Avui tenia febre i m’he llevat indefinida. No era partidària de cap referèndum unilateral per a Catalunya, perquè aspirava -això deia en la meva indefinició- a fer-lo pactat i no tenia cap pressa perquè es pactés. Tenia -deia- altres prioritats. Trobava que el veritable motor del món eren les ciutats. I s’hi estava txatxi, en aquell estat.
Des la meva ciutat jo volia “implementar mesures”, demanar “acords de mínims”, “assumir pactes concrets i reals” i “revertir situacions enquistades”. Volia, com tothom, “que la gent que pateix deixi de patir”. Exigia acollir immigrants, refugiats, exigia obrir fronteres i tancar el CIE. I ho exigia perquè jo, des del meu lloc a la ciutat, no tenia cap poder per fer-ho, com tothom sabia i ningú no ignorava. Ho havia de fer el govern de la Generalitat, després de rebre el permís del govern d’Espanya. Jo ho exigia. Com sempre havia fet.
Sent indefinida, és a dir, no volent (gaire) la independència de Catalunya, jo no havia de formar part de la solució, perquè no formaria part del nou govern constituït (un govern amb poder per decidir de veritat i, per tant, per equivocar-se). Jo del que m’encarregaria, eternament, seria d’exigir la solució. Exigir la solució als governants: als de la Generalitat (emmanillada, asfixiada, autonòmica) i als del govern de Madrid (tan cowboy i tan llunyà). Exigiria (una mica) que s’acollissin els refugiats però no hauria d’encarregar-me d’acollir-los. Exigiria renda mínima per a tothom, però no hauria de -i faig servir la paraula que m’agradaria dir- implementar-la. Com els pares, quan deien que “contra Franco vivien millor”, jo he sabut que seria una eterna activista només si aconseguia no tenir el poder real -terrible poder- per canviar el sistema.
Després m’he pres l’antigripal i ja he tornat a ser la definida de sempre. No s’hi estava tan txatxi, per què us he d’enganyar.
Font: ara.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada