diumenge, 14 de desembre del 2014

Joan B. Culla: «Dialogar, amb qui?»

Un dels efectes col·laterals més remarcables del procés polític que ha viscut Catalunya al llarg de la darrera dècada és el de posar en evidència fins a quin punt, amb poques excepcions, l’elit intel·lectual i universitària espanyola està identificada amb el fons d’intolerància i dogmatisme que caracteritza la identitat castellana sempre que sent amenaçada la seva posició d’hegemonia, quasi de monopoli, sobre el concepte d’Espanya i tot el que se’n deriva.

El fenomen ja es va manifestar durant l’etapa de tramitació del que seria l’Estatut del 2006. La presentació al Congrés de Diputats, el novembre de 2005, del projecte aprovat de manera massiva pel Parlament català va ser acollida pel Madrid dels escriptors, artistes i altres “forces de la cultura” amb una fredor glacial. Aquell hivern diversos intents de trobar complicitats intel·lectuals més enllà de la ratlla d’Aragó -recordo un dissabte sencer de seminari, a l’edifici de la Universitat Pompeu Fabra de l’Eixample barceloní- van desembocar en un diàleg de sords.

Mentre el Partit Popular recollia signatures contra l’Estatut excitant la més baixa catalanofòbia, cap manifest d’ abajofirmantes no va criticar aquella manipulació indecent. Quan, a l’espera de la sentència del Tribunal Constitucional, els diaris catalans van publicar l’editorial conjunt “La dignitat de Catalunya” (novembre de 2009), aquella iniciativa rotundament conciliadora no va trobar, a l’Espanya dels opinadors i articulistes, res més que desqualificacions i menyspreus. Catalunya no podia, no tenia dret a millorar el seu estatus polític i el seu grau de reconeixement dins del marc legal espanyol: això no ho deien només els Rajoys, Arenas i aquells magistrats que veien els toros des de la barrera de la Maestranza, això ho subscrivia també la quasi totalitat de la intel·liguèntsia espanyola.

A partir de l’eclosió sobiranista del setembre de 2012 l’hostilitat passiva, feta de silencis i desdenys, es va transformar en bel·ligerància activa, armada d’insults, improperis i analogies criminalitzadores. Les comparacions entre Catalunya i el Tercer Reich, entre l’independentisme i el nazisme, van esdevenir llocs comuns, igual com les acusacions de sedició, de colpisme, de totalitarisme, de voler ensangonar Espanya a la manera de l’antiga Iugoslàvia, adreçades a aquells que només pretenien celebrar una consulta d’autodeterminació.

Importa subratllar que aquesta reacció furibunda de l’opinió publicada espanyola contra les aspiracions d’una gran part dels catalans ha estat i és ideològicament transversal; no se circumscriu a la tòpica caverna o a la no menys tòpica Brunete mediàtica. Enfront del que, significativament, anomenen el desafío catalán -perquè, en efecte, qüestiona llur ancestral posició de domini-, la Brunete de paper abasta, amb lleus matisos, la totalitat de la premsa madrilenya. Hi conflueixen antics comunistes com Antonio Elorza i José María Fidalgo, escriptors de tarannà liberal (Andrés Trapiello, Javier Marías, Antonio Muñoz Molina...) i socialistes com Nicolás Redondo Terreros, al costat d’aristòcrates arnats i genuïns columnistes reaccionaris.

De la transversalitat d’aquest espanyolisme furibund i histèric en dóna fe, per exemple, un article aparegut al diari El País el 27 de novembre amb el títol de Contra el veneno i amb la signatura d’Ignacio Gómez de Liaño Alamillo, que s’identifica com a “ filósofo ”.

La seva, en tot cas, és una filosofia prou expeditiva. Després d’haver comparat el cas català amb “el comunismo leninista-estalinista o maoísta, el nacional-socialismo ” o “ el fundamentalismo islámico ”, l’autor posa com a exemple de la llarga feblesa enfront del “ nacionalismo antiespañol ” la generalització de topònims com Lleida i Girona, en lloc dels acreditats Lérida i Gerona. Un cop diagnosticada la gravetat del perill, les solucions que Gómez de Liaño proposa són contundents: il·legalitzar “ partidos como el PNV, Bildu, CiU, ERC ” o qualsevol altre “ que promoviese la secesión de una parte del territorio ”.

Seria inútil recordar-li a un personatge com aquest que una il·legalització tal equivaldria a posar fora de la llei dos o tres milions de ciutadans. O fer-li notar que, fins i tot en els pitjors anys del terrorisme de l’IRA, el Sinn Féin va ser perfectament legal al Regne Unit, i no cal dir l’Scottish National Party, igual com ho és el Parti Québécois al Canadà i la Nieuw-Vlaamse Alliantie a Bèlgica. No hi ha raonament possible davant la fanàtica intolerància dels que se senten amos d’Espanya i veuen la seva finca en risc de trossejament.

Però vull insistir que tesis d’aquest caire no van ser difoses per l’ Abc o La Razón, sinó per un diari progressista com El País. El mateix que, divendres de la setmana passada, publicava un altre article de col·lecció (Declaración de independencia: el día después ), en què el catedràtic de dret constitucional de la Universidad Complutense Javier García Fernández aconsellava al govern de Rajoy anar preparant la presa de control estatal sobre els Mossos d’Esquadra, la suspensió de l’autonomia catalana i altres mesures semblants, amb exclusió rotunda -encara bo!- d’“ una intervención militar ”. Ves per on, el mateix que diu Vidal-Quadras, però amb un to més acadèmic.

¿És amb interlocutors com aquests que hem de dialogar?

Font: ara.cat

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada