dimecres, 31 de desembre de 2014

Vicent Partal: «La unitat té molts camins»

El missatge anual del president de la Generalitat, Artur Mas, no va servir per a convocar les eleccions, com ERC li demanava. Era previsible. Si ho hagués fet molta gent ho hauria interpretat més com un signe de feblesa, com una cessió davant els republicans, que no pas com un gest responsable. Tanta pressió mediàtica, tanta interpel·lació pública, tanta exigència verbal i escrita no faciliten pas les coses ni a l'hora de negociar ni encara menys a l'hora de presentar acords públicament; uns acords que a mi em sembla que s'assoliran.

I s'assoliran simplement perquè no hi ha cap més remei. L'amenaça dels convergents de governar tots sols fins el 2016 és poc creïble. I Mas ha restat com presoner d'un bumerang. És ell qui proposa eleccions per a proclamar la independència en un període curt de temps i li seria molt difícil d'explicar que no ho fa i abocar tota la culpa als altres. Mas és cert que ha demostrat que s'ho juga tot per tot, quan creu necessari fer-ho. I per tant no es pot descartar res: si creu que és millor esperar al 2016 ho farà. Però Mas també és conscient, ho va dir en el seu discurs, de com d'especial és l'oportunitat. I això l'ha de moure a aprofitar-la.

A més, per les informacions que en tinc, els problemes gruixuts, els de debò, estarien resolt pràcticament tots. O s'han encarrilat a través de propostes diverses d'una manera acceptable, tant per CiU com per ERC. Com serà el govern de transició, quines polítiques haurà d'aplicar i durant quants mesos. Els enginyers de la política han bastit aproximacions que podrien compartir fàcilment els uns i els altres i que situarien aquest país en l'estadi polític completament nou i revolucionari que tants esperem.

No diré que, amb això, el problema de com ha de ser la llista siga menor. No ho és, de cap manera. Però si ve un moment que la llista és l'únic problema, serà inevitable de resoldre'l. Ningú no ho entendria altrament.

I per a fer-ho tenim tècniques a l'abast, tantes com n'haguem de menester. Fins i tot si al final és inevitable de presentar-se en llistes separades, aquestes llistes es poden comprometre a formar un únic grup parlamentari. O es poden esquivar al màxim les arestes partidistes creant llistes ideològiques en comptes de llistes de partit --per exemple, amb algun socialdemòcrata de CiU presentant-se a la mateixa llista que Junqueras o algun liberal d'Esquerra posat oficialment, amb sigles i tot, a la llista on hi haja Mas. Els independents de tot tipus, evidentment, poden tenir-hi també un paper determinant i ser majoritaris. I encara queda el recurs de fer-ho tot a l'inrevés: que siga la societat civil que presente candidatura i els partits que s'hi sumen. De tècniques per a no convertir el combat electoral en una batalla fratricida n'hi ha a cabassades. Perquè la qüestió és aquesta: sobretot que les eleccions no es convertesquen en un combat entre les forces que l'endemà han de menar-nos juntes cap a la independència.

No tenim tota la vida per a anar pensant-hi, però un parell de setmanes, sí, encara. O ens n'anirem ja a l'escenari de les eleccions el 2016...

Font: VilaWeb

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada