dimarts, 16 de desembre de 2014

Salvador Cardús: "Acordar sense diluir"

Em va quedar gravada la frase del bisbe Desmond Tutu a Barcelona quan ens aconsellava no malparlar amb duresa del rival perquè la pau sempre s’ha d’acabar fent amb l’enemic. I ara és bo afegir que, de la mateixa manera, el pacte i l’acord sempre es fan amb l’adversari. De manera que el pacte o l’acord, en el fons, no representen una dissolució de la discrepància ni han de ser vistos com una rendició i una derrota, sinó que són l’expressió més genuïna del valor de la dissensió posada al servei d’un objectiu superior comú.

PER AIXÒ RESULTEN tan poc comprensibles els escrúpols dels que diuen fàstics de compartir el tram final del camí a la independència amb els adversaris polítics amb qui, tanmateix, comparteixen un objectiu comú. Sembla que hi ha qui confon “votar al costat de” amb “votar el del costat”. I que consti que no penso només en la fórmula de llistes amb què caldrà presentar-se a unes eleccions que amb caràcter plebiscitari puguin substituir l’impossible referèndum d’autodeterminació, sinó en tot el camí que ha de materialitzar la secessió amb l’estat espanyol.

DES DEL MEU PUNT de vista, si alguna cosa té poc sentit en aquest moment de tanta transcendència és voler aprofitar l’ocasió per passar comptes amb l’adversari. I no pas perquè suggereixi que es torni a cometre el pitjor pecat de la transició espanyola a la democràcia, el de l’oblit, sinó tot el contrari: perquè la millor manera de fer memòria i redimir passats plens d’ambigüitats, de renúncies i de covardies és amb un nou compromís ferm amb el futur que les ha de superar. Ens podem tirar uns i altres els plats autonòmics pel cap, però això ens aferra al passat que volem deixar enrere. Retreure a CiU el Majestic o a ERC el tripartit -només per esmentar els dos actors principals, però extensible a tota la resta-és una manera absurda de quedar atrapats en el passat. El que hi hagués d’error en el Majestic o en el tripartit precisament es pot saldar amb l’acord que faciliti millor el camí a la independència.

VULL DIR QUE HI HA dues maneres de rememorar el passat. Una, amb ressentiment, cosa que el converteix en una presó. L’altra, redimint-lo amb l’autocrítica i un nou projecte, de manera que ens serveixi de referència per allunyar-nos-en. I aquest és el gran desafiament de tots els partits i organitzacions polítiques sobiranistes i no sobiranistes actuals: a partir del que han estat, refundar-se en la perspectiva del mapa futur d’una Catalunya independent. Qui sigui més audaç en el seu projecte de futur és qui, renovat, sobreviurà millor al tràngol.

POTSER HA ESTAT un error advocar tant per la generositat de l’acord necessari i no insistir més en la defensa de l’interès de cadascuna de les parts. Desgraciadament, la generositat l’associem més amb la renúncia que amb allò que realment la caracteritza: la fortalesa. En tot cas, si cal l’acord, si ara és necessari un pacte com més ampli millor, és en interès de totes les parts. Tot i que encara no el tenim, hem d’exigir als nostres representants que actuïn “com si” ja fóssim un estat i n’haguessin de defensar l’interès general.

EN QUALSEVOL CAS, pot ser útil recordar una de les velles faules d’Isop, revisades per La Fontaine i Samaniego. Parlo del conegut conte de la lletera, aquella noia il·lusionada que, mentre portava a vendre la gerra de llet, es va distreure imaginant els guanys que n’obtindria. Fins que es va entrebancar i se li va trencar la gerra. També en el nostre cas seria un error comptar tot el que es podria aconseguir amb la independència, però que no prenguéssim les precaucions per arribar-hi, evitant els entrebancs enormes que caldrà superar abans de gaudir de les promeses que n’esperem.

Font: ara.cat

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada