2015, del qual acabem de conèixer les dades: 4,2% del PIB per al conjunt de les administracions públiques, del qual el 3,5% seria per a l’Administració central i la Seguretat Social (2,9 i 0,6 respectivament) i només el 0,7% per a les comunitats autònomes. Què vol dir això? Vol dir que l’Estat s’atorga un gran marge del dèficit, que pràcticament no li cal fer retallades i que exigeix un dèficit impossible de complir al conjunt de les comunitats autònomes i de manera especial a Catalunya. Tot i així, enlloc del 4,2 %, passem al 5,16%, fet que suposa un desviament dels comptes de prop de 10.000M€ i el fracàs de la política fiscal del senyor Montoro i el PP.

Mirem-ho des d’una altra vessant, la de la despesa. Les comunitats autònomes representen un terç de la despesa pública total. Doncs semblaria lògic que l’objectiu del dèficit fos un terç del total, és a dir, l’1,4% del PIB i no el 0,7% que exigeix Montoro a les comunitats autònomes.

Concert de Festa Major «Cor polifònic Sagrada Família» el 10 d'abril