Damià Pons: "La fractura social"

Una de les perles del catàleg de desqualificacions que els unionistes llancen contra el procés sobiranista és que el seu desenvolupament acabarà produint la fractura de la societat. El primer que ho va anunciar va ser José María Aznar: va dir, aproximadament, que abans que Catalunya aconseguís independitzar-se d'Espanya ja s'hauria produït la divisió entre els catalans.

Des d'aleshores, la invocació de la fractura social com un fet inevitable s'ha convertit en un argument recurrent en boca dels dirigents del PP, i més recentment també dels del PSOE, i d'aquells periodistes que són piròmans vocacionals obcecats en fomentar la catalanofòbia.

La legitimitat que té el PP per alertar del perill de la fractura social entre els catalans és el zero absolut. El PP com a organització, estigui en l'oposició o en el govern, ha estat una màquina molt eficient de creació de continuades fractures socials entre els ciutadans de l'Estat i entre els diferents territoris, llengües i cultures que el formen. La seva campanya de recollida de signatures, més de quatre milions, contra el projecte d'Estatut d'Autonomia de Catalunya va ser una operació d'interès partidista que va produir una fractura irreversible entre l'Espanya catalanofòbica i la Catalunya que simplement vol continuar essent una nació que conserva la seva identitat i que vol exercir el dret de disposar dels recursos que genera i de decidir l'ús que en fa.

Les lleis que impulsa el PP, des de la prepotència de la seva majoria absoluta, també contribueixen a la fractura de la societat en la mesura que es neguen a establir punts de trobada amb els altres grups parlamentaris i, en conseqüència, exclouen la voluntat de milions de ciutadans de l'articulat que acaba sortint publicat al BOE. Aquest ha estat el cas de la recentment aprovada llei d'educació. I previsiblement la situació es repetirà amb la llei que ja s'està elaborant de regulació de l'avortament.

Tota la política lingüística que impulsa el PP, des del govern de l'Estat o en l'àmbit de les CA's no castellanes, persegueix igualment uns efectes de fractura social. Pretendre l'esbocinament de la comunitat lingüística catalana inventant-se noves denominacions parcials (LAPAO) o sembrant recels sobre la seva unitat o sobre el seu registre estàndard comú és una estratègia que produeix fractura social.

Pretendre la separació dels alumnes a les aules per raons de llengua (a Catalunya) o posar entrebancs perquè la població nouvinguda disposi de les màximes facilitats per integrar-se en la comunitat d'acollida mitjançant l'escolarització en català (a les Balears i al País Valencià) és també una estratègia de fractura social. I és que el PP té una contradicció perversa –ben calculada, és clar- com a principal característica: l'Espanya-nació ha de tenir la vertebració, la cohesió i la unitat màximes –ja sabem el que en realitat tot això significa: uninacionalitat, radialitat centralista, castellanitat, subordinació al poder polític madrileny- i, contràriament, els territoris no castellans cal que estiguin internament fragmentats i, per extensió, siguin conflictius i problemàtics en temes identitaris, culturals, lingüístics.

El projecte "sagrat" de la cohesió de l'Espanya-nació implica necessàriament una política de desintegració d'aquelles realitats nacionals que per necessitats de supervivència primària en cap cas poden considerar acceptable l'Estat de matriu castellana que és l'únic que els proposen. D'acord amb el pensament espanyolista, els qui fragmenten són sempre els qui es neguen a ser assimilats al projecte uniformitzador que impulsa l'Estat. Negar-se a perdre la identitat pròpia –senzillament, una actitud d'autodefensa-- acaba essent criminalitzat en la mesura que és considerat un atac a la cohesió talment com l'entén el grup nacional dominant.

El despropòsit ja adquireix magnituds gegantines quan els acusats de ser els responsables de la fractura social són la immensa majoria del catalans: el 85% de ciutadans que són partidaris del dret a decidir. Amb una concepció de la democràcia anterior al Concili de Trento, l'espanyolisme considera que si la majoria no es sotmet al que pretén la minoria –portadora, és clar, d'una "veritat" considerada superior--, es converteix en culpable de propiciar la fractura social. Els espanyolistes sempre tenen la raó i van pel camí encertat: si són majoria, perquè els vots els avalen i poden governar prescindint totalment de l'oposició; si són minoria, perquè els seus arguments són posseïdors d'una categoria superior a la qual, ben igual que si fos una fe revelada, la majoria forçosament s'ha de sotmetre.

En democràcia, no pot haver-hi condicions que limitin el dret de la majoria a determinar el futur de la comunitat, en el marc, és clar, de les normes de rang universal que regulen les societats humanes. En relació a Catalunya, cal considerar que invocar el risc de la fractura social per impedir l'exercici del dret a decidir és un acte repulsivament antidemocràtic. Tanmateix, els propers mesos encara s'incrementarà molt més l'ús d'aquest argument: l'espanyolisme sap que a força d'insistir-hi pot acabar convertint un fet virtual en un fet ben real. Per aconseguir l'objectiu, comptaran amb múltiples mitjans. I especialment amb un molt important i de gran eficàcia potencial: gairebé tots els canals de televisió d'abast estatal.

Poca broma, ja que la seva audiència a Catalunya en conjunt s'aproxima al 80%. És ben evident que hi ha el perill que molts de ciutadans que no són del tot capaços de destriar el gra de la palla puguin ser víctimes de reiterades insolacions espanyolistes. En aquest cas, el resultat no serà la proliferació del càncer de pell, més aviat serà la institucionalització d'una democràcia cancerígena.

Font: tribuna.cat