dimecres, 10 de desembre de 2014

Josep Ramoneda: "La crisi del règim"

1 . L’ESGOTAMENT. En el seu sentit més ampli, es podria considerar que la Transició comença amb el pla d’estabilització del 59, i la inserció d’Espanya en el capitalisme internacional, i acaba amb l’entrada a la Unió Europea, el 1985. En el sentit més restrictiu, la Transició comença amb l’atemptat contra Carrero Blanco, el 1973, que deixa el règim sense hereu, i acaba amb l’accés del PSOE al poder. És la materialització institucional d’un canvi fet sobre una confusa avaluació de les relacions de forces -mai sabrem el valor real de l’amenaça militar- que garantia la protecció dels interessos de les elits del règim anterior, amb el rei com a garant. Si ens preguntem per què aquest règim té ara un molt seriós dèficit de legitimitat, ens hem de situar en el moment en què realment es consolida, és a dir, quan el PSOE arriba al poder amb una autoritat política i moral sense precedents.

Després dels turbulents anys de la UCD, en què la dreta no va saber trobar l’autoritat i la cohesió que li permetessin liderar el nou règim; després d’uns anys de violència, d’extrema dreta i d’extrema esquerra, en què es va produir un fet amb el qual quasi ningú comptava: que ETA seguís matant després de la dictadura; després del frustrat cop del 23-F; l’obsessió del PSOE, que acabava d’arribar al poder, va ser construir un règim que garantís l’estabilitat per sobre de tot. I era lògic i comprensible en un país on la democràcia sempre va ser efímera. Però es va traduir en un sistema de dos grans partits, PSOE i PP (l’única i veritable vertebració d’Espanya, deia Fraga Iribarne), amb un poder enorme, gairebé il·limitat, sobre tot l’aparell de l’Estat, construït a imatge i semblança de l’executiu. I així va néixer el bipartidisme rígid, que s’ha anat fent cada cop més tancat, que escup tot allò que s’acosta a les blindades muralles del sistema i expulsa els que hi van aportar la seva complicitat.

La corrupció és la figura en la qual es concentra el descrèdit del règim. Però molts dels casos que surten ara vénen de molt lluny i abans passaven en silenci. El règim ha perdut legitimitat, i per tant capacitat d’ocultació, i la societat de la informació fa més precària la posició d’uns governants que sense l’aura d’autoritat ja no són creïbles. I la situació ve agreujada per un fenomen que és europeu: la incapacitat de generar alternatives reals per part d’una socialdemocràcia que navega sense rumb propi en el capitalisme global. Sense alternativa, la democràcia es desdibuixa. La dreta viu de l’impuls del model de governança dominant i l’esquerra convencional no té projecte, amb la qual cosa les úniques expectatives sorgeixen als marges del règim, a partir dels moviments socials o de projectes prohibits com la independència. Una crisi de règim és aquell moment en què la legalitat existent ja només es legitima per la por, i la nova encara no ha pres cos. La situació actual s’assembla molt a una crisi de règim. I ho confirma l’actitud del que té el poder: no fer res. I en diuen sentit comú.

2 . PROVA. Per als que encara dubtin que la Constitució del 78 es va fer amb cartes marcades, un exemple: l’article vuitè. Diu així: “Les Forces Armades de la Nació, constituïdes pels Exèrcits de Terra, Mar i Aire, tenen com a missió garantir la sobirania i independència d’Espanya, defensar la seva identitat territorial i l’ordre constitucional”. És una flagrant anomalia respecte als països democràtics de l’entorn europeu. Però és útil recordar d’on ve tot plegat. L’article 37 de la franquista llei orgànica de l’Estat del 1967 deia així: “Les Forces Armades de la Nació constituïdes pels Exèrcits de Terra, Mar i Aire i les forces d’ordre públic garanteixen la unitat i independència de la Pàtria, la integritat dels seus territoris, la seguretat nacional i la defensa de l’ordre institucional”. Podeu jugar a buscar les diferències. Són ben escasses. I, tanmateix, 36 anys després l’article vuitè segueix vigent.

Font: ara.cat

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada