Víctor Alexandre: "La querella dictatorial"

"Fan mans i mànigues per convertir el procés català en el Pla Mas"

La querella presentada per la Fiscalia espanyola contra el president Mas conté, si més no, tres elements que la fan necessària per al govern de l’Estat malgrat el descrèdit internacional que li suposa. El primer element consisteix a donar carnassa a la fera nacionalista espanyola, que treu foc pels queixals per la humiliació soferta el 9-N amb la insubmissió de Catalunya. Mai no els n’havia caigut al damunt una de tan grossa. I, per acabar-ho d’adobar, ho ha vist tot el món.

El segon element té a veure amb la necessitat del govern espanyol de transmetre una imatge de control de la situació i de justificar la passivitat de Mariano Rajoy amb la idea que el tema català no és polític, és jurídic. És a dir, que ell ni vol ni pot dialogar sobre coses il·legals. Encara que la legalitat espanyola, com és el cas, sigui antidemocràtica, caldria afegir.

I el tercer element rau en la necessitat de reduir el Procés a una sola persona tot convertint-lo, encara que no tinguin res a veure, en la versió catalana del Pla Ibarretxe. Ibarretxe va anar a Madrid a explicar-se, però se li van riure a la cara, el van ficar dintre d’un cotxe, el van acompanyar a l’aeroport, el van pujar a un avió de retorn al País Basc i, sense deixar de riure, se’n va anar cap a casa fregant-se les mans i dient: ‘Morta la cuca, mort el verí’. Amb Artur Mas volien fer el mateix, però no se’n van sortir. Mas no va caure en el parany, i les feres, malgrat que ja salivaven, no el van poder devorar. Ara, per tant, ho intenten per una altra via i fan mans i mànigues per convertir el procés català en el Pla Mas. Estan convençuts que, si ho aconsegueixen, n’hi haurà prou d’inhabilitar el president de Catalunya –o d’emmanillar-lo, jurídicament parlant–, per esberlar el moviment i guanyar temps.

És cert que aquesta operació té l’inconvenient de la victimització de Mas, que li reportarà un munt de vots, però ho donen per bo perquè els permet frenar Esquerra i fer que la ferida d’una inhabilitació presidencial sigui més traumàtica. Pensen que com més majoritari sigui el partit del president, més seran les persones que correran d’una banda a l’altra com ho fa el cos esparverat del gall decapitat. És força il·lustratiu que aquests dies Josep Antoni Duran i Lleida i Alícia Sánchez-Camacho, en un intent de patrimonialitzar l’abstenció i sense cap pudor per mostrar la seva tradicional sintonia ideològica, hagin apel·lat tots dos als “catalans orfes de partit”. Caldria recordar-los que els vots del SÍ-SÍ, en la consulta del 9-N, equivalen a uns dotze milions de vots a l’Estat, xifra que no sols és fabulosa, tenint en compte la persecució política, jurídica i mediàtica estatal soferta, sinó que és superior als vots amb els quals governa el Partit Popular. Té gràcia que una xifra com la del PP sigui vàlida per governar, però no per autogovernar-se. O, dit d’una alta manera, crida l’atenció que aquesta xifra s’admeti per dir als altres el que han de fer, però no pas per dir-s’ho un mateix.

Amb tot, no cal patir. El descrèdit d’Espanya en el món democràtic, més enllà de la política del dia a dia, és esborronador i ja ha quedat al descobert que es tracta d’un Estat en què la separació de poders no existeix. Com en les dictadures, els alts tribunals estan al servei del govern, obeeixen les seves ordres i serveixen els seus interessos. La mascarada de la Fiscalia, amb la querella contra el president de Catalunya per haver complert el mandat dels ciutadans permetent-los votar, és tan escandalosament franquista que no mereix cap mena de consideració. Ara ja tothom sap que l’Estat espanyol és un Estat que condecora nazis i que criminalitza la llibertat d’expressió; un Estat que permet cridar “¡Artur Mas, cámara de gas!” mentre apallissa i sanciona persones per portar una estelada; un Estat que apallissa persones africanes com si fossin gossos rabiosos mentre posa querelles contra els qui posen urnes. I el més greu és que aquest Estat n’és tan conscient, d’això, que no va tenir valor de retirar les urnes el 9-N davant de tot el planeta. Hi havia massa llum i massa càmeres per fer una cosa així. Per això el Tribunal Constitucional no va ser explícit en aquesta qüestió. Es tractava de no forçar el govern de l’Estat a actuar per la via policial per tal que pogués fer-ho a posteriori per la via penal. Aquesta via, a més, té l’avantatge, des del punt de vista espanyol, que ho concentra tot en la persona del president Mas, que és la peça que de debò els interessa. Allò que no han tingut en compte, però, allò que defugen irracionalment perquè en són al·lèrgics, és la transversalitat de la força independentista de Catalunya. No han tingut en compte que el procés català no és el projecte de cap president ni de cap partit, és el projecte d’un poble.

Font: elSingular.cat