divendres, 10 de gener del 2014

Josep Pinyol i Balasch: "Dificultats extremes, esperança sòlida"

Amb la fixació de la data i les preguntes de la consulta sobre la independència els representants electes del poble català han presentat la demanda de divorci de Catalunya envers el Regne d'Espanya. Aquest gest històric ha aixecat una gran esperança que va estretament lligada a les dificultats extremes que viuen centenars de milers de compatriotes.

Perquè han estat aquestes les que han decantat a la majoria dels catalans per la independència.

Per aquesta raó el camí vers la consulta exigeix fer ben visible que el 21,90% de la població catalana viu en la pobresa segons les dades d'Intermon-Oxfam o que un milió de persones no tindran calefacció aquest hivern a causa de la pobresa energètica, segons Càritas de Barcelona. El moviment sobiranista ha de denunciar la crisi econòmica amb la mateixa contundència amb que ha fet conèixer el dèficit fiscal de Catalunya. Perquè la crisi ha aguditzat l'antagonisme secular entre els interessos, la capacitat i la mentalitat de l'oligarquia espanyola i les necessitats, les aptituds econòmiques i la identitat del poble català.

A les eleccions europees i a la campanya de la consulta caldrà denunciar la incapacitat estructural de les elits borbòniques per respondre als reptes de la integració de la pesseta en la moneda única europea (1999) i de la globalització, en especial a partir de l'entrada de la Xina a l'Organització Mundial de Comerç, l'any 2001. El reduït nucli de grans empresaris, alts cossos de l'Estat, cúpules dels dos grans partits espanyols i periodistes de la Brunete mediàtica que controlen l'Estat espanyol han demostrat la seva inutilitat per adaptar l'economia al nou entorn internacional. El règim constitucional ha malbaratar durant dècades els centenars de milers de milions d'euros que han arribat d'Europa en forma de subvencions, crèdits i inversions.

Van inflar la més desorbitada bombolla immobiliària i van destinar les inversions públiques a projectes estúpids com aeroports sense avions o AVEs sense passatgers, però que inflaven els beneficis de les constructores i els sobres amb comissions. Les investigacions judicials per corrupció han revelat com un petit grup de persones, situades en llocs clau de l'administració, de les caixes d'estalvis, dels partits polítics i de les grans empreses espanyoles, van decidir el destí d'aquest enorme flux de centenars de milers de milions d'euros sense cap estudi de rendibilitat.

Tot es va fer a base d'amiguisme, clientelisme polític i corrupció. Tot ben emmascarat amb les més altes invocacions a la cohesió nacional espanyola i la solidaritat interterritorial. Els seus mitjans de comunicació van atiar l'anticatalanisme atàvic en una bona part de l'opinió pública espanyola: Catalunya va tornar a exercir el paper d'enemic interior espanyol que el gran historiador Pierre Vilar va documentar des del segle XVII, quan van succeir als conversos i xuetes en les ires i els prejudicis populars.

L'oligarquia constitucional, que ha portat a la misèria milions de catalans i espanyols, invoca la Constitució postfranquista, base de la seva dominació, per perpetuar-se en el poder. Però és incapaç d'oferir un nou model productiu; manté el camí de la devaluació interna i de les retallades de drets socials per trobar un lloc en la nova divisió mundial del treball basat en els baixos costos laborals. Instàncies internacionals com la OCDE pronostiquen que el Regne d'Espanya no retornarà al nivell d'aturats de 2007 abans de quinze anys. Mentrestant es van exhaurint les prestacions d'atur, la situació de milions de famílies esdevé dramàtica i tota una generació corre el risc d'arribar als quaranta anys sens haver realitzat cap projecte de vida professional i familiar.

Tots els intents catalans de canviar Espanya han fracassat. Per tant el poble català té l'obligació moral de buscar el seu camí per sortir del pou. Catalunya té l'estructura i la mentalitat productiva necessària per trobar un lloc en el panorama de la globalització, malgrat la destrossa de les deslocalitzacions industrials en els anys d'eufòria. Al llarg de la història, en les circumstàncies més difícils, Catalunya ha aconseguit proporcionar feina als seus ciutadans i crear milers de llocs de treball per a treballadors d'altres terres. Avui, amb només el 17 % de la població, exporta el 28% del total espanyol.

Sense el dèficit fiscal la seva taxa de desocupació se situaria la mitjana de la zona euro (el 12%), com ho passa a Euskadi gràcies al Concert econòmic. Avui només un Estat català, sense els vicis de l'espanyol, pot permetre'ns retrobar un nínxol productiu dins l'economia internacional, amb llocs de treball de qualitat que ofereixin un futur digne a les noves generacions. Aquesta és l'esperança sòlida que es deriva de la convocatòria de la consulta. Per assolir la majoria social necessària per assolir els nostres objectius hem de convèncer el nostre poble que la sobirania és l'única via per trencar la subjugació del poble català a l'oligarquia constitucional, la causa de les dificultats extremes que sofreixen centenars de milers de famílies del nostre país.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada