dilluns, 8 de desembre de 2014

Vicent Sanchis: "Espanya es descompon?"

«Espanya no sembla cap catàstrofe, al costat d’Itàlia o Albània. Per molt que la crisi hagi esventat dolors i indignacions»

Afirmen les ànimes més entusiastes i els poetes més vulgars que “Espanya es descompon”. Perquè el seu sistema de partits fa figa i perquè les seves institucions han quedat ben cucades amb mil i un casos de corrupció. Això podria semblar des de l’entusiasme de qui en vol separar-se. Però confondre realitats amb desitjos sempre és un mal negoci.

Hi ha una Espanya política que, en efecte, sembla ben tocada. Però la magnitud del trencadís és del tot incerta. Que tot sembla indicar que el Partit Popular no guanyarà les pròximes eleccions per majoria absoluta és un fet. Molt més discutible a aquestes alçades és sentenciar quin serà el partit que podria estar en condicions de governar. La incògnita és total. Perquè podria ser possible que tot acabés en un triple empat. La política és l’art d’administrar realitats. Des d’aquesta convicció, tan contrastada per la realitat, podria ser raonable un acord entre el Partit Popular i el PSOE que donés la presidència a qualsevol dels seus dos candidats i que conduís a un govern molt menys insensat que l’actual. I poca cosa més. Qui dia passa any empeny i en l’Europa i el món actuals Espanya no és cap meravella però tampoc cap catàstrofe. Sempre que contingui el seu dèficit públic i pugui anar raonablement pagant el deute que ha acumulat. Sense tant d’estat del benestar i sense tanta alegria en xampany, inversions en infraestructures delirants i subsidis eterns, Espanya podria persistir. Ni que fos també introduint alguna reforma constitucional per fer més passable l’Espanya de les autonomies als més díscols.

Això respecte al sistema de partits. Pel que fa a les institucions, unes pedacets sàviament embastats consolarien la majoria dels espanyols. La minoria podria esbravar la pròpia ira votant opcions radicals –Izquierda Unida i Podemos–, que mantindrien la seva ferocitat continguda en la trinxera de l’oposició. La monarquia sembla ser una altra abdicat Joan Carles I –més aviat, no sembla res–, la judicatura podria rebre més recursos i uns retocs perquè semblés que la divisió de poders és creïble i els bancs que han aguantat és perquè s’ho han guanyat. L’estructura de l’Estat es mantindria tan ferma com qualsevol altre país del segon món.

Espanya, doncs, no sembla cap catàstrofe, al costat d’Itàlia o Albània. Per molt que la crisi hagi esventat dolors i indignacions. El problema és exactament un altre. El problema és que tot això s’ha construït i es manté gràcies a l’esforç dels uns, mai reconegut, i a la bona vida dels altres, sempre festejada. I com que Catalunya sembla condemnada a pagar eternament i a aguantar tan eternament o més la incomprensió i els insults, la composició, la descomposició o la recomposició d’Espanya poc ha d’importar als catalans sensats. Tant se val que siguin el PP o el PSOE qui reparin les canonades que ells mateixos han embussat. O que vingui un nou lampista amb la pretensió de canviar-les totes. Poc importa. El pitjor pecat d’Espanya no és la descomposició, sinó la composició injusta. I això no ho recompondrà ningú des de dins.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada