La incapacitat dels 72 diputats independentistes per formar un govern per portar a la pràctica la resolució rupturista i social del 9 de novembre va acaparar tota l'atenció mediàtica. En canvi el moviment per la independència va guanyar les eleccions plebiscitàries del 27 de setembre perquè l'Onze de Setembre més d'un milió de persones es van aplegar a la Meridiana, en el primer acte de campanya, per reivindicar els 10 problemes de Catalunya que no tenen solució a Espanya: innovació, cultura i educació, justícia social, ordre mundial, igualtat, diversitat, solidaritat, equilibri territorial, sostenibilitat, democràcia. Les formacions independentistes no van saber transmetre als ciutadans de Catalunya que no els partits espanyols no tenen solucions per oferir un horitzó d'esperança al 50% dels joves catalans que no tenen feina, ni es poden emancipar, ni poden realitzar un projecte vital. Tota la campanya va estar dedicada a explicar perquè el matí del 9 de novembre el Parlament de Catalunya havia aprovat el desafiament més important a l'Estat espanyol des de 1714. En canvi a la tarda el procés encallava abans de començar a rodar. El desacord va situar-nos en un marc mental demolidor: en comptes d'atalaiar vers el futur, obligava a recordar el superat i trist passat autonomista de CDC.
Si haguéssim pogut o sabut explicar-nos les eleccions espanyoles eren la millor avinentesa per demostrar que Espanya és incapaç d'oferir plans de futur creïbles. En tota la campanya els partits espanyols no van fer cap proposta articulada de futur. En tots els debats i en tots els formats es van limitar a repetir els retrets mutus, acusant-se els uns als altres de ser els culpables de la crisi, de les retallades, de la corrupció, de la incapacitat de resoldre el "problema catalán".
