Pel que fa a tota aquesta problemàtica social, sense independència estem lligats de peus i mans! Només cal repassar la quantitat de traves que constantment, ens posa el govern de l'Estat: llei de la pobresa energètica, LOMCE, dipòsits bancaris...
De ben segur que els independentistes també estem d'acord que, per assolir la independència, són imprescindibles dues coses: un mandat democràtic d'una majoria clara a favor de la independència i el reconeixement internacional.
La bondat de disposar de més d'una llista s'argumenta, sobretot, afirmant que és l'única manera d'obtenir els vots necessaris per a garantir una clara victòria de l'opció independentista fins i tot en el cas que hi hagi una altíssima participació i que, perquè això sigui possible, necessitem sumar a la causa una part del vot indecís que no el sumaríem amb una llista unitària, transversal i plural per la independència on només hi hagi com a punt important el d'iniciar el procés de secessió; que per a poder sumar aquests vots cal que al programa, a part de la proclamació de la independència, s'hi contemplin altres qüestions com la lluita contra la corrupció, la regeneració democràtica o les qüestions socials.
Amb aquest argument, indirectament, s'està donant a entendre, que, de moment, no tenim una majoria suficient. Si fos així, ¿podem assegurar que l'obtindrem pel simple fet de fer diverses llistes sota un mateix paraigua? Diria que no en tenim cap, de garantia. Com tampoc no podem assegurar que l'obtindrem amb una llista unitària i transversal, perquè no tenim dades que ens permetin sustentar cap de les dues hipòtesis.
Però, amb aquest argument, a la vegada, s'està reconeixent també que hi ha la possibilitat que una part dels votants d'aquestes llistes per la independència les votin però no perquè vulguin la independència, sinó per les altres qüestions. Això se'ns podria girar en contra i ser utilitzat com un argument per qüestionar la lectura dels resultats en clau plebiscitària.
Tanmateix, suposem que amb llistes diferents sota un mateix paraigua sigui possible aconseguir més vots que amb una llista unitària i transversal. Igualment, ens hauríem de fer necessàriament algunes preguntes:
a) Quants se'n poden obtenir de més? Seran suficients? És possible quantificar-ho?
b) Val la pena posar en risc el suport internacional sense tenir la certesa que s'aconseguiran?
c) Els vots que es puguin guanyar per una banda es podrien perdre per l'altra?
Si la suma de les diferents llistes que es presenten sota del mateix paraigua guanyés de manera aclaparadora, potser seria possible convèncer la comunitat internacional que Catalunya ha votat decididament pel SÍ a la independència, però… i si el resultat és molt ajustat? Llavors, tant la minoria que hi haurà votat en contra com l'estat espanyol, utilitzaran tots els arguments que puguin per convèncer la comunitat internacional que el resultat no es pot llegir en clau plebiscitària.
Els haurem servit en safata l'argument per no acceptar-lo. Argumentaran que "atès que totes les candidatures portaven al programa altres punts, tant o més importants, és impossible destriar-los"; que és "lògic que en una època de crisi, com la que viu Espanya, la gent, desesperada (i segur que hi afegiran "manipulada"), s'ha agafat a un ferro roent", o que és "evident que una part dels vots d'aquestes llistes no han votat a favor de la independència sinó per aquests altres punts, que la gent ha votat pels temes socials, pels de debò, pels que realment els preocupen (la corrupció, l'atur...)".
¿Ens hi jugarem el reconeixement internacional i ens arriscarem a perdre la partida justament en la darrera jugada? Ens arriscarem a perdre la possibilitat de lluitar contra la corrupció, contra les injustícies, contra la pobresa, contra l'atur, contra la manca de democràcia..., perdrem la possibilitat de poder tenir una millor justícia, un millor repartiment de la riquesa, un millor sistema sanitari, una millor educació, més llocs de treball, etc…? Si tenim la certesa que diverses llistes faran el miracle de multiplicar els partidaris de la independència, i si estem segurs que això no posarà en perill el reconeixement internacional del resultat, aleshores endavant, fem tantes llistes com vulguem.
Però si no és així, continuem treballant per convèncer més indecisos amb arguments que provin la necessitat de la independència, oblidem-nos del paraigua, i confiem en la força multiplicadora i provada de la unitat i la transversalitat, teixida i aplicada per l'ANC, i comprovada amb la Marxa sobre Barcelona del 2012, la Via Catalana, la V, l'efecte de l'acord del desembre del 2013 sobre la data i la pregunta, i amb la participació en el 9N que, si tenim en compte les crítiques i l'oposició rebuda, fins i tot per partits independentistes, les amenaces de l'estat, que no es va poder fer una campanya ben feta, i que es va haver de fer amb mitjans molt limitats i obstacles de tota mena, els 2.344.828 de participants ens permeten afirmar que va ser un èxit rotund.
Per altra banda, preguntem-nos també per què en una llista transversal no es pot defensar la regeneració democràtica o fer referència a qüestions socials. O per què no s'hi poden recollir les diferents sensibilitats. Per què no? Per què no explorem aquesta possibilitat? El programa pot tenir un únic punt clar i de lectura unívoca, però, a tall d'exemple, es pot complementar amb algunes de les raons per les quals es vol declarar la independència, raons que poden contemplar la regeneració democràtica, la lluita contra la corrupció i millores socials (atesa l'alta capacitat productiva del nostre país i la precarietat i ofec econòmic de la Generalitat, seria fàcil argumentar que amb la independència tindríem la possibilitat real de millorar moltes d'aquestes qüestions socials, si més no un cop el país ja estigués plenament assentat).
Cal una nova manera de fer política, basada en el respecte, en l'argumentació i el debat serè, sense prejudicis, sense afirmacions gratuïtes, sense demagògia i sense desqualificacions. No tinc cap dubte que ERC, la CUP, CDC, i també una part d'UDC, d'ICV i de socialistes volem sincerament la independència, i per això no accepto que es veti ningú, ni que es posin etiquetes, ni que es fomentin desconfiances mútues. Tot això forma part de la vella política.
En volem una de nova, basada en l'acceptació de les diferents posicions i en el respecte a "l'altre", en el dret de cadascú a defensar les seves posicions, però també en l'obligació d'arribar a acords, a partir del diàleg com a eina fonamental, i no en la confrontació i desqualificació constant. Ha de ser possible, sobretot en moments excepcionals, poder prendre tots junts decisions excepcionals. Ha de ser possible que el dia que proclamem la independència ens sentim tots units per un fort sentiment de joia compartida perquè siguem conscients que entre tots hem assolit l'objectiu més ambiciós a què una nació pot aspirar: la seva llibertat.
Estic segura que sabrem trobar entre tots la manera de fer-ho, tot mantenint ben vives les dues eines que han estat la clau de l'èxit que ens ha portat fins aquí: la unitat i la transversalitat.
Font: Tribuna.cat
Un 10, Àngels.
ResponElimina